LA CASA DE XOCOLATA...!

ERMITA DE SANT
      ANTONI
 




LA CASA DE
XOCOLATA...!




Menjàvem galetes
què trèiem de la
caixa gran de llautó,
a les quals, les
acompanyaven
d'un got de llet espessa
de cabra, què
María, la lletera,
ens la portava des
del poble.

A l'àvia no li agradava
la llet, havíem de
fer-li orxata de xufa
o d'arròs.
L'avi berenava
fruita barrejada amb
vi negre. No parlava
gaire, només rumiava.

Als vespres d'estiu,
la mare sempre cosia
o feia ganxet, 
mentre una mica
allunyada, jo romania
sota els arbres,
ben bé estudiant
o pintant aquarel.les.

M'agradava estar a
soles, i fumar d'amagat,
al pare li'n buidava
els paquets i, no
se n'adonava o s'hi
feia el cec.
N'era un goig  
respirar l'aire pur
i, mirar fixament als
ulls verds esmaragda
d'un gat negre que
venia de tant en tant
a visitar-nos.
  
Recordo què en aquell
temps n'era molt
cantaire i, encara que
adolescent,
no en sentia
desitjos per estar-me
amb ningú, ni trobava
les ganes per
enamorar- me
de cap xicot.

De traços negres
i, de colors tot ho
omplia.
La bassa què el pare
hi va fer construir
junt al pou,
van arribar-hi a ser
la meva passió, 
els pins els meus
còmplices.

Aquella casa al bell
mig del camp
em va salvar de
les tristors;
dels caps de ferralla,  
dels omniscients,
i, de tanta gent amb
pensaments boirosos.

Al so de campanetes,
els diumenges, havíem
d'anar- hi a l'ermita
de Sant Antoni. Obligatori,
no hi havien excuses.

A hores d'ara hi
visc en un rusc d'abella,
sense terra i,
sense arbres
sense mel ni dolçor.
Trobo a faltar la
casa al Racó Roca. 
   
Només demano
una tauleta sota
un arbre, poder
sentir- me abraçada
pels branquillons
i, nodrir- me de llum
Solar.


 

 

 

Adela Payá i Prats
             🏠