AL MEU PARE...

AL MEU PARE

                                                                         

Avui que sento que ja no hi quedin
esberles entre nosaltres dos,
te n'he escrit aquest primer poema.






AL MEU PARE..



Encara que sé que ja no
hi eres ací a la Terra,
avui rememoro aquell
jorn d’infantesa amb el què
em vas ensenyar
com s’hi sostenia una
aixada menuda i, com
s’hi feien clots al terreny
per a escampar un garbuix
de llavoretes..



I, aquell dia preciós
en que vàrem sembrar
aquell llorer, on sempre
me’l mirava per veure
quan s’hi abocarien
els seus primerencs
rebrollins,....Aquell record
d’aquest arbre, sempre
em durà, a tu, pare,
quan aleshores
s’estimaven i, tot n’eren
abraçades i, moltes besades.



Avui que sento
que tot s’enfonsa,
he volgut prémer les teves
mans immenses i, dir-te:
com és de dur, estar-se’n ací
a la Terra, fent petjades en solitari;
com de trist, és viure amb enganys
i, amb un farcell
de paraules mentideres.



Encara que, tu i jo, mai no
s’hi vam entendre, que fins i tot,
ens vam declarar la guerra
una i mil vegades,
almenys, pare, vam ser sincers
amb les nostres discòrdies,
per això, en aquest dia
de moltes llàgrimes vessar,
dóna’m la mà i, digues-me
que malgrat totes les nostres
escomeses, tanmateix, m’estimes
i, que al cel en tens cura de mi...



Sí sabessis en quantes ocasions
he volgut escapolir-me d’on visc
per anar-me’n a fer-li esvorancs
a la gleva, n’estic segura que
haguessis baixat dels eteris
només, per a fer-me’n companyia..

Com és d'esfereïdor, pare, viure sense.la nostra terra i, els nostres arbres;
com és de melangiós, no poder
esparpillar-se amb les cançons
dels ocells i, sentir-ne la flaire
d’aquells gesmils que raspallaven
les murades de l'alcova de la meva
germans i meva, on tu hi vas passar
una vesprada d'estiu, ornamentant
aquell jardí nostre.



Com és d’inquietant, romandre tostemps allunyada de totes les meves arrels,
que a mi em van salvar de tantes
morts de l’ànima....Ara, només hi sento com un munt d'esbaldrecs a dintre meu, em llastimen la meva ànima...

“ N’hi hauré de fer rellucs de noves
   poncelles”.

No obstant això, en aquests moments,
tan sols desitjo, com quan era
de ben menudeta,
que agafes les meves mans entre
les teves i, em diguis com abans:

Donem-li vida a la Terra....!






Adela Payá i Prats