AVUI, EM QUEIXO...!

AVUI, EM QUEIXO...!



En tens el cor
travessat de moltes
ànimes què senten,
què ploren,
què estimen i,
què lluiten.



Atrafegada pels
quefers quotidians,
només puc inspirar-me
al davant dels perols
omplits de menjar
acabat de cuinar-se;
dels excusats per netejar;
de la bugada que he
estès sota un cel 
ennuvolat i, absentat
dels raigs assolellats.



De la mare, de la qual
he de tenir-ne cura
aquest cap de setmana.
Del meu fill que ha de jugar
un partit de basketbool,
i, també s'ha arrecerat
a la casa;
de la seva núvia, que no
vol prendre's el café.
Ara toca fer el sopar.
Res de música, ni de ball,
ni d'anar al cine.



L'ànima s'hi sent poc
brillant, com abillada
de parracs;
amb davantal a quadres
em passejo pel rebedor;
al carrer més i, més pluja,
més humitat, més grisor.



Demà, estimat desencarnat,
en faries seixanta-dos anys.
Qui et manaria fer aquest
salt quàntic,.... Això ha
d'avisar-se abans...!
Vídua, des dels quarant-vuit
anys, quin poc trellat.



El més extraordinari n'és
què ningú no et preguntés
si n'estaves d'acord amb el
programa què havia iniciat
l'ordinador mare.


Bajanades per a tothom...!


Un jorn qualsevol comencen
a adjudicar bestieses
a tort i a dret; i sinó t'agrada
t'aguantes, o et fas la forta,
o et llances contra les
barrancades,
o vius al.lucinada,
o t'abonyegues el cap
contra les murades.




Demà, el teu aniversari
benvolgut Joanet i,
com de costum, un altre
any sense tu, i per a postre,
una negació continuada
del què no m'abelleix
seguir fingint de què ho
he superat.



Amb gust, obriria una
ampolla de vi, i d'un sola
glopada me la beuria
de seguit, fins a
invisibilitzar-me, o ben
bé, ficar-me a dintre
del flascó.



No em complau gens ni
mica, aquest trencaclosques
què potser no el finalitzaré
mai, ...No n'era el meu
desig una vida què algú
d'antemà,
l'hagués planificada
sense haver de comptar
amb el meu consentiment.



Tant d'esforç, tantes
renúncies per a estar-nos
ben junts,.... i, com, tu i, la
mateixa existència, em
vàreu treure la llengüa
fent-ne burletes de tot.



Mans allargassades,
pressionant tecles i,
dissenyant nous projectes
sense la meva participació. 
On s'ha vist tanta
prepotència, tanta indiferència
pels éssers creats.


Quanta desesperança,..!


Com puc atrevir-me a
seguir alenant;
i, sí al foll de torn, li'n passà
pal cap, prémer el botó
que no correspon, i aleshores,
em toqui novament un altre
calvari;
un laberint dissenyat
amb feres ferotges;
una torratxa sense graonades;
un infern, on Plutó, el seu
déu, s'hi negués a dialogar.



Però el més fascinant, n'és
com uns quants s'allunyen
de tu, en saber
que pateixes,
que sofreixes,
que vagabundeges a soles
per la vida,...!


Per alguns te n'has transformat
en un inconvenient:


" No en tens de parella "
" Dangerous material "








Adela Payá i Prats
               🛑