VIVINT COM ELS ARBRES...

ESCORCES CREIXENT

VIVINT COM
ELS ARBRES

Abraça’m estimat,
abraça’m...!
On ets?
que ja el meu cos s’hi cansa
de tenir-ne els braços
tostemps estiregassats,
esperant poder enllaçar-s’hi
al teu cos esmunyedís.

Aquest viatge teu, pels
fangars d’aquesta terra,
on t’han fet detenir-te, amor,
que per més que hi miro
envers els horitzons,
encara no s’hi desvetlla
cap rastre teu.

N’ets viu...?
O potser n’has mort i, no ho he
pogut percebre...?

No ho recordes... !

Per ventura, no hi vam
pactar més enllà, del Cosmos,
de retrobar-nos ací,
en aquest planeta ...?

Com és que només et somio
i, quan m’esparpillo, no t’hi
trobo enlloc.....Com puc recordar
la teva manera d’estimar-me’n
sí tanmateix, no s’hem conegut.

Tal vegada, n'ets un raig de llum,
un ésser cristal·lí, que mai
no s’hi pot clissar.....O més bé,
n’hauré de conèixer-te
el dia de la meva mort...?

No n’hauràs escollit ésser
el meu àngel guardià...?
Déu n’hi do...!

T’has quedat embussat
a dintre dels forats
negres de l’Univers
i, no arribaràs mai a temps
a la nostra cita...?

Ja veig que n’hauré de
seguir esperant-te
amb un cos encreuat,
folrat amb uns ulls de llunyania
i, amb uns sentiments
cargolats d’emocions
que a aquest món
no li pertanyen;
aleshores, em pregunto
quina cosa
vam concertar més enllà
d’aquesta Terra....?

Tal volta, ....ho he oblidat...?
Ho he confós tot...?

Sinó hem de coincidir
ací, no hagués pagat la pena
néixer arbre i, en comptes
d’estar-me’n amb els braços
estesos,
gaudir d’unes branques
força allargassades
acollint tota mena
de rebrollins...?

Almenys, apareix,
encara que només hi sigui
per un breu instant,
per esclarir-me tots aquests
dubtes i, ensenyar-me
a viure com un humà, enlloc
de fer-ho com un arbrissó,
sempre amb el meu brancam
enlairant-s'hi
fins als firmaments
a la recerca,
del teu cos de neulines.






Adela Payá i Prats
🙁🌻🤗💜😐🌿😎