A UN DIMONI BEN PARTICULAR....

GÀRGOLA A NOTRE-DAME

                                                           

A UN DIMONI
BEN PARTICULAR

                                   

                                                        

                                          

             

Què la pluja d’avui31
d’agost del 2015
netegi les teves mans               
ensutzades de sang;                   
que raspalli amb força,
les teves trapelleries,
escomeses contra
els cossos i, les ànimes
dels humans,
fins a fer-te arrencar
la pell en trossets
ben menudets.
És clar, que tu no n'ets
humà i, a més a més,
no hi tens ànima,
li la vas oferir al teu
déu:

“Mefistòfeles”


al qual fas els honors des
del dia que hi vas néixer.

Pertanys al regne de l’obscuritat,
on enllà, forgen formes humanes
sense l’alè de les luminiscències.

Ets ben boig,
i, tanmateix,
un ser malvat i pervers
que s’hi complau
de les seves envestides.

Una fada del bosc
un encanteri a tu et cantusseja:

“ Raig de lluna,
que totes les malifetes
d’aquest home s’hi capgirin
contra el qui els va atorgar:
ell mateix,
què el turment que hi va produir
als altres, en menys d’un any,
se li retorni i,
aprengui mitjançant,
els seus infortunis,
a sentir-ne a dintre d’ell
tot el caos que hi va instaurar “

A partir d’ara,
els rellotges comencen a
posar-s’hi en marxa..

Un any !....Només un any !

Ja veus, el que diu la goja,
et queda poc de temps
per a reparar tot el mal
que n’has provocat ací
al planeta Terra.

Només n'he fet d’emissari,
hi sóc el missatger !


Què et sigui lleu !



          


Adela Payá i Prats
                                                                               

DIÀLEGS AMB MI MATEIXA...

Dame Laura Knight ( 1877-1970 )
 " Abismes Negres "

                                                                 

DIÀLEGS AMB MI
MATEIXA...!


                                               

Fes un passet més,
no miris baix,
n’hi ha una profunditat
immensa...!

Un pas en fals
i, de cop i volta,
el teu cos s’estavellarà
contra el rocam,
aleshores, les Moires
vindrien a recollir-te'n.

Però no vacil·lis,
tampoc et quedis
tota quieta, pensant
quina cosa en faràs.

Tira en davant
o retrocedeix, però
que la teva vida no sigui
romandre com una estàtua
immòbil, perquè potser
t’hi acostumis a aquesta
posició i, perdis l’hàbit
d’enraonar.

Has de moure’t..!

Què no em sents.
Fes alguna cosa...!

Portes un munt d’anys
abocada als abismes,
sotjant els buits
i, reblint-te de malenconies.
Sí continues així
no m’estranyaria
gens ni mica, que et decidissis
per la tercera opció:
Llançar-te per voluntat pròpia
a les fondàries dels espadats.

Dóna’m la mà, encara n’ets a temps,
però no al·lucinis, que les veus
dels abismes, no t’hipnotitzin més,
vine amb mi, et mostraré eixe capítol
de la vida que t’hi van negar
des que vares néixer, si us plau.

Només han volgut que coneguessis
tota la part nefasta de l’existència,
jo et mostraré aquells viaranys
desconeguts, poblats d’encanteris
i, veuràs com de sobte tot canvia
per tu...!

Prou de llàgrimes vessades per
aquells que s’hi complauen d’anar-hi
contra la mateixa vida,
prou de tantes sofrences amuntegades
als cors dels més afeblits.
Prou, prou de tantes barbàries...!
I, tu vine amb mi...Ja tens les ales
brodades amb purpurines voladisses,
millor enlairar-se, que morir tota
espedaçada al fons de les barrancades.
Deixa de desesperar-te, i fes arrels
de noves il·lusions.....jo, t’hi ajudaré.





Adela Payá i Prats


                                     



                                                

LA CASA DEL CARRER SAN ROC...

                                         
                                                                   
    

 LA CASA DEL CARRER
SAN ROC...!

L’hort del carrer Sant Roc
n’és buit de les veus de tots,
la tauleta rodona, on s’assèiem
tots plegats, al voltant d’ella,
llueix com pedra de marbre
ben clivellada, on les formigues
a l’estiu, s’hi passegen dolçament.

Els cactus, que hi vam plantar
en fan ostentacions de les seves
punxes, cada vegada, més afuades
i, esfilagarsades.
Ja no s’hi sent els lladrucs
dels gossos ni el miolar dels
gats, ni la roba estesa veleja
al dessota d’un cel escumejat
pels núvols flonjos.

Les rialles d’antany
fan reverberacions
entre les murades encalcinades
de la casa en abandon,
i, aquell safareig, on els nens
jugaven amb l’aigua,
avui, a poc a poc,
s’hi cau a trossets ben menudets.

Els magraners hi són morts;
de la teulada es desplomen
teules color ambre, que ja
s’hi troben força
esgarrinxades, de deixar-se’n
arrapar per les unglades
dels ratolins
i, de fer-ne de covament als nius
dels teuladins,
han decidit una rere l’altra,
d’anar-se’n
estavellant contra el terris.

Només s’hi sent el silenci
que temps enrere,
mai no n'havíem
sentit i, un home vell,
tot emblanquit,
entre mots confosos,
i, flassades de fumaroles,
abaixa les escales
del segon pis,
 passet a passet;
a les seves mans hi duu
una candela encesa,
que estreny amb els
seus dits escanyolits,
treu un violi de l’armari
i, s’hi posa a tocar una cançó
dels anys vint.

El silenci de nou, s’ha instaurat
i, aquest espectre de dolces
cantarelles se n’ha esvaït.

A les golfes n’hi han pintures
a l’oli, d’una nena,
què de tant en tant
s’hi estava a la casa.
Velles àmfores de ceràmica
jauen arrecerades contra
els murs i, un bagul de fusta
corcada amb sorollets d’insectes
emmagatzema un gavadal
de fotografies d’un passat
ja ben allunyat.

La casa vol marxar, es desfà
entre brisalls, i ni tan sols vol
que la engalanem.

Hi vol desaparèixer...!

I, el hortet agafat de la seva mà,
també fa ressò de les mateixes
paraules.

Els records, acaben cansant,
fins i tot, s’hi propaguen als objectes
i, a les coses més inaccessibles.
Aleshores, farem cendres de tot...!
i, dels encenalls tornarem a revifar.








Adela Payá i Prats








                       

MIRANT ENRERE...

" La Dona Dins de l'Espill "
Paul Delvaux ( 1897-1994 )

                                                                  



MIRANT ENRERE...!

Només deliro
per fantasiejar,
i, poder engalzar-me’n
a aquells somnis dormilecs
que un dia en el passat
s’hi van quedar penjadissos
de les branques
del meu cervell,
on els judicis
i, els enraonaments
els van paralitzar
de qualsevol bellugueig.

Abillada de molts contes
i, d’un cúmul de sortilegis,
a per ells m’encarrilo,
encara que una mica tard,
vull rastrejar-los pels viarons
dels encanteris,
i, donar vida a tot allò
que incrèdula,
temps enrere,
ataüllava com un impossible..

Complir anys i, més anys
me n’ha retornat a la
meva infantesa,
on enllà, tot n’era possible,
on els impediments
no existien, ni tan sols:
“ els no pot ser”
perquè tot n'és concebible.

Aquesta limitació de les coses
d’on ens ve, ...?
Qui amb pamflets
de tinta esmunyedissa,
ens pot privar del qui som
i, del que podem assolir,
qui, s’hi creu amb el privilegi
i, l’autoritat d’anar-nos-en
retallant les nostres ales
angle per angle,
fins a quedar-nos
talment desalats...?

Desxifraré les claus
i. descobriré tots
els per què;
mentrestant
aniré desembullant
tots els filaments
que els meus somnieigs
han retingut al llarg
dels anys
i, un a un, aniran
cobrant vida, fins que vegin
la seva pròpia llum...!




Adela Payá i Prats








                             

" CAVALCADA DE REIS "- Relat Poètic.

" Adoració dels Reis Mags "
  Zdenek Janda ( 1953 )

                 
“Como una bella flor, llena de colorido pero sin perfume, así es

estéril la palabra hermosa del que no actúa conforme a ello. Como una bella flor, llena de colorido y con perfume, así es fecunda la palabra hermosa del que actúa conforme a ella”.

(Dhammapada)

CAVALCADA DE REIS
( UN PETIT RELAT)

No trigaran gaire en arribar- hi
els Mags.....Se n’han detingut
al davant d’un home que presumeix
d’ésser col·laborador d’associacions
benèfiques i, d’ésser en favor de la pau,
quan ell mateix, n’és l’òvul de les
rancúnies i, de les discòrdies.
I fan esclafir el seu
riure, no entenen aquestes
contradiccions dels humans.

( Encara que aquest no sembli d’humà)

Se’l miren de dalt a baix, l’esmentat
personatge, on tots els seus recorreguts
n’han segut ensementats per llavoretes
de turment i, de sofrences,
maldestrament dirigides
contra les mullers,
a les quals sempre, el seu desig
més mordaç, n’ha segut d’humiliar-les.


( És clar, pensa que les dones hi
són fetes per al seu plaer,
 és incapaç de clissar-les com
 éssers amb els mateixos drets
 que els homes.
 Llàstima dels cavernícoles.)



S’hi pregunten sí això de pertànyer
a grups que hi ajudin als demés
només, sigui una mena de voler
compensar-ne totes les dolences
amb les quals, n’ha enllustrades
a tantes i, tantes femelles,
sense tenir-ne cap tipus
de consideració...?
O potser sigui eixa mancança
de no allotjar-ne a dintre seu
cap sentiment, cap tendresa,
el que fa que atempti contra
qualsevulla emoció.....?

Aquest profà hi viu de fer-ne
representacions vàcues
de tot allò, que mai no
n'ha cobejat a dintre seu..


( Però s’hi adelita per fer-ne creure
al seu proïsme, de quantes emocions
abasteix a dintre seu...No obstant això,
tot obeeix a una posada en escena...)


Els mags s’hi reuneixen i, disserten
de quin podria ser el present més idoni per a aquest home d’escorces
i, després de moltes càbales,
han decidit amb els <ens> cèlics
d’apropar-lo a la seva ànima,
força allunyada, .....Des del centre
de la seva essència espiritual,
li han brodat filaments daurats
fins arribar al seu cor..

Pensen que el pitjor de tot serà
a l’inici dels enfilalls, quan
aquesta criatura se n’adoni
de les seves atrocitats.

Aleshores, els Mags,
n'han disposat a curull d’ell,
d’uns aljubs on poder acotxar-lo
per sí de cas,
les Moires volguessin
emportar-se’l al seu regne.

Eros, no li perdona el joc
del qual, aquest home, n’ha fet
el seu divertiment, destrossant
cossos i ànimes sense sentir-ne
cap tipus de commiseració
ni pietat i, fent escarni
dels sentiments amorosits,
barrejant mentides amb desitjos
endolcits, falsament fingits.

Aquest Déu de l'amor, afegeix:

N’és un home boirós,
llaurat d’engalipades, que mai no
n'ha sabut estimar ningú,
què confon l’amor amb la carn,
que només sap veure bellesa
amb els llampurneigs que
centellegen al darrere dels
vitralls enllorats,
però que s’hi nega a davallar
pels abismes dels savis
coneixements,
que fins i tot, tant se li fa, estar-se’n
amb un home que amb una dona,
encara que ell ho negui per descrèdit
al davant de les seves admiradores,
i, què assumeix el paper d’invàlid
per tal de no excavar
al dessota de les profunditats;
el pitjor de tot,
n’és la seva hipocresia
per fer-ne creure als altres el que
no n'és......De voler enredar a tothom
amb paraules postisses, rostollades
de tirabuixons cargolats
amb l’escalfor d’unes estenalles
força rovellades.

I, l’ofensa més greu contra
els firmaments,
n’ha segut no reconèixer mai
les afliccions atorgades gratuïtament,
sense penedir-se’n de res;
li ha restat la gallardia i, la noblesa
per a demanar-li’n perdó a totes
i, cadascuna de les seves víctimes.


( Vol vassalls al seu recer, per a ser ell, el que sempre, en dicti les ordres...)


Els Mags segueixen trenant cordills,
mentre Eros i, les Moires han pactat
unes altres estratagemes:
Ja n’hi ha prou de tantes enganyifes
comenten, tot té el seu origen i també
la seva finalitat.

Aquests que agredeixen els calzes
consagrats de la vida, un dia qualsevol,
al seu fons, romandran ofegats..
N'és qüestió de principis...!
“ Tota causa té el seu efecte”
( Una de les lleis de l’Univers )



Els Mags que hi facin, nosaltres també
teixirem les nostres clàmides amb
afiblalls d’honestedat....I, ja es veurà
quin serà el seu comiat.





Adela Payá i Prats
        











                    

SARA VAUGHAN ( 1924-1990 )

LA VIDA...UNA XARXA...?

DIEGO RIBERA

                       

LA VIDA, UNA XARXA...?


La vida, n’és un joc
semi mentider,
barrejada amb personatges
de ficció i, de realitat:
uns, en són de dolços
i, en tenen uns cors
esplendorosos,
d'uns altres,
venen a posar-ho
tot cap per avall i,
els més enrevessats,
aterren per a
embolicar a tothom
amb les seves estratagemes.
Els titelles només imiten
els comportaments aliens,
no en tenen d’ànimes.

La majoria se’n riuen de l’amor
no creuen amb aquests sentiments,
pensen que tot n'és una invenció
dels qui s’anomenen:
creients amorosits,
aleshores, exploren terrenys
de pell i, de carn, fingint-se
embadalits, quan l’única cosa
que desitgen es amarar-se’n
dels cossos, fent mofa de
les estimes...!

La vida n’és com una sínia....!

Fa giravolts sense detenir-se’n,
on tots els éssers interpreten
els seus papers,
assajats vés a saber on..?
Uns, se’ls creuen i, d'altres
els senten amb profunditat,
s’identifiquen amb ells, però
els escorredissos, en saben
molt bé, que la seva posada
en escena, consisteix en
degradar-ho tot,
han vingut precisament, a això
a entrebancar als humans.

Encara hi som ací,
seguim jugant;
el que desconeixem és qui
s’ha inventat
aquest entreteniment,
quina cosa en vol
treure, de tot açò ?

Nosaltres,
com ninots penjadissos
s’hi deixem fer,
sense qüestionar-nos-en
que fem en aquest lloc
i, per quin motiu n'hem vingut..?

Rodolem com còdols
al bell mig, dels viaranys,
a beneplàcit,
de qualsevulla peuada,
d’ací per allà.
Un dia hi som
a la vorera d’un rierol
i, al següent,
hi som espargits
pels senderols;
ningú, mai ens ha preguntat
res de res,
només hem après a rutllar
i, poca cosa més.

Som foc d’encenalls.
Caps foradats,
enfarfegats de missatges xifrats,
dirigits de vegades,
per <ens> que potser
experimentin amb nosaltres.
I, tot per què...?
i, tot per a què..?

Aquesta ignorància nostra
de tot i, de totes les coses,
fins on ens endurà?
                    




Adela Payá i Prats
                                                               
                                 
   

UN AMOR DE PAPERINES...

ESCAPÇALLS AMOROSITS
A TOT TU, ET FAN SEMBLAR

UN TRENCACLOSQUES.

UN AMOR
DE PAPERINES

Ell, no volia un amor
de veritat,
en volia un amor
de talladits.

I, a més a més,
delirava per tenir-ne
un munt de finestrons
on poder abocar-s’hi
quan li vingués en gana.

S’exhibia al damunt
de les peanyes,
i, com un ninot de fira,
li agradava oferir-se’n
a qualsevulla muller
que hi fos ben formosa.
Les lletges, no en tenien
cabuda a dintre del
seu món dels guinyols.

Ell, no volia un amor
de veritat,
en volia un amor
de talladits.

Dels sentiments
en feia escarni;
de les dones amorosides
en feia mossegades
de llop afamegat,
i, una vegada les omplia
de les seves
esgarrapades i,
de les seves malifetes,
les llançava pels
barrancs dels desenganys,
amb un munt d’empentades
i, un sacseig de batzegades.

Al davant de tothom
en feia el paper d’ofès
i, de llastimer,
això el complaïa
en gran manera,
però ell, n’era sabedor
de tots els seus trucs i, retrucs.
                                   


Cada matí, segons la dona
a galejar, s’hi posava la
disfressa adient per a l’ocasió,
interpretava el seu paper
a la perfecció,
fins a afegir una femella
de més, a la seva llesta
de la col·lecció.
I, encara així, aquest garlaire,
assolia amb les seves
estratagemes,
de tenir-ne un públic ensinistrat
i, força embadalit.

Un món ben confós aquest:
d’aquells que juguen
amb els sentiments
dels altres i, tot just, acaben
essent idolatrats
pels més enfervorits
de les posades en escena.

Ell, no volia un amor
de veritat,
en volia un amor
de talladits...




Adela Payá i Prats
              

PETITES TROBADES...

LEONID AFRÉMOV

                                                                   

PETITES
TROBADES...!

Els teus abraços,
flassades al voltant
del meu cos,
m’acaronen
de les teves
absències endolades.

Carantoines,
que m’estrenyen
fins a fer-me creure
que n’estic amb tu,
sense tu, ser-hi.

Les teves besades,
missatgeres
de les ventúries,
a les meves oïdes,
parrupegen
dolces paraules,
d’aleteigs celestials,
consolant-me
de la pèrdua
dels teus llavis.

Els núvols ben amollits,
a la teva figura
me la cisellen al damunt
dels llenços de turquí,
quan la pluja, d’amagatalls,
dels teus llagrimons
fa devessalls.
Aleshores, plego
el paraigües
i, me’ls engoleixo d’u en u.

M’empleno de tu
i, et descobreixo,
de bell nou,
amb una saviesa
que abans, tu, no posseïes.

A curull, de la meva pell,
és quan desvetllo
totes les teves paraules
encrostades a dintre de les
bombolles d’aigua.

I, et reconec, a cada vocable,
et descobreixo de nou
a cada expressió teva,
fins i tot, hi puc percebre
el teu somriure,
que al llarg del temps
havies oblidat
de dibuixar-ho, per sobre
del teu rostre demacrat.
La teva malaltia et va fer
que et difuminessis
de tu mateix.

Una altra vegada,
tornem a esparpillar-nos
en els nostres racons
del passat,
en els quals,
en fèiem esclafir el riure,
per totes les cantonades
d’aquells carrers dormilecs.

Avui plourà, a bots i a barrals,
i, encara que hi sigui massa
tard, sortiré per a recollir-ne
els teus sanglots diluviats.
La meva boca farà d’aljub
dels teus degotalls,
i, a la nit, tots els teus mots,
aigualits, en lletres impreses,
a sobre del paper, els transcriuré.




Adela Payá i Prats

                                   

L'HOME QUE S'ESTIMA ELS ARBRES...

VINCENT VAN GOGH

  

L’HOME QUE S’ESTIMA
ELS ARBRES...!
                      

Cargols de colors
jaspiats d’espirals,
queden suspesos des
dels cordills d’atzavara,
donant vida
als collarets,
que encerclats
al coll d’un home
tentinegen
a frec de les seves
esclofolles.

Un mascle grimpador,
d’arbre en arbre,
amb quatre camallades
s’hi trasllada d’un brancam
a un altre, a risc, d’exposar-ne
la seva pròpia vida amb una
errònia gambada.

Ell, el Sortiller dels arbuixells,
que al davant de tots ells,
els hi fa barretades
abans de pujar-se’n
per sobre, dels seus troncs,
implorant als firmaments
el vincle dels anells d’atzurita
que a la Terra engalzi.

Acaronador del fullam
i, dels seus rellucs,
guaridor dels nius
de tots els aucells,
deixeble de la Mare Natura
amb fórmules magistrals
primigènies,
se n’ha convertit en el talismà
de les fulles glauques.


Amb el seu cossatge
musculat, tot despitralat,
cabells llargs i, negres que
li arribin fins a la cintura,
pell bruna i, un cinyell
on allotja els seus coltells,
totes les matinades
a trenc d’alba,
regira l’arbreda
del seu paratge,
tenint cura de cadascú dels
seus estimats arbres.

Quan algú s’hi posa malalt,
agafa els seus instruments
d’encanteris i, fa conjurs
al voltant de l’arborada,
dansant i cantussejant
pregaries que només
ell coneix.

Els enronda de còdols
durant tres dies
i, a unes determinades hores
de rellotges pendulats,
els fumeja amb herbes
aromàtiques, de baix a dalt,
per a que el cel s’endrapi
amb musells de núvols,
de cadascun dels malèfics
barrufets.


Aquest home tan valuós
anomenat : “ el Xaman
dels arbrissons “
hi fa miracles
amb tot allò què de la terra
en faci rebrolls..

On ell s’hi troba,
la Natura mai ganduleja,
i, ben afanyosa a les
llavoretes acaramulla
d’un garbuix d’intrepideses.

Avui, a un roure centenari,
dels fongs malfactors
l’ha alliberat amb càntics
de veu encoratjada
i, a l’instant, totes les fulles
esgrogueïdes, se n'han revestides
del verd fulgurant
de les esmaragdes.





Adela Payá i Prats
                               

SOMNIS D'AIGUA D'UN MÚSIC I POETA....

PRAGA

SOMNIS D’AIGUA D’UN
MÚSIC i, POETA...!

De la seva guitarra,
cançons aigualides
emanaven,
omplint basses buides
amb el clapoteig
de les seves notes musicals,
degotejant
una rere l’altra
pels brocs dels seus
llavis esbalandrats.


Noves tonalitats solfejades,
ens han traslladat
al damunt d’un pont,
a la ciutat on hi viu
un rellotge astronòmic,
d’història ancestral.

Aqüeducte de balades
a les aigües del Moldava,
han encisat d’encanteris.

Copsades d’estàtues
força ennegrides,
cavalcaven murades,
encimbellant-s’hi
al llarg del seu recorregut.

L’arribada de les melodies
les ha envellutades
de pètals de lliris i, de gesmils.
Mentre, una lluna d’arpes,
jaspiada de roig,
esculpeix somriures
als rostres dels passejants
a ritme d’uns dolços arpegis
compassats.

Capbussats a dintre d’un
quadre de Renoir, hem ballat
amb el pintor i, la seva model.
A la sortida, cadascú de nosaltres,
hem pinzellat pentagrames
amb aquarel·les
de moltes cromacitats:
Un Do enrogit, un Re emblavit,
un Mi groguenc, un Fa violat,
un Sol ataronjat, un La moradenc,
un Si verdosenc,
i, tots empastifats
de colors i, de sons, ens hem
enfilat per sobre del cadafal.

Als músics hem acompanyat
amb tamborils, platerets i,
maraques, fins que a tothom,
hem arrencat dels seus seients,
donant-los corda pel darrere
amb claus de Sol i, de Fa,
fent-los rodar als salons,
enlluernats pels preludis
d’una albada esmorteïda.

Aleshores, els bassiols
ja n’estaven tots emplenats
amb escorrims del líquid cristal·lí;
les talles del Pont Vell de Praga
havien quedades totes cisellades
del més delicat alabastre.

El Sol, de tan embadalit
que ha restat, de sobte,
s’hi ha quedat adormit, però
una Lluna tota riallera,
se n’ha posat de nou la seva
clàmide de boles de cristall,
sols que aquesta vegada
n’estava teixida
per llums de tarongines
i, sanefes de vitralls tornassolats.

Tota composta i, maquillada
amb colorets de carmins,
a la dama del rierol, ha anat
a visitar-la, amb quefers
de batibulls;
relatant-li que avui,
per primera vegada,
se n’havia posat la disfressa
de l’Astre Solar.

Sentia desitjos
per emmirallar-s’hi a sobre
de les aigües amb el seu nou vestit,
volia preguntar-li també a les Nàiades,
fins a quan trigaria aquell sortilegi.





 Adela Payá i Prats

                                   

                                    




                     

CONCERTS PER OBOÈ....JOHANN SEBASTIAN BACH....

LA MEVA LLUM...

" La Nostra Llum ens lliga als estels"

LA MEVA LLUM



La meva llum
mai et farà cap mal,
perquè neix
de l’amor que n’he sentit
per tu.

Aquesta guspira, a recer
teu, tots els dies, t’hi
acompanya i, els teus
viaranys enlluerna
per a que no t’hi quedis
tot enclavat als esvorancs.

La meva llum,
mai et farà cap mal,
perquè malgrat
les nostres diferències,
les nostres controvèrsies,
els nostres enfrontaments,
les nostres paraules punyents,
mai ha deixat d’enllumenar-te..

T'he esperat durant molt
de temps, però a la fi
m'hi vaig adonar que
tot n’havia segut un esclat
de bombolles liquades,
sense l’ímpetu de la
seva sortida en expansió.

Una representació
per part teva, ornamentada
de moltes borumballes,
embalsamant els espais
d’encenalls grisencs.

I, encara així,
te n’he perdonat totes
les teves mentides,
totes les teves falses esperances,
i, aquells somnis de sedalines,
que romanien tostemps adormits
als ous de les voliaines..

Adela Payá i Prats

                                 

UN DESTÍ ENLLUERNADOR

                           
                                                                      

Cristina Alejos...." Camí entre arbres "

         

UN DESTÍ
ENLLUERNADOR



Ja has deixat d’estar engalzada
a aquell rosari de pedres de quarsos,
quan aquell dia, de Setembre,
uns ulls de gespa sintètica
de les seves pupil·les de vitralls,
et van arrabassar per sempre.

Els teus colors, de gemma preciosa,
no van saber albirar i, com els teus
centelleigs n’eren tan refulgents
amb les seves mans d’home
escorxador, a tu, et va llançar
al fons dels rierols oblidadissos..

Però has de saber
que te n’has lliurat
d’un cor ben ressec,
que en cap moment,
a ningú no va saber estimar,
només delirava
per fer-ne col·leccions
d’uns sentiments empedregats,
que arreplegava i, encadenava,
donant forma a uns braçalets
que ja ningú, no volia,
del seus canells penjar-se'ls.

Així que balla i, canta, celebra
aquesta la teva llibertat,
de no formar part dels cadenats,
on els profans dels afectes
han après a desvirtuar
qualsevol sentiment..

L’Amor te n’ha salvat dels seus
agressors i, ara et bressola
com un nadó murmurant-te
a cau d’orella, que molt prompte
a recer teu, una estima sense
camàndules,
hi serà amb tu, tostemps.

Eixuga’t aquestes llàgrimes
que no cal vessar per aquells
que ofenen les volences
i, emprèn de nou el teu camí;
segueix un destí que res
no hi tingui a veure
amb els viaranys del passat
i, atreveix-te a calcigar
uns senderols ben lluents,
on cap dels depredadors
no vulgui xafigar-los,
ben bé, per por, o per recel,
a ser-ne ells, els colonitzats.





Adela Payá i Prats


                     

                                                                         
        

UN COMIAT EXPRÉS..

Christian Krohg
( 1852-1925 ) " Madelaine"

                                                                   

UN COMIAT EXPRÉS




S’hi va acostumar a que ella
s’estigués per ell,
tostemps amorosida,
i, ja ni cas li’n feia
de tan sobradament
estimat, que s’hi sentia.

Aleshores, s’hi va dedicar
a conquerir altres mullers
amb més joventut afegida,
desbordant una amabilitat
fins i tot, trasbalsada
per un exèrcit de llimagues.



Aquesta la seva amiga
enamoradissa,
sabedora dels seus afanys,
va fer el seu equipatge
mentre ell dormia plàcidament
i, sense cap tipus d’explicació
hi va marxar de seguida.


Al damunt del taulell de la cuina
al seu company li’n va deixar:
el seu anell d’espigues,
les arracades de palma,
el braçalet de tiges de raïm,
unes claus fictícies i, una nota
on deia:


“Si jo he segut el motiu del teu
esclavatge per a ser au rapaç
això no ho permetré pas,
així, que afua el teu bec,
esmola les teves urpes
i, tinguis una bona cacera..”


Sí alguna vegada et vas sentir
presoner, ací et diposito unes
claus màgiques que obrin
tots els forrellats,
emprèn el teu vol, el més ràpid
possible.


Vola !... Vola ! ...Vola !


I, si us plau, esborra per sempre
el meu apel·latiu.
Jo no n’he existit mai per tu.. !


Destrena els nostres fils,
torna’m els meus colors lilàs...!
I, amb aquells poemes què en un
temps passat, em vas escriure,
fes-te uns bones ales voladisses
i, elevat fins on el meu nom
ja mai més el puguis recordar...


Ara fes avinent això què un dia
em vas escriure:
Què l’amor hi tingui la durada de set.dies...!

Una fugacitat creativa...!






Adela Payá i Prats
                           

              

PENSAMENTS AL CAPVESPRE...

                                                               




PENSAMNTS Al
CAPVESPRE...!

Imaginem tantes vides,
totes tan diferents
de la que estem vivint,
que s’hi preguntem per què
precisament n’estem a dintre
d’aquesta.

Ens enredem per tants
llocs que mai no n'havíem
pensat trepitjar,
que sense adonar-nos-en
ja ens hem desviat
del nostre viarany,
sí és que teníem previst
assolir un camí preestablert.
I, quan arribem a certa edat
ens qüestionem on hem
arraconat tots els nostres
possibles somnis incomplits.

Cerquem baguls tancats
i, capses on al llarg del temps
hem acumulat un munt de records:
cartes, postals, regals, fotografies,
polseres, anells, collarets
i, una infinitat de bagatel·les
que de vegades,
no identifiquem amb aquell
moment remot.

Escodrinyem el passat
mitjançant els objectes,
a la recerca de les respostes.

Dilucidem el sentit d’anar-ne
amuntegant tantes quincalles
i, s’hi plantegem sinó seria
millor fer una foguera i, cremar-ho
tot d’una rampellada....Els somnis
potser de tan corcats que n’estiguin
ja els hem oblidat.
Ni els recordem !


Ens hem fet grans de sobte
i, ara pensem
que ja no ens queda molt de temps
per a estar-se’n ací a la Terra.

A la casa, comencen a sentir-se’n
sorolls de picarols, com anunciadors
d’alguna cosa estranya, que encara
no n’he descobert.

Algú hi és amb mi
a estonetes, ben escurçades.

Sé que missatges em porta, encara
que no els he pogut desxifrar
i, que tampoc sé, sí en tinc massa ganes per esbrinar-los.

Acarar la mort de front no m’espanta,
el que sí que m’atordeix és viatjar
a un indret mancat de tendreses.

Demà o despús demà ho llançaré
tot a les escombraries, n’estic esgotada.de remenar garbellades de futileses,
ja n’he perdut l’ànsia per regirar-ho tot....

Encapçalaré una nova vida, amb un
cervell renovat, com si acabés de néixer,
i, així, la meva existència, tal volta,
pugui ser- hi una mica més encisadora.

Això sí...Hi faré moltes fogates
i, tot ho cremaré entre
flames dansarines, al compàs
del meus peus ballarins,
i, aquest dia, celebraré una gran festa, inauguraré la meva renaixença, ací a la Terra, o en un altre estel.





Adela Payá i Prats




     
                                             
                                 
                                       

L'ESTRANYA PRESÈNCIA....

Paul Cézanne..( 1839-1906 )

L’ESTRANYA
PRESÈNCIA...!

Ja és ací amb mi...!

Té l’hàbit
de fer-m’ho saber
i, encara no sé
si ho fa per
alarmar-me’n
o perquè sàpiga
que no n’estic a soles...

Ell, ve de tant en tant,
ho noto per la flaire
a flors de gessamí
i, pel rastre que deixen
els aldarulls de les seves
petjades a les estances
on ell s’hi acomoda...
Me l’imagino vestit
com un arlequí..!

També té el costum
de fer-ne sonar cascavells,
encara que a la casa
no n’hi hagi cap ni u
i, a cada dringadissa
el meu cor batega
precipitadament...

Li pregunto quina cosa
en vol, però no en respon
ni tampoc s’hi deixa veure.

El que més li agrada
és llevar-me’n una arracada
de l’orella mentre dormo
i, deixar-me-la
amb el fermall tancat...
on ell vulgui amagar-la.
Aquesta és la seva signatura
i, també s’hi adelita per
desconnectar-me el televisor
quan em quedo ben adormida
al seu davant....

Ja és ací amb mi...!

Al Novembre sempre em
visita i, ja n’he perdut la por
d’estar-me’n amb un <ens>
que encara no he pogut
entrellucar...

Aquesta criatura estranya,
sent no obstant,
molt de goig per fondre’m
les bombetes del llum,
així que en faré provisió
de més i, per si de cas,
n’hauré de tenir a mà unes
quantes candeles de més.

Mentre els nens, aquests
dies juguen amb les seves
carbasses, pinzellant-les
amb trets d’humans,
jo emplenaré la llar de més
i, més espelmes, acolorint
els espais de llum tènue
per sí per atzar,
hi pugui tenir-ne
la fortuna de poder besllumar
a aquest ésser fugisser...

Adela Payá i Prats