Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dimarts, 30 de juny del 2020

SOMNIS DE COURE..! 






NEBULOSA:
CARA DE BRUIXA


SOMNIS DE COURE..!



Enllaço llàgrimes
donant formes a uns
rosaris de cristalls;
pètals de dàlies
tremoloses,
configuren collars
d'arravatada vida.

M'abraono al teu
esquelet
d'ombrívol cos;
on amb carícies de
dolça molsa,
et reconstrueixo a
pleret,
fins a omplir-te
de ressuscitada
vida.

Ballem a sobre
del taüt,
esclafint-lo
d'esberles
ben menudes;
els corcons de la
fusta, amb els seus
xiscles, ens fan
d'acompanyament
musical. 

Dues cigonyes
gegantines, abillades
amb encaixos
endolats hi venen  
a recollir- nos
camí dels estels.

Un últim somni de
precipitada mort,   
em fa ataüllar- te
d'òbit florit,
doncs amb
esporuguida
incertesa,
reclamo a l'univers
que siguis tu
el què m'assenyalis
per on he de calcigar.

Enllaço vida de la
no vida amb alots
de plomatge blanc
i, quimeres què
en fan encanteris. 

Ens hi van prometre
camins diamantins
a frec de la Terra
no a sobre d'ella. 

Recuperats dels
arrencats enfilalls
ens observem com
dues exaltacions
d'ànimes incorpòries.

Hem sabut creuar
cadascun dels ponts
celestials.
Enmig de les
constel.lacions
ens sentim enlluernats
paralitzats, hipnotitzats.
En afluixar la teva mà
he caigut a sobre
del meu llit amb
ulls estelats.
 



 
  

  


Adela Payá i Prats
             🌸




SECRETS DEL BLAU...!





SECRETS DEL
BLAU...!





M'has dibuixat
al sostre de la
cambra
una mà blava
amb tres dits,
al compàs dels
refilets d'uns ocells
repantigats.

A l'àmpit del finestró,
a punta de dia,
s'arrengleren d'un
en un. Cantussegen
de seguit.

Enigmàtica criatura,
no m'has deixat
dormir en tota
la nit..!

M'estiregasses
els cabells quan
n'estic entrant al
llindar dels somnis.
En posar- te
al davant de la ràdio
deixo d'escoltar
la música clàssica.

Per què xiuxiueges
sense que cap
paraula no s'hi pugui
comprendre?
  
N'estic esgotada
de dormisquejar
malament,
de fer els ulls
grossos sense
poder relaxar-me'n.
 
L'alcova on dormo
sembla un vaixell
que t'invita a navegar
per qualsevol
oceà, amb monstres
marins inclosos.

Abraçada a una balena
m'he desvetllat,
i a primer cop d'ull
feia l'impressió 
que n'era a l'interior
d'una peixera.
 
Tot n'era blau,
immensament
blau.  
Els somniegs
d'atzurita han vingut
a desvetllar-me'n els
seus secrets més
íntims. 


  




Adela Payá i Prats
            💧
   

  


dilluns, 29 de juny del 2020

EN EBULLICIÓ COM ELS CARGOLS..!








EN EBULLICIÓ
COM ELS CARGOLS..!






Li faig mal
a l'aigua sí
estrepitosament
llanço alguns
codolells
a sobre d'ella?

En estiregassar
les fulles del llorer
li'n produeixo
cap dolor a l'arbre ?

Viure, potser,  
comporta sofrença
per a qualsevol ésser
vivent.

S'hi pot existir
sense haver
d'aprendre mitjançant
els patiments?

Com algú s'atreveix
a parlar de l'inexistència
dels inferns, 
havent- ne tanta varietat
immensa per a
complaure's de ple
ací on s'hi estem.

Ens hi van crear
per a aixafar-nos;
per a fruir de com
emmalaltim;
de com es morim de
vida escassejada?
Els déus creadors
en tenen traces de
sadisme pertorbador? 

O tal vegada hi varen
fer una ruïnosa còpia
del què n'era autèntic
i, fidedigne?
Nosaltres també hi
som fotocòpies dels
nostres <jo> verídics.?

Programació i més
robotització.    
Control i, més control.
Gaia, esgarrifada.
Amb aparatatge subtil
l'obliguen a inaugurar
canvis climatològics.

Els banyetes,
dissenyen armes
novelles,
segresten nens,
en fan experiments
prohibits.
Encara alguns
s'atreveixen a dir
què els actuants
de les malvestats,
hi són creacions
nostres: egregors.

No hi serem una raça
què va originar la
seva pròpia destrucció
com a civilització.
No, no. És clar què no.

Hi som les preses
d'uns destructors
de vida, bruts i
salvatges, què hi
van en contra de
les humanitats.

Ens tenen a mitja
cocció a dintre
d'una cassola.
En apujar el foc,
tots ben morts.
Però ho faran a
pleret per a què
no en siguem
conscients.  

N'haurem d'endevinar
estratagemes, per
a enfugir-nos- en de
dintre dels perols.

O sinó ja sabeu,
quedarem bollits
sense adonar-nos-en
de què hi som
ja difunts, a punt
de ser-ne mastegats
i, engolits.

Quin drama recreatiu
de les ments més
cruels, posant en
acció el què molts
de nosatres no
haguessim ni imaginat
jamai.


 




  
   
Adela Payá i Prats
             🐌
 

   


REFLEXOS ANTI LLUM..!








REFLEXOS ANTI
LLUM..!





Què n'és de trist
veure't tan plastificat
tan sintètic, què
sembles estar fet
de metalicrat.
  
Déu n'hi do...!

Amorosida
d'un monyicot, què
amb ulls embenats 
hi vaig confondre
per un home de
carn i d'os.

Com no me'n vaig
adonar que no
n'expressaves cap
emotivitat?
Què qualsevulla
emoció n'era
teatralitzada amb
bona representació.
 
Com em vaig 

permetre,
perdre el cap i el
cor per una figura
llavorada amb
plastilina..?

O potser n'eres
un clon, amb molt
bona imitació de
l'ésser real;
o tal vegada, n'eres
una barreja de
biologia amb
enginyeria mecànica..?

Eres qualsevol cosa
menys ésser humà.
Em pregunto com
trigaria tant
en assabentar-me.
M'emmirallava en
espills trucats?

En llegir a Corrado
Malanga:
Ell aferma què només
un trenta per cent dels
humans en posseeixen 

d'ànimes,
penso què em vaig
enganxar d'un ninotet
inanimat, que per força
segueix vivint
de l'energia dels altres.

Em delectava per
transformar-me
en una criatura sense
cap sentiment,
per això em reflectia
en llunes fosques?

Quina confusió,
quina estupidesa,
hagués pagat la pena
assistir- hi a un
espectacle de titelles 
i, aprendre certes
coses importants.  

N'és clar, sembli
ser què no volia
ser com un cistell
arreplegador,
recollint-ne més i,
més sofrences.


Com tu, em volia
adelitar per refulgir
d'una lluïssor
postissa, artificiosa.?

És clar que no..!

Tu, hi vas representar
el què de cap de les
maneres no volia
arribar a ser- hi; 
no em complaïa
convertir-me
en nina de cel.lofana,
hi vas ser el meu
anti mirall, on
de dintre teu, les fades
cristal.lines
acompanyants,
es tenyien de foscor;
per tal acció no hi
vaig dubtar en marxar
abans de quedar
reduïda en un munt
d'escorrialles.









Adela Payá i Prats
             ☻


  









 

      
 



dissabte, 27 de juny del 2020

VIATGE EN EL TEMPS..! 







VIATGE EN EL
TEMPS..!





El carrer segons
com el percebeixo
n'és d'una manera
o d'altra.
Entrelluco
botigues què
ja fa anys hi varen
tancar.  
Ahir, al costat de
casa, de sobte,
s'hi va fer present
la sala de jocs de
ping- pong,
desapareguda
en farà una treintena
d'anys o més.
Fins i tot, hi vaig
fer una partida.
També camejant
per la part antiga
d'Alcoi, hi vaig trobar
la llibreria on en
venien llibres de
segona mà.
Enllà en podies  
fer descobertes
extraordinàries.  
La gent abillada
com els anys
seixanta, semblava
estranya;
les dones lluien
pentinats com
gratacels.
Hi vaig contemplar
a prop de l'avinguda
d'Oliver una petita
plaça de bous,
què mai no l'he
visitada. Hui per
hui, n'és inexistent.
Potser l'he somiada.
Al ball, on anàvem
els diumenges
al " Casablanca"
en l'any mil nou-cents
setanta-tres o
setanta-quatre,
n'he sotjat
a un amic perdut,
què l'anonenàvem
amb el nom d'un
paquet de tabac:
<Winston>.  
Després d'haver xerrat
amb ell molts vespres
durant un cert temps,
juro què no sé quin
és el seu nom.
Mai el vaig saber.
Tan sols recordo què
al seu costat
n'era com estar a casa i,
a més a més rèiem

pels colzes.
Des de fa uns dies
s'ha escolat a la
meva ment, dubto
sí és viu o mort,
sí s'hi estatja al poble
o a fora d'ell.
També, vagarejant
d'ací per allà,
camí de la < Glorieta>
n'he llucat a una
nena petitona
arrencant fulles
de morera.
Déu n'hi do...!
aqueixa nina
n'era jo. Ens hem
clissat profundament
i m'he acomiadat
d'ella amb una
mà enlairada.
La nena obria
la tapadora de molts
foradets, d'una
caixa de sabates, 
on a dintre d'ella
una munió de
cucs de seda
s'hi passejaven per
sobre del fullam. 
En arribar a casa
i, prémer el botó,
el pare, ben mort,
m'ha obert la porta.
He viatjat al
passat, ...El què ignoro
és com regressaré
al temps de l'ara.
Tal vegada he
barrejat els tres
temps.
Veurem com me'n
surto d'aquest
embolic.


 

 


Adela Payá i Prats
            🍂🌟
  



     


 

   



 



   



  
  


dijous, 25 de juny del 2020

JOSEP PAMIES..!



             La planta  Damiana l'hauré 
           de tastar com també les
           fulles d'estevia, la dent de
           lleó i la Moringa.




             🌱🌾🍃🌹🌿🌺🌞🍂🌴🌼

PARLANT AMB CUPIDELL..!







AGNOLO BRONZINO,
"Al·legoria de Venus i Cupido",        





PARLANT AMB

CUPIDELL..!




L'amor l'hagués
volgut viure
com una contínua
inspiració
in crescendo,
amb solfejades
ascendents fins
als estats místics.

No pas com una
excusa;
com una nit teixint- se
de més negror;
o com un retret
amb segones

intencions.
. .

L'amor de vegades
hi va empolistrat
de parracs,
d'esclops foradats;
de paraules obscenes;
de desitjos instantanis. 

Estimes nascudes
des del cos, no pas
des de l'ànima.
Tampoc, llucades des
d'una connexió entre
la matèria i l'esperit.
Tan sols un efluvi
emès pels transmissors
neuronals:
una secreció bioquímica.  

Barreigs de moltes
criatures amb intercanvis
d'energies de tot tipus.
Estat epilèptic d'un
munt de convulsions.
Estralls de figures
en dispersió.

La profunditat de les
volences, n'és com un
llarg viaró on s'hi trenen
fils i més fils, 
on els vincles
s'enforteixen a força
d'anar compartint
una munió de vivències
harmònicament.

Les estimes, potser,
n'haurien d'incloure
una mena de saviesa
i, de coneixements,
de comprensió i,
de compassió,
de comunicació i,
d'una fluïdesa rítmica
en l'exploració d'un
ésser canviant i,
en perpetu moviment.
No pas en un
ésser inexplorat
tostemps, pel gust
de contemplar- lo
de pell enfora.

En tot el què n'hi ha
per descobrir- ne
de pell endintre,
ens restaria més 
d'una existència.

L'amor l'hagués
volgut sentir
com un volcà en
erupció, què mai no
s'hagués plantejat
el fet de detenir-se'n
en la seva expulsió 
de magma candent. 
 
Una inacabable,
acció d'entrega,
d'oferiment,
de nodriment, fins
al punt de prémer
les tecles
als instruments
musicals còsmics.
  

Sentiments en
expansió no pas

en retracció.
Enlluernar al nostre
benamat de més i, més
centelleigs al llarg
del temps, no pas
de contenir-lo
en boles de cristall
reblides de gèlida neu.
 



  
 

   
Adela Payá i Prats
             ❄ 

dimecres, 24 de juny del 2020

EL FUTUR, ABALTIT..!


                  Nebulosa de l'anell






EL FUTUR,
ABALTIT..!





Em perdo entre
l'ara i el passat.
El futur no el
contemplo.

Polseres d'argent
amb molts penjolls
m'embadalien
amb la seva
dringadissa.   
 
M'estimava la
vida amb la seva
senzillesa,
els seus colors,
els seus aldarulls.  

Però de sobte
un jorn tot ho
esguardava d'una
única cromacitat
i, només escoltava
els parrupeigs dels
coloms, arrecerats
a l'ampit  dels
ventanals.


N'estava somiant,
em vaig dir,
els cels relluïen
d'esmaragdes,
la Terra n'era un
pou immens.

Tu, n'estaves ajaçat
a sobre d'un llit
a l'hospital.
Avui, el teu sant, 
encara que penso
què on t'estàs
gaudiràs d'un altre
nom.
El desconec, ja
en tindré temps
per assabentar-me'n
de com es deletreja.

Em perdo entre
l'ara i el passat.
El futur no el
contemplo.

Hi sóc escadussera
d'ambicions,
perquè no ansio cap
cosa,
el meu temps ha
transcorregut fent
neteja de tot,
buidant les àmfores
de la meva ànima,
esborrant idees amb
les quals no
combregava.
 

N'hi ha un repiqueteig
dolç de paraules
alades, què no sé
d'on venen,
elles em tranquilitzen, 
enlenteixen el ràpid
batec del cor,
donen assossec al
meu esperit trontolladís.

Massa incertesa, 
graonades difuminant-se
en voler grimpar
pels cels;
mans gegantines
empentant-me al
meu lloc d'origen; 
i, jo, capficada per
descobrir què n'hi
ha més enllà de la
Terra.  

A partir d'aquest
moment ja hi puc
albirar molts colors
i, escoltar fins i tot
el cant dels estels.

Només vull rodolar,
fer giragonses al
voltant del planeta
i, arribar a eixe punt
on tot canvia d'ordre. 

Dins del desordre
trobar els raonaments
d'una munió de
qüestions, freturoses
de respostes.
  
 






Adela Payá i Prats
              🌟



 
 

 
 

dimarts, 23 de juny del 2020

CON-FUSIÓ DEL FOC







CON-FUSIÓ
DEL FOC




Flames i fumaroles
emmirallant-s’hi
als firmaments,
on garlandes enrojolades
jaspien de carboncles
per sobre dels dansarins.

Rebombori de bruixes
i de bruixots,
avivant focs i brimarades
amb revoloteigs
de graneres esvalotades.

Butllofes de Cel,
arracades penjadisses,
desprenent-s’hi a poc a poc;
desgranant-se
del seu tapís de turquí;
arrodonint-se
en càpsules de cobalt;
on de dintre d’elles
portalades i vidrieres,
s’obrin de bat a bat,
esquitxant degotalls
de ceruli,
apaivagant fogueres
enardides.

Un Sant Joanet
força engrescat,
coscorelles i pessigolles
a tots en fa,
per a que saltironen
pel damunt del foc.

Els desitjos de tots
llegeix, en papers cremats,
i pica l'ullet, als qui
els hi haurà d’acomplir
eixos, els seus anhels.

De tornada a l’airecel
amb un cabàs ple de delers:
cendres d’aspirants a
escriptors per un dia;
un remolí de mots
incinerats,
garbellant-los amb tanta
celeritat, què a cadascú,
li n'ofereix els deliris
dels altres.
Barreja de desitjos
amb noms bescanviats.


Afanys contraposats
que a ningú complauran,
de tal mena de confusió.
Enguany, s’hi pot afermar
que cap petició no hi
veurà la llum.

En Sant Joanet, aquest any,
ens ha vingut amb una capissola
ben apardalada !



Adela Payá i Prats

             🔥

FENT FOGUERES..! 






FENT FOGUERES..!



Encenc el foc,
pare,
com tu ho
feies antany
enmig, dels
bancals.

Cremo els escrits
i, els dibuixos,
m'omplo els ulls
de llàgrimes
purpúries. Ja no
en demano res,
perquè avui hi
vaig disfressada
de flàmula.
Atenc els desitjos
dels altres.

Més de mitja vida
s'ha fet cendra
entre les
esplendoroses
brimarades.
 
Per les coloraines
carbasses em sento
atraguda,
perquè les brandes
tostemps les he
contemplades amb
eixes cromacitats.

Flames caquis,
flames mandarines,
barreja d'or i, de sang,
aromes romanceres
què deliren per
recordar-me'n
la flaire del que
per força, n'he fet
esvair-se.

De mans buides,
als firmaments
els he encimbellat
de versets,
i, els he acolorit
de figures esplèndides.
Sí mires amb ulls
altius, ataüllaràs
un formós collage.
  
Poemes d'escorces
almivarades
per endolcir-vos
els vostres cossos
de neules.

Avui, estimats
viatgers, amb
èlitres de fogalleigs
em canonejo envers
els vostres aposents,
només l'instant
precís per fer-vos
un dolç petó.

Encenc el foc,
pare,
però ho faig a la
cuina, a dintre
d'un atuell de
fang. 
No hi vull tindre
constància del
què he viscut.
N'ha sigut força
dolorós.
 
M'inventaré unes
altres línies de vida,
on sereu tots
vosaltres, emplenats
de tendreses i,
de presències.

Hi som creadors
i tot ho transformarem.
Foc, aigua, terra, aire
i, èter.

Començo a fer
sortilegis amb els
cinc elements.
Demà serà un altre
dia, i al reflectir-me
en els vitralls cèlics,
potser hi pugui
ataüllar milers de
visatges, acomplint
afanys.


  


 



 

 

Adela Payá i Prats
             💋
 


 

 



 

 

 
    

CONTEMPLACIÓ..!






CONTEMPLACIÓ..!



Els peus a dintre
del rieró,
un somriure esclatat
des del fons de l'ànima
em commou de ple.

El Sol juga a fer-me
dibuixets de llums
a sobre de la pell:
Una rosella tatuada,
dues papallones 
amb pètals de margarides
com alerons.
Sospirs en bellugueig.

Asseguda als marges
de la riera,
gaudeixo dels miralls
aquàtics.
En fer esquitxos de
les aigües,
el meu rostre
es distorsiona en moltes
formes diferents.
Hi sóc un munt
de personatges.

   
Quin plaer, poder
escoltar-ne els
xiuxiueigs de la Mare
Natura.

L'arrossegament
dels insectes inciten
al ball dels rebrollins
florals en la gespa.
Els ocells aletegen
des dels arbuixells fins
al terregam, des d'on
espicassen cucs als
seus becs.
 
Els formosos arbres,
guardians del paratge,
esgarbissats per les
ventúries,
remouen el líquid,
arrosen verds
per sobre del flum.

Cristalls ondulats
invitant als cels
a emmirallar-se'n
a sobre d'ells.

El blau és dissol
a sobre del blau,
des dels espills molts
llavis s'hi retroben,
es bessuquegen,
rodolen com peixets
sonrosats.

Amagat entre els
joncs, he clissat
la teva figura
barrejada de grocs
i de bruns,
en alçar la mà
en senyal de
salutació, te n'has
enclotat als
forats bruns.

N'ets ara una
bestiola?
 

 

 

Adela Payá i Prats
             🐽







 









divendres, 19 de juny del 2020

PER A LA GENT GRAN..!







PER A LA GENT
GRAN..!





Viuen els vells
pensant-s'hi ser
una càrrega;
ningú no els va dir
què temps enrere
disposàvem de
dotze cadenes
d'ADN,
on gaudíem
de la facultat
de morir dignament,
separant l'ànima
del cos, saviament.  

Viuen els vells
pensant-s'hi ser
un entrebanc;
ningú no els va
explicar què uns
malvats, estisores
en mà, ens retallaren
deu llaçades d'ADN.

I ara, els perversos,
llancen cuques
mortíferes, per a
escurçar la vida
de menys temps
d'estança al planeta.    

Vosaltres, avis
sou els nostres
llibres antics,
amb cal.ligrafia
per desxifrar,  
sou les biblioteques
què arrauliu
històries
no relatades.

No marxeu, avis,
sou preciosos,
magnífics,
meravellosos,
sou les nostres llars
amb un foc al mig
i, veus retrunyint
entre serralades,
narrant- nos el
què no sabem,
el què ignorem.

Quedeu-vos amb
nosaltres,
inaugurem una
nova vida enmig
de la Natura.
Recreem-nos
en la formosor,
dels paisatges,
en les lletres
parlades i escrites.


És el temps de
recuperar tot el
què hi vam perdre,  
de fer rebrostar
de dintre nostre
les nostres
capacitats,
els nostres dons,
la nostra màgia.  

No marxeu, avis,
tot ho volem
compartir amb
vosaltres.


Us estimem..!  

Sou el nostre futur
personalitzat,
els ulls on es
mirem,
la saviesa
amuntegada
pel pas del temps;
les nostres arrels, 
la calidesa de
l'abraçada.


Quedeu- vos amb
nosaltres...!
 

 
  




Adela Payá i Prats
             🤝


 


   

dijous, 18 de juny del 2020

LA CASA DE XOCOLATA...!







ERMITA DE SANT
      ANTONI

 




LA CASA DE
XOCOLATA...!





Menjàvem galetes
què trèiem de la
caixa gran de llautó,
a les quals, les
acompanyaven
d'un got de llet espessa
de cabra, què
María, la lletera,
ens la portava des
del poble.

A l'àvia no li agradava
la llet, havíem de
fer-li orxata de xufa
o d'arròs.
L'avi berenava
fruita barrejada amb
vi negre. No parlava
gaire, només rumiava.

Als vespres d'estiu,
la mare sempre cosia
o feia ganxet, 
mentre una mica
allunyada, jo romania
sota els arbres,
ben bé estudiant
o pintant aquarel.les.

M'agradava estar a
soles, i fumar d'amagat,
al pare li'n buidava
els paquets i, no
se n'adonava o s'hi
feia el cec.
N'era un goig  
respirar l'aire pur
i, mirar fixament als
ulls verds esmaragda
d'un gat negre que
venia de tant en tant
a visitar-nos.
  
Recordo què en aquell
temps n'era molt
cantaire i, encara que
adolescent,
no en sentia
desitjos per estar-me
amb ningú, ni trobava

les ganes per
enamorar- me

de cap xicot.

De traços negres
i, de colors tot ho
omplia.
La bassa què el pare
hi va fer construir
junt al pou,
van arribar-hi a ser
la meva passió, 
els pins els meus
còmplices.

Aquella casa al bell
mig del camp
em va salvar de
les tristors;
dels caps de ferralla,  
dels omniscients,
i, de tanta gent amb
pensaments boirosos.

Al so de campanetes,
els diumenges, havíem
d'anar- hi a l'ermita
de Sant Antoni. Obligatori,
no hi havien excuses.

A hores d'ara hi
visc en un rusc d'abella,
sense terra i,
sense arbres
sense mel ni dolçor.
Trobo a faltar la
casa al Racó Roca. 
   
Només demano
una tauleta sota
un arbre, poder
sentir- me abraçada
pels branquillons
i, nodrir- me de llum
Solar.


 

 

 

Adela Payá i Prats
             🏠
 




 


 
   
 


 





  

JOAN VINYOLI I PLADEVALL








JOAN VINYOLI I PLADEVALL
           (1914-1984)




TARDA FOSCA..!


Ets una tarda fosca
amb crits vermells
al fons d’un bosc
d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran
feix de llenya molt seca.
Vols ajudar-me a suportar

aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides
de tots dos?




Joan Vinyoli i Pladevall








dimecres, 17 de juny del 2020

Dulce María Loynaz 





Dulce María Loynaz
(CUBA 1902-1997)



SI ME QUIERES, QUIÉREME ENTERA




Si me quieres, quiéreme entera,
no por zonas de luz o sombra...
Si me quieres, quiéreme negra
y blanca. Y gris, y verde, y rubia,
y morena...
Quiéreme día,
quiéreme noche...
¡Y madrugada en la ventana abierta!

Si me quieres, no me recortes:
¡Quiéreme toda... O no me quieras!



Dulce María Loynaz

             🦋

FERNANDO PESSOA







FERNANDO PERSONA
(1888-1935)

" Ser poeta no es una
   ambición mía,
   es mi manera de estar sólo."




" Si después de yo morir quisieran escribir mi biografía, no hay nada más sencillo. Tiene sólo dos fechas: 
la de mi nacimiento y la de mi muerte. Entre una y otra todos los días son míos."


FERNANDO PESSOA 
               🎈

UNA DEMANDA...!









UNA DEMANDA...!




Bona Nit, estimat.
On t'hi trobes,
dormiu?
O passeu el temps
ben actius? 

La nostra nena gran
torna a estar malalta,   
proves i més proves,
s'ha passat més de
mitja vida prenent
píndoles.

Els metges no ho
tenen clar amb Ella, 
em pregunto per què
hem de patir tant,
per què no tenim dret
a ser una mica feliços.
Per què ens persegueix
aquest fat ombrívol.

No sé sí en podràs
fer alguna cosa, però
estaria bé què ens
llancessis alguns
raigs guaridors;
o boletes de colors
que a frec d'elles
tot es transformessi
en salut.

La tristesa no em
deixa viure, no s'hi
pot ser joiós quan
a recer teu, n'hi ha   
tanta angúnia, tanta
desesperança,
tants vels negres
volent-te llaçar.

Les bruixes de la
nit em canten,
em relaten contes
antics,
i, quan m'adormo
entre coixins mullats,
apareixes tu,
per a dir-me que
aguanti, què sigui
forta, però ja em
canso de ser forta
perquè el més 

semblant a mi en 
aquests moments
n'és una font
amb quatre brocs
rajant dolls d'aigua.


Bona Nit, estimat.
siguis feliç,
sí tens alguna 
influència, demana-li'n
als Germans sanadors
què exerceixin algun
encanteri per la nostra
preciosa nina.

Petonets des de la
Terra...!
Fins aviat.





Adela Payá i Prats
             😘



 





 
 

.
 




  
   
      
   


UN COR EIXUT...! 









UN COR EIXUT...!




N'he plorat
les llàgrimes dels
dos,
perquè, tu, n'havies
perdut la capacitat
per commoure't.

T'he refregat el
líquid salí per sobre
de les teves galtes
i, t'has sentit
sauló marí.
  
He obert de dintre
meu, el llibre de
pàgines nues,
i a sobre d'ell
n'has inscrit paraules
novelles.

No comprenc el
seu significat,   
perquè hi són
escadusseres de
sentiments.

Dius què n'ets
com un rellotge
d'agulles girant
cap enrere,
què no envelleixis
què hi pots fruir
d'una llarga 

permanència.

T'he ficat les orelles
a sobre del meu pit
per a fer- te bategar
el cor al ritme dels dos.

Reblits els ulls de més
llum, en mirar el Sol,
al fons de l'iris:
esclats de llunes
fosques, t'irradiaven
de raigs obscurits.
 
No n'ets humà,
desconec els teus
origens,
però el què sí què
sé, és què no hi pots
expressar cap
emotivitat.

Rutlles com nin
de cartró,
com avatar de 

buidetat,
qualsevol hi pot
estatjar-se a dintre
teu, per això 
t'esplaiaves d'un
munt de 

contradiccions.


L'home de moltes

cares què res no hi
pot sentir,
què hi fa calcomanies
dels altres, perquè ell,
no n'és.  
Quin sentit pot tenir-ne
una llarga existència
exempta d'emocions?

Dolorosament trist.





 




    
 


   
 
Adela Payá i Prats
            🌺
 


  

dimarts, 16 de juny del 2020

CECS, SORDS I MUTS...!







Clemencia Lucena
(1945-1983)





CECS, SORDS I
MUTS...!




Algunes criatures
en són instruïdes

per les raonables
conveniències
amb sospireigs
mesurats,
una respiració de
més i, ja hi són fora
del cercle.    

Aplaudiments als
taral.lejos, d'acord
amb el pensament
establert,
sinó rimen de la
mateixa forma,
bastonades ben fortes.

Programació de
les paraules i, dels
fets, n'hi ha què crear
desconcert,
desestabilització,
tot menys pau i, 
equilibri.
L'harmonia conjugada
en temps inexistents.

Naixements de fongs
a l'interior del cap,
hi ballen sardanes en
grups arrodonits,  
instauren marejos
fins a capitombar de 

bocaterrosa contra
les neurones, contra
les llambordes.

S'hi vol viure
còmodament,
ajaçat per sobre

de les mentides.
Les veritats
esparveren en
demesia.  

Com anem a fer
canvis a la Terra,
sí alguns mireu
cap a un altre
costat,    
si ja des del principi
accepteu tantes
engalipades, i no
qüestioneu cap
imposició.?

Açò trigarà un munt,    
sempre a mans dels
llangardaixos; 
la nostra llibertat
arravatada per tots
els costats.

Els humans, capcots,
sense dignitat
ni fermesa, arrenglerats
d'u en un, camí
de l'esclavisme.

Quina pena més gran,
amb tot el què podríem
transformar
sí ens donéssim les
mans, capficats en
protagonitzar
un món millor per a
tothom.        


Se'm trenca l'ànima..! 

Quan surto al carrer
no puc suportar
aquesta alienació
de submissions amb
boques encobertes,
escridassant a la mort
de mica en mica.
Fins i tot, es presumeix
de mascaretes:
últim model amb
estampats de pintors
cèlebres.

 Quina vergonya..!

Els botxins se'n
riuen de tots nosaltres,
ells, coneixen les
intencions. 
Nosaltres els babaus.


Quin calvari..!


 



Adela Payá i Prats
             💎

dilluns, 15 de juny del 2020

LA VIE EN NOIR..!







LA VIE EN NOIR..!





Bona tarda, estimat.
Rebrolls de
tomaques verdes,
al so d'unes
campanades
repiquetejant des
de l'església.
L'hort artesà,
ecològic,
què ens hagués
delectat,
a fer la mar.

Hortalisses fruint
de les carícies del
Migjorn;
balanceig dels fruits
a cops de Sol
i, de ventades;
els camperols, els
artistes de la Natura.

Deslligada de tot
el què m'estimo,
he de viure ara mateix
entre un cel rabiüt i
una terra eixarreïda.

Acollida de mans
i, de dits,
de somriures,
i, de cants innocents,
en varen fer
invitacions forçades
per a romandre a soles,
sense els arbres
i, sense la gleva;
escadussera dels
matolls i, de les flors. 
Tu, te n'havies anat.

Desprotegida de 

les teves mans,
entre plors de
bressols,
la pena no trobava
consol.
Com enemics:
els còdols en
tresqueres fosques,
i, com fanals, els
teus ulls blaus. 

Un temps escassejat
dels vincles d'una
ànima germana;
a la qual un vampir
se la menjaria a pleret;
una solitud com mai
sentida;
amb aldarulls de

destral, colpejant
contra els arbusts.

Un desarrapament de
tot, fins a adormir-me
entre les esponjoses
nuvolades;
una ànsia rapaç per
desfer-me
del meu propi cos,
membre a membre,
ungla a ungla,
pèl a pèl.

Escomeses brutals
sense permís,
invasió d'éssers
malèvols,
possessions fins
el deteriorament
i, la mort jovenívola. 
 
Desaparició total,
evaporació,
dissolució,
cap senyal al planeta,
un mal son amb
projecció humana
des d'un estel.

Te'n vas endur amb tu
mitja part meva,
què encara no l'he
poguda recuperar.

On t'hi trobes, menges
tomaquets?

Doncs des què vas
marxar, cap pacte
hi va ser respectat.
Ens varen extorquir
tot allò què
aparaulàrem.

" La vie en noir '

Els firmaments
enfurrunyats, 
amb bocanes
de llamps i trons;
la Terra, escopint
llances de foc,
i, al bell mig de tot:
els sofrents, 
injustament 
apedaçats. 

Bona nit, estimat,
un altre jorn 
deslligassats. Dins
de poc, el teu sant.  
M'he comprat una
disfressa de flama.

     
  



Adela Payá i Prats
             🍅
 
  






 

MANUEL BAIXAULI.






Pintura: Joan Miró
(1893-1983)

Manuel Baixauli
( Sueca, 1963 )



Un fragment de la 
seva novel.la :

 " L'home manuscrit "

Saviesa m'ajudà a
resoldre qüestions 

pendents,
com ara què volia 

ser de gran.

Primer em vaig
conscienciar de què
no volia,
per cap concepte, ser.

Des d'aleshores,
gradualment fins avui,
m'ha crescut el 

desinterès per:
l'ostentació económica,
el poder i la fama;
tres fins que idiotitzen.




Manuel Baixauli
             🍭

diumenge, 14 de juny del 2020

Ocells Tallarols



 

                       En castellà: Curruca
                    En català: Tallarol         


      Imatges:
     d'Àgueda Climent i Payá  


CANVIS QUÈ  NO S'ENTENEN..!





Imatge: Google






CANVIS QUÈ
NO S'ENTENEN..!





De males herbes
amb efectes
distorsionats
te n'has omplit
el cos.
El teu cor
ja no batega,
què ronroneja i,
en adonar-me,
centellejo
d'esgratinyades
a les mans.

Aquest arreplec
d'absentades
paraules decolorades,
s'hi va fer present
de sobte,
anunciaven
tal vegada, un trasbals
a unes valls amb
pregons d'exclusió,
no pas amb abrigalls
de voler arropar
a tothom. 

Hi vas enraonar els
sentiments de foscos
pensaments,
no obeïen als fets reals.   

De cop s'hi va fer 
de nit, i l'astre Sol
atrapat entre barrots
de filferros
ni tan sols, s'hi va
atrevir a llostrejar
d'esmorteïdes
lluminàries.

A l'amic, el vas amagar
a dintre de la capsa
de música;
aleshores,
em vas presentar
a l'estrany, al gèlid,
al qui s'hi esparpillava
de cos humitejat,
mullat de rosada.

Amb barret de palla
camuflat per un
espantaocells,
hi vas romandre
estàtic,
ja n'havies decidit
què el nostre viaró
en seria plagat
de discontinuïtats.
     
No s'entén com de
l'abundor és pot
davallar a l'escassetat,
sense motius
aparents.

Potser l'inspiració
a la vida, prové del
què s'hi mostra al
davant dels altres:
un tauler de brillants;
una exposició teatral;
el què rau al nostre
interior fureteja de
cap valor..?

El què no s'hi veu,
no n'és apreciat,
minven els llambrecs
de l'ànima, per a
aprofundir en el
què és de veritat.

És estrany, oi?

S'assemblem als
estels,
sí resplendim, un
caramull d'ulls
ens dediquen atenció,
però sí restem
apagats, cap ni un,
no en seran conscients
de què ocupem
un trosset de
l'espai- temps. 
Però estem enllà,
a punt d'emetre
les nostres guspires.




  
 
 

  

 Adela Payá i Prats
             🌞    




dijous, 11 de juny del 2020

EL NOM, TROBAT..! 








EL NOM, TROBAT..! 




Fent l'òbila
fent el borinot,
llueixis de mans
consolidades
amb ferro forjat. 

Tan junyides hi
són, què no poden
desenganxar-se'n.
El ferrer, una bona
feina, sí, què la ha feta.

Tan voler cloure
portalades i,
ventanals, què hi vas
badar en posar
les urpes a sobre
de l'enclusa.
  
Del teu ofici de
campaner,
et van despatxar,
i, com mestre
peticionari, 

al davant del crucifix,
penjat des
de les murades,
transmeteixis tots
els precs dels
parroquians.

Fent l'òbila,
fent el borinot,
passes els dies
agenollat.

Als santets, els
has demanat un
miracle,
i, en descloure els
ulls, a la matinada,  
i, contemplar-te
al mirall,
dues peülles 

es reflectien
força desajustades.

Potser te n'havies
encomanat al sant
errat;
a San Antoni, 

li'n vas demanar 
què et retornessi 
les dues mans,
però es veu què
n'estava una mica
despistat i,
en comptes d'acomplir
el teu encàrrec,
un cosset d'ase, hi
va bescanviar pel
teu cossatge d'humà.      

El capellà, ben devanit,
te s'han dut a l'hort;
alforges ha carregat
a sobre del teu llom,
on ompli les bosses
de pomes i raïm.

Per molts brams
què n'has emitit, 
el rètor et mirava

complagut.

A cau d'orella 
n'ha afegit:

Quina comanda
més agraïda; 
en feia anys què
li demanava a  
l'arquebisbat un
animal com tu,
i, a la fi, heus ací,
el meu ruc,
tan esclarit, que 
ara només
ens resta cercar- te
un nom.
  
L'inspiració ja ha
arribat:
Et batejarem amb
el nom de: Blanquet.
 
Benvingut hi siguis

al món de les
bèl.lües, 
ja no n'hauràs
d'atendre més 
pregàries de ningú.  


  
       

  

Adela Payá i Prats
            🐎
 

 

PETONS A LA TERRA..!







PETONS A LA
TERRA..!





Records
atrapats,
lànguidament
arreplegats
tots d'una,
a les caixeleres
del cervell.  

Oblits,
de les petites
dèries del
dia a dia,
donant- los
un vol momentàni
envers l'amnèsia.

Rememoració
dels llargs passeigs
sota les nits
d'estiu, 
quan aleshores
n'hi havia eixe
nostàlgic sentiment
d'observar-se
en connexió amb
l'Univers.

Embadocada
davant la lluïssor
dels estels,
les hores
transcorren ben
de pressa.
S'atrotinen
unes al damunt
de les altres.

Sempre em
pregunto
de quin
estellicó hi sóc
hostessa.
Peró n'hi ha
un munt de
senyals als cels
què em tenen
torbada.

En aquest retrocés
de memòries,
me n'adono què
vivim els moments
més emblemàtics. 

Malgrat tant de dol,
la por llueix com
dama dels paratges,
duu a la humanitat   
lligada de cordes
al voltant del coll,
de les mans i, dels
peus. 

Mireu què feu,
només heu d'afluixar
els nucs. No sou
esclaus,..!
Què no ho sabeu:
hi sou divins.

Ara sí què seria
una benedicció
fer-ne esborralls
dels records,
de les ofenses i, de
les submissions.
Enviar als genocides
a fer punyetes.

Em queda a dintre
meu, les recreacions
més formoses,
què segon a segon
començo a actuar-les. 

Amb pensaments
creadors, una terra
diamantina, en farà
naixences de tot allò
què li va ser usurpat. 
Dels mantells foscos
en serà desabillada,
dels tocapebrots
en serà alliberada,
en llaunes de metall
ficarà als saures,
fins a unes altres 
destinacions.

A la fi, els humans
de la Terra, viurem
en dolça harmonia,
sense cap intrús
qui pugui posar en
acció, les seves
paranoies,
des de tants mil.lenis, 

imposades.

Cantem, entonem
melodies,
< Tiger>
em deus un romàntic
ball..!
Pareu de fer tant de
soroll amb les cassoles;  
els flabiols i, els
clarinets inicien
un preludi encisador.


Dansem..!

   





Adela Payá i Prats
             💛
   

dimecres, 10 de juny del 2020

LA PARTIDA S'HA ACABAT..!








MARCELO SUAZNABAR
(1970) BOLIVIA




LA PARTIDA S'HA
ACABAT..!




Em deslligo
de cadascun
dels jocs;
alguns tan
anodins,
que ja no
m'inspiren
cap emoció,
més bé
em produeixen
una perllongada
desídia.

Ni fitxes,
ni cartes,
ni gobelets
ni daus,
ni notícies falses,
ni discursos,
ni escomeses
psicològiques,
ni vida ni mort.
N'estic esgotada,
quin mal de cap..!

Llum, obscuritat,
dia, nit,
blancor, negror,
falsa lluna
de joguines;
llavis entreoberts
mostrant dents
afuades,
lacerant
pells d'infants.
Planetes sabotejats,
estels minvats
de lluminàries.
Univers carnívor?

Vides subterrànies
experimentant
amb la por,
inventant més
esbarjos macabres. 

Bruixots, en
humans disfressats:
caníbals,
omplint a Gaia
de sang i,
d'esquelets,
de cossets
esmicolats.

Invenció de més
i, més malalties,
virus, bacteris,
exosomes;
píndoles,
injeccions,
vacunes,
extracció de les
nostres energies,
destrucció de
criatures.

Més diversions,
més riallades,
més convulsions.
<Deep state>
aniquilació total.

Forats a la Terra,
rebrollins de nins,
arbres guardians
guillotinats.
La saviesa residint
en boques sargides,
camuflada per les
ofensives vaguetats,
xiulets de colobres.

Contemplació dels
éssers afeblits,
per part
de tots aquells, qui
gaudeixin del
sofriment aliè,
on amb cervells
hipertrofiats,
envegen les ànimes
dels humans.
 
Als firmaments
poalades
d'imatgeria santa,
amb eines
desconegudes;
adoració ingènua
dels creients,
devotament
agenollats.

Em deslligo
de cadascun dels
jocs;
vull inventar-me
el meu propi
escenari.  
Esborrallar cadascuna
de les dolenteries,
escapollir-me'n
dels vampirs i, 
sí cal, nodrir-los
amb cullerades
de llampurnetes.

Hi som llavors
estel.lars, 
es neguem a la
robotització,
al transhumanisme,
hi vam venir per a
impedir-ho.   





Adela Payá i Prats
             💥