LA CASA DEL CARRER SAN ROC...

                                         
                                                                   
    

 LA CASA DEL CARRER
SAN ROC...!

L’hort del carrer Sant Roc
n’és buit de les veus de tots,
la tauleta rodona, on s’assèiem
tots plegats, al voltant d’ella,
llueix com pedra de marbre
ben clivellada, on les formigues
a l’estiu, s’hi passegen dolçament.

Els cactus, que hi vam plantar
en fan ostentacions de les seves
punxes, cada vegada, més afuades
i, esfilagarsades.
Ja no s’hi sent els lladrucs
dels gossos ni el miolar dels
gats, ni la roba estesa veleja
al dessota d’un cel escumejat
pels núvols flonjos.

Les rialles d’antany
fan reverberacions
entre les murades encalcinades
de la casa en abandon,
i, aquell safareig, on els nens
jugaven amb l’aigua,
avui, a poc a poc,
s’hi cau a trossets ben menudets.

Els magraners hi són morts;
de la teulada es desplomen
teules color ambre, que ja
s’hi troben força
esgarrinxades, de deixar-se’n
arrapar per les unglades
dels ratolins
i, de fer-ne de covament als nius
dels teuladins,
han decidit una rere l’altra,
d’anar-se’n
estavellant contra el terris.

Només s’hi sent el silenci
que temps enrere,
mai no n'havíem
sentit i, un home vell,
tot emblanquit,
entre mots confosos,
i, flassades de fumaroles,
abaixa les escales
del segon pis,
 passet a passet;
a les seves mans hi duu
una candela encesa,
que estreny amb els
seus dits escanyolits,
treu un violi de l’armari
i, s’hi posa a tocar una cançó
dels anys vint.

El silenci de nou, s’ha instaurat
i, aquest espectre de dolces
cantarelles se n’ha esvaït.

A les golfes n’hi han pintures
a l’oli, d’una nena,
què de tant en tant
s’hi estava a la casa.
Velles àmfores de ceràmica
jauen arrecerades contra
els murs i, un bagul de fusta
corcada amb sorollets d’insectes
emmagatzema un gavadal
de fotografies d’un passat
ja ben allunyat.

La casa vol marxar, es desfà
entre brisalls, i ni tan sols vol
que la engalanem.

Hi vol desaparèixer...!

I, el hortet agafat de la seva mà,
també fa ressò de les mateixes
paraules.

Els records, acaben cansant,
fins i tot, s’hi propaguen als objectes
i, a les coses més inaccessibles.
Aleshores, farem cendres de tot...!
i, dels encenalls tornarem a revifar.








Adela Payá i Prats