SOMNIS D'AIGUA D'UN MÚSIC I POETA....

PRAGA

SOMNIS D’AIGUA D’UN
MÚSIC i, POETA...!

De la seva guitarra,
cançons aigualides
emanaven,
omplint basses buides
amb el clapoteig
de les seves notes musicals,
degotejant
una rere l’altra
pels brocs dels seus
llavis esbalandrats.


Noves tonalitats solfejades,
ens han traslladat
al damunt d’un pont,
a la ciutat on hi viu
un rellotge astronòmic,
d’història ancestral.

Aqüeducte de balades
a les aigües del Moldava,
han encisat d’encanteris.

Copsades d’estàtues
força ennegrides,
cavalcaven murades,
encimbellant-s’hi
al llarg del seu recorregut.

L’arribada de les melodies
les ha envellutades
de pètals de lliris i, de gesmils.
Mentre, una lluna d’arpes,
jaspiada de roig,
esculpeix somriures
als rostres dels passejants
a ritme d’uns dolços arpegis
compassats.

Capbussats a dintre d’un
quadre de Renoir, hem ballat
amb el pintor i, la seva model.
A la sortida, cadascú de nosaltres,
hem pinzellat pentagrames
amb aquarel·les
de moltes cromacitats:
Un Do enrogit, un Re emblavit,
un Mi groguenc, un Fa violat,
un Sol ataronjat, un La moradenc,
un Si verdosenc,
i, tots empastifats
de colors i, de sons, ens hem
enfilat per sobre del cadafal.

Als músics hem acompanyat
amb tamborils, platerets i,
maraques, fins que a tothom,
hem arrencat dels seus seients,
donant-los corda pel darrere
amb claus de Sol i, de Fa,
fent-los rodar als salons,
enlluernats pels preludis
d’una albada esmorteïda.

Aleshores, els bassiols
ja n’estaven tots emplenats
amb escorrims del líquid cristal·lí;
les talles del Pont Vell de Praga
havien quedades totes cisellades
del més delicat alabastre.

El Sol, de tan embadalit
que ha restat, de sobte,
s’hi ha quedat adormit, però
una Lluna tota riallera,
se n’ha posat de nou la seva
clàmide de boles de cristall,
sols que aquesta vegada
n’estava teixida
per llums de tarongines
i, sanefes de vitralls tornassolats.

Tota composta i, maquillada
amb colorets de carmins,
a la dama del rierol, ha anat
a visitar-la, amb quefers
de batibulls;
relatant-li que avui,
per primera vegada,
se n’havia posat la disfressa
de l’Astre Solar.

Sentia desitjos
per emmirallar-s’hi a sobre
de les aigües amb el seu nou vestit,
volia preguntar-li també a les Nàiades,
fins a quan trigaria aquell sortilegi.





 Adela Payá i Prats