FERNANDO PESSOA

 

 


FERNANDO PESSOA
      (1888-1935)

Va morir un 30 de Novembre 🌹


<AUTOPSICOGRAFÍA>


El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor que en verdad siente.

Y, en el dolor que han leído,
a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido,
sino sólo el que no tienen.

Y así en la vida se mete,
distrayendo a la razón,
y gira, el  tren de juguete
que se llama corazón.


(Traducción de Ángel Crespo)


<NO QUIERO ROSAS, CON TAL QUE HAYA ROSAS>

No quiero rosas, con tal que haya rosas.
Las quiero sólo cuando no las pueda haber.
¿Qué voy a hacer con las cosas
que cualquier mano puede coger?

No quiero la noche sino cuando la aurora la hizo diluirse en oro y azul.
Lo que mi alma ignora
eso es lo que quiero poseer.

¿Para qué?… Si lo supiese, no haría
versos para decir que aún no lo sé.
Tengo el alma pobre y fría
Ah, ¿con qué limosna la calentaré?

(Traducción de F. Gutiérrez)


Ilustración: 

Retrato de Fernando Pessoa en la Cámara Municipal de Lisboa. 

Óleo de Almada Negreiros

                                🍁🌿

Rabindranath Tagore

 

Rabindranath Tagore 

(1861-1941) 

Rabindranath Tagore entre otros pensamientos decía:

´Agradezco no ser una de las ruedas del poder, sino una de las criaturas que son aplastadas por ellas´.

“Si cierras la puerta a todos los errores, dejarás fuera la verdad´.

“La verdad no está de parte de quién grite más”.

“Hacer preguntas es prueba
de que se piensa”



Rabindranath Tagore

TERRONS DE SUCRE..!

 

TERRONS DE SUCRE..!




Sembla feta de paper
mullat i de tiga corbada
a la recerca de l'aigua
i de la llum.

Perduda entre les
escumejades onades,
neda a la deriva
mentre el cel n'és ple
de globus multicolors.
 
Des què hi va caure
aquell tronc glaçat
al bell mig de dues
ànimes estabornides,
s'ha deixat d'escoltar  
el titil.lar dels estels.
 
El Sol, des què els
amants és desgranaren,
llueix sense tremolor
amb parracs descolorits.

Les distàncies no
s'han escurçat, tampoc
no s'han allargassat,
hi són inexistents, des
que l'amor s'hi va reblir
d'indiferències. 
 
Boques engendradores
de grans de raïm,
vessats des del líquid
roig, acabats de ser- ne
embeguts a glops espaiats.

    
Els creadors dels fruits
amorosits,
n'han omplit cistells
de cristalls moradencs.
     
L'essència amorosida
a hores d'ara, espargida,
en fa rellucs de llavis
acoblats,
de cossos cargolats,
mentre, ells dos,
els afeccionats d'antany,
han restat petrificats
de rocam i de gelor.
   
Les tendreses s'han
encapsulat en òvuls
empedreïts, esperen
amb placidesa, ser- ne
arravatades de dintre
dels ous.
 
L'amor reballat per les
airines, amb caputxeta
de núvol incipient,
comença a desglevar- se
de mica en mica
en terrons de sucre.
 


   

 

 Adela Payá i Prats
              💕
 
 
 
   

VIDA...ANADA I TORNADA..!

 

VIDA...ANADA I
TORNADA..!




Aquest lànguid
caminar,
vorejada de flors
i de còdols
aminoren
el meu errar;
em faig conscient
de què hi sóc viva.
 
Pensaments,
portadors
d'unes accions que
inoculen nèctar
de flors, o ben bé
verins entorpidors.

Els passets cada cop
més alentits,
em fan observar
com els rajolins solars
dibuixen poncelles
a sobre de la gleva.
Fullam acolorit
de tarongines a
sobre del tarquim.
 
Els refilets dels ocells
li'n posen música
a les meves solfejades
insonoritzades.
Entonem cançons
de colors.
Assaborim essències
dels pigments.


La vida l'he sentida
com inserida a l'interior
d'un bagul tancat,
a dintre del qual n'hi
havia pedres de foscam
i, records què espremien
l'ànima atordida.

Malgrat les obscuritats,
avui, s'escolen feixos de
llum què espurnegen
racons minvants. 
Les llunes negres s'hi 
muden de ropatges
estel.lars.
 

Encara que capficada
per avançar- hi,
una ventada inesperada
em fa recular
fins als penya- segats,
des d'on enllà davallo
a sobre d'una mar
embravida.

Hi sóc òscul marí
fent besades a totes
les criatures oceàniques.
He pogut fer esclats
de la fusta corcada.

Alliberada dels amagatalls
i, de les llodrigueres,
de les esplugues i, dels
esvorancs,
m'he transformat en 
escuma nívia..

Avanço i retrocedeixo
em confonc amb tot allò
què hi alena..
Rellueixo al fons dels
grànuls arenosos
i en arribar el moment
idòni, me'esberlo de
dintre d'ells.
 
Inclusió i exclusió,
penetració i explosió,
neixement i mort de
més vida afegida. 
     
 
 

 
Adela Payá i Prats
            💥
 
 
 

 
 
 
 

 

UN AMIC INVISIBLE..!

 

UN AMIC  INVISIBLE..!




Entre els espetecs
d'un picar de mans,
enllà, tu t'hi estavas,
cobrint- me de vels
guaridors.


Recorríem camins
de verds envellutats
i, ben al lluny, un home
foll, batzegava els
matolls indefensos. 

Sentíem ploriquejar
les flors,
i, vas enviar un estol
d'aus carronyaires
en direcció a l'home
desbaratat. No et
delectavis
per danyar-lo,
tan sols volies
espantar- lo.   
 
Entre càstigs,
desconsolada, m'hi
vas oferir la clau què
descloïa el forrejat.
Al pati jugaríem fins
que el Sol s'hi
va amagar.

De les ofenses fruit
de les enveges,
m'invitaries a fer- ne
obviats,
i així, m'hi vaig desfer
d'un munt d'adversaris.
  
Hi vaig prendre gust
per estar- me'n a soles
i, sota els sospireigs  
de les arbredes,
aprenia a dialogar
amb la Natura.

Pins i Anouers
Ametllers i Rosers,
a tothora vorejada
d'amics...

Quan algú s'hi apropava
amb males intencions,
el gat negre d'ulls
verds, en feia acte
de presència.
Aleshores, el clissava
com un formós tigre. 

 
Entre baralles d'anar
humiliant criatures,
sempre afegies:
que havia de posar- ne
esment en allò que
n'era just.

De les més de vuitanta
llunes de Saturn,
em dius què viatjarem
enllà, en eixorivir
els meus dons.

Albiraré pluges que
no toquin el sòl, com
suspeses enmig dels
espais, meravelles
dels impossibles,
fetes reals, jamai
contemplades.

Em vas esmentar què
vessar llàgrimes
en menaria a recobrar
la saviesa, però encara
no puc comprendre
aquesta creació 
fonamentada en les
sofrences.
 
Avui, em dols,
amic de l'ànima.
Restem silents..!

   
 



Adela Payá i Prats
             🦁
   


 
 
 

 

 
  

    
 
     

CRUELTAT..!

 

DIEGO RIVERA
(1886-1957)

CRUELTAT..!

En va, podré assolir
entendre
per què tantes estranyes
vivències,
per què sempre tot s'hi
revelava contrari al meu
sentir.
   
Instal.lació de bestieses,
al gust de qui...?

Amb el teu fusell
mestre primari,
apuntaves als teuladins
a sobre del brancam,
et delectaves de
tantes morts
injustificades...!

Ens ensenyaves a
disparar ..!
Em pregunto a què
obeïa eixa insensatesa
per destruir-ne vides. 

SÍ no n'hi havia prou,
un altre mestre, hi va
fer acte de presència
per a mostrar- me'n
les meves imperfeccions,
una rere l'altra, al davant
dels seus miralls. 

Per a fer- se, un, l'important,
n'havia de destruir 
les essències d'unes
altres criatures...On
se n'havia vist tanta crueltat.       

Quantes maneres diverses
de filar entramats per a
que els éssers vius hi
visquessin traumatitzats.
  
El què volia aprendre,
no podia ser, 
n'era ple de paranys, 
però havia d'estar disposada
a admetre tot tipus
d'inclemències.

Ara, havia de tenir- ne
cura dels afeblits,
quan em sentia més
aixafada que mai,
quan només mantenir- me
alenant, suposava una
gran lluita.
 
Tan sols demanava
poder guarir- me a mi
mateixa, sense haver de
destorbar a ningú.   

Pel contrari la vida no
s'hi afartava, capritxosa,
m'exigia més esforç
del que podia oferir- ne.

Tot plegat, sento una gran
dèria,
més bé n'és una mena
de cabòria nauseabunda,
per tantes i tantes patranyes. 
N'estic força atabalada
d'escoltar adobs de mentides,
de sotjar desprecis que
no venen a compte de res.

Entrellucar el menyspreu
als ulls dels qui estimes
n'és força aflictiu.
   
Una existència isolada
amb un munt d'entrebancs, 
cada cop més
insalvables, més gegantins.

Un llarg vagabundeig, 
on a la fi, en esguardar
la meta, et fan ganes de
dir: prou, prou..
Aleshores, et gires d'esquena,
i en eixe estat intermedi
de la crisàl.lida, t'hi fas
brollar els èlitres.

Marxes no saps on,
però et capfiques per
traspassar cadascuna de
les capes de la Mare
Terra....Et converteixis 
en un minúscul punt
de polsim còsmic, fins a
la teva propera 
invisibilitat.


No hi sóc, m'he difuminat,
m'he dissolt. Hi vaig venir
a la Terra per a no ser- hi,
per a visualitzar- me
tostemps enmig de les
garjoles,
per a emprar estris què li'n
feien cosquerelles als
barrots ferrosos.
 

No hi sóc. Per a no ser- hi,
millor, invisibilitzar- se
del tot,  fer- se fonedís,
esborrallar- se per un
perllongat temps...!
 


 


 
 

Adela Payá i Prats
             💃
 

  

 
  

 




 

 
 

  

CERCA LA TEVA LLUM..!

 

CERCA LA TEVA
LLUM..!




T'enllumeno el rostre
de candeles ajagudes
a les meves mans.

Escombro el polsim
negre, relliscat des
dels teus pòmuls. 

Des de quan t'habita
aquest sutge a sobre teu? 
 
Et clenxino els cabells
platejats,
on en incidir un raig de
Sol, em sembla molsa
blanquívola.

Et raspajo els teixits
ensutzeïts,
és com sí haguessis
estat tancat a dintre
d'una arqueta.
 
D'esguard confós,
em demanes què
deletrege els teus
viaranys orbitàris.
   
Exèrcits de figures
de metall,
en fan guàrdia en
voler- los traspassar. 


N'estàs reblit de
tanta opacitat,     
què els qui et poblen,
cada vegada, s'hi
recobreixen de més
i, més panòplies 
metal.litzades.

No et puc salvar,   
però sí què et puc
regalimar guspires
amb les quals
poder impregnar-te'n.
 
N'he vingut  perquè
la teva ànima m'ha
escridassat,
se sent presonera  
de dia i de nit.

Només tu, n'hauràs
de fer- li'n front
a eixe estol de panderoles
arrenglerades.

Res no et demano,
l'amor és o no és,
en mi sempre hi va
ser...Ara mateix,
envers tu, s'hi apropa
un eixam de lluernes
amb llums
verdosenques.
 
Des d'ací fins on
tu t'hi trobes,
s'estendran espurneigs
continuats;
sotjaràs a redossa del
teu cos arèoles
d'Arc Iris.        
   
Tenir- ne cura de tu
a la distància, n'és
l'única cosa què a
hores d'ara, hi puc
dur a terme. 

Despobla't de la
teva host d'invasors,
endevina on has
deposat la teva llum
i, no triguis massa
en recuperar- la.


   






Adela Payá i Prats
            🦄



  
   
    
 
     

AL DAMUNT DEL PONT..!

 

AL DAMUNT DEL
PONT..!



De l'altre costat
del pont,
ell, romanceja a
les copsades dels
arbres.

Vestit de fullam, 
a cada estona
s'hi canvia els
seus ropatges.

Flaira a romaní
i farigola,   
a salvió i espigol.

Encara que s'hi
pensa ser com

els camaleons,
es camufla
defectuosament
a cada instant.

Els meus ulls
s'han acostumat
a endevinar- lo,
fins i tot, el puc
albirar amb les
parpelles closes.

De tant en tant,
saltironeja per
les valls de raïm
i, quan creu què
ningú no el contempla,
s'atreveix a romandre
als boscos d'oliveres. 

En fa aldarulls
altisonants per a
avisar- me de que
ha arribat a les
meves terres.

A sobre dels cimalls
muntanyers,
molt a prop meu
puc odorar- lo,
com també el puc
percebre.

La seva tasca sempre
fou la d'espieta;
l'esguardo fixament
al fons de les
seves conques
i, un devessall de  
guspires enllumenen
el lloc on s'hi està. 

Cap paraula no n'és
pronunciada des
dels meus llavis.
En el passat, els
mots, alçaren murades
al bell mig dels dos. 

Em giro d'esquenes
i segueixo pel meu
caminoi.
N'hi ha éssers què
gaudeixen dels
silencis i de restar
amagadíssos,
amb els quals els
diàlegs mai no
hi seran possibles,
doncs la saviesa no
s'hi complau d'escoltar
als qui parlin
amb expressions
foradades,
exemptes de qualsevulla
emotivitat.

Revoleteig d'ocells
a sobre dels arbuixells,
una criatura alada
de volum considerat
n'ha emprès el seu
pausat voleteig.

La pena que em
transmet aquest
home au, ningú
no ho podrà abastir
jamai.
Recança, compassió,
llàstima,
millor que sigui ell
el qui hagi de decidir 
com ha d'experimentar
la seva vida.
Digam- li adéu i
desitgem- li el millor. 

De l'altre costat
del pont,
una pluja de pètals
blancs em cobreix
com núvia a punt
de llevar-se'n les
seves granadures.
   
La meva ànima no
precisa d'artilugis
materials,
no s'ancora en
cap fondària,
n'és lliure a tothora.

Malgrat l'amor
sentit, s'embadaleix
d'ataüllar éssers
en llibertat,
gaudint d'assajar
els seus plomatges
multicolors.
  



 
  

 
  
 
  
Adela Payá i Prats 
               🌹
  
 
 
 

   
 
 
 
 
 
 
 

 
 
 
    
 
   
 
  

OBLITS..!

 

OBLITS..!

L'oblit, monòlit
de cor encongit,
gemma preciosa
deslluïda,
pedrís esllavissat
pels marges de la
memòria.


L'aurora a cada pas
ens ofereix colors
diversos,
què mitjançant
el seu desemmandrir-se
va desplegant- los
a poc a poc.
A cada jorn, cromacitats
similars ens desvetllen
dels somnis policromats. 


Fem fora la desmemòria,
arrepleguem cadascun
dels records, siguin com
siguin, orlem- los de
florades i de perfums
entabanadors.
 

Què els bruixots al nostre
pas, s'hi transformen
en talles d'àngels blancs,
surant pels rierols d'aigües
límpides i, cristal.lines.


Als titelles maniobrats
pels seus amos,
fem- lots giragonsar de
moltes voltes, fins que
recobrin el seny i aprenguin
a tallar els fils què els
uneix als depravats. 
  

L'oblit, monòlit
de cor encongit,
l'home presumptuós,
al bell mig del seu
pitram, n'ha fet esclatar
una munió de codolells
des del fons de la seva
escrostonada coral.lina. 


Pluges d'arenes als
deserts s'escampen,
des d'on gairebé res
no creix de natura viva,
on els cervells eclipsats
han soterrat les seves
remembrances als clots
del sabulós.
 

Caps buits força
anestesiats, rodolen
pels caminois dels
cactus i dels ofidis, 
les seves ments les
han adobades de
fantasies i de buidetats.
  
 

 

 
 
 
   
Adela Payá i Prats
              😴

   
 

  
 
    

SIMULACRES..!

 

SIMULACRES..!



No m'omplis les
oïdes d'expressions
complaents,
diguis el què t'has
atrevit a callar.

SÍ alguna vegada
per casualitat,
decideixis tenir- ne
quelcom agradós
que siguin aqueixes
paraules arraulides
entre abrigalls
despenjades pels
ventijols.
 
Has desestovat mots
amb cuirasses de
metall,
de la seva blanor
perduda, n'han fet relluc
els ulls de poll. 
 

Més ample que llarg
t'hi vas quedar,
capficat en inventar
fantasies al teu gust,
afanyant- te pels
preparatius de dol.


Encens i mirra,
aromatitcen l'estança,
ropatges foscos
et cobreixen de dalt
a baix,
a les mans duus
papers marronosos,
omplits de gargots
il.legibles.
 

Interpretació mística
al davant del mirall,
on un banyeta n'ha
fet esclafir el cristall
de llàgrimes perlades.


Culebrots de cues
entortolligades, et
cobreixen la testerola.
La Gorgona Medusa
t'ha posseït de ple,
i a l'arrossegar la teva
vanitat al davant de
l'espill n'has restat força
petrificat. 

Escolto retrunys de
síl.labes empedreïdes
mentre una figura
de rocam comença
a deteriorar- se 
entre engrunes de
polsegueres. 


" Pols ets i en pols
et convertiràs ".





Adela Payá i Prats
             🍂 


    



 
 

 

 



  

AMOR ACOVARDIT..!

 

AMOR ACOVARDIT..!

TANKA (1)

Efluvis d'amor,
escopinades nívies,
petons volcànics,
els vells amants rodolen
a l'interior dels cràters.

TANKA (2)

La lluna em veu,
de negre m'empolaina.
El Sol em segueix,
però la Terra em vol,
me n'ha llaurat un seient.  
 

TANKA (3)

Abandó del cor
l'amant ha fugit, covard
d'alots fumejats. 
Dels seus musells se'n surten
flames ruboritzades.
    
  
 
 
 
 
 Adela Payá i Prats 
              🌞

LA TERRA S'OBRI..!

 

LA TERRA S'OBRI..!




Esternuda la gleva,
obri grans forats
per on se'n surten
bestioles de gran tamany.

Estenen alots com
aucells voladors,
s'endrapen de trossets
de cel i en esguardar
els núvols, ens trobem
amb un mosaic força
espicassat. 

El meu amor ancià
n'era una bèl.lüa
espasmòdica, a mesura
què avançava per l'eteri
s'hi contreia i, s'hi
enxampava a joc de
moviment d'ales  
 
Ara s'hi troba perdut, 
desemparat, els fantotxes
de les careroles rovellades
l'han deixat enrere.
Alguna cosa estranya
no els complaïa.
 

Prega per donar-los caça
però ni rastre d'ells, 
s'hi qüestiona com s'ho farà
per a sobreviure sense
l'abric dels seus companyons:
els diablots.    


Convertir- se en lluitador
de la llum, no li plau massa,
n'haurà de fingir fins
l'eternitat, ...Els seus alerons
comencen a estripar- se'n,
en rodolar pel terra,
n'és conscient de la seva
fragilitat, no li queda una
altra oportunitat què
emprar per tostemps, el
vestit d'humà.    
 
Se n'adonà què d'ara
endavant, n'hauria d'explorar
fins a la seva mort,
desconegudes emocionalitats,
per a d'ell ignorades.

El que més por li'n feia
en el transcurs de les seves
accions, n'era transformar- se
en un humà de veritat
i, perdre el seu poder del
camuflatge.   


Badalla la gleva, els
monstres gegantins, s'han
enlairat, no assoleixen
sostenir la vibració del
planeta,  per força n'hauran
d'emigrar a uns altres indrets.  
 
El meu amor ancià, restarà
ací; Gaia li ha permès que
pugui romandre a sobre
d'ella, amb la condició de
no malmetre a cap ésser
de la creació.   


Ho assumirà...?





Adela Payá i Prats   
             🐍
 

 
   
 
 
  

   
 
 
 

  

VOLTA DEL CEL.!

 

René Magritte

(1898- 1967)

VOLTA DEL CEL.!



HAIKU (1)


Esclats d'espurnes
plors de llamps enrojolats:

un cel magraner.  

HAIKU (2)

Rellucs de blavencs
decoren el firmament:
trons d'atzurita. 


HAIKU (3)

Túniques roges
folren l'èter adormit
neix una bruixa. 
 

 
 

 
 
Adela Payá i Prats
            🌏

VIOLER..!

 

VIOLER..!

Violer, violer
estén els teus
branquillons de
florades enrossides
on ell s'hi està.

Perfuma'l de dolces
essències,
clenxina-li'n els seus
cabells ennegrits,
abraça'l de part meva.

N'és cert què en tenim
converses pendents,
diàlegs entretallats,
llàgrimes que vessar
a duet i, joies arraulides
als cimalls de les
muntanyes.
Elles esperen amb ànsia
què tots dos plegats
hi anem a replegar- les. 


Violer, violer
pregunta- li sí on
roman pot llaurar- ne
camps de flors
i, arbres fruiters.
Si pot escoltar- ne
el cant dels ocells
i omplir- se'n l'ànima
de raigs estel.lars?  
 
  
Dus- li les meves
paraules antigues
que parlen d'amor
de vida i de llum;
aspergeix la seva
figura de sàndal
i, de mòres silvestres, 
de pi i, de gesmil. 

Rebleix les seves   
mans dels fruits
de l'abundor i
pregunta- li
si encara se'n recorda
del nostre tòtem:
un peix gran del qual
en fèiem ús, per a
que ningú no
s'assabentés
de cap cosa a la qual
anomenàvem amb
signes xifrats.     
 

Violer, violer
en tancar el portell
al meu darrere
i vagarejar entre
núvols de safirs,  
vindrà ell a
conduir- me'n
pels senderols
llumeners?
 
 
 




 
  


Adela Payá i Prats
            🌻
 
 
 

  

CREACIÓ DEL DEMIÜRG O SAQUEIG..?

 

Francisco De Goya
   (1746-1828)




CREACIÓ DEL DEMIÜRG
O SAQUEIG..?




Hem vingut ací a
assaborir el regust
amarg de les accions
punyents,
a poblar els nostres
ulls, de més i més
escenes agredolces..?

Hem aterrat en aquest
planeta, per a entrellucar
els actes malèvols
d'éssers ofuscats,
els quals, frueixen d'anar
rebentant les obres de les
energies creadores.?
  
Potser les nostres ànimes
al llarg del temps,
acabin sentint- se com
afeblides, amb arèoles
força escanyolides.

De tant escadusser vigor
poden els nostres esperits
invocar un canvi de sentit
en el seu vagabundeig.
  
Qui hi va declarar què
els humans a la Terra
n'havíem de viure tantes
limitacions;
qui o quins s'hi van
entretenir tant en
voler- nos emmalaltir
una i altra vegada,
fem- nos creure
el què no n'és cert.?
 
Hem contemplat tantes
destruccions,
tantes morts,
tantes proves demolidores
en contra de tots,
què no podem deixar de  
preguntar- nos, el per què
de cada acte.

Tal vegada la Terra hi
va ser creació del
demiürg, o hi va ser
saquejada...?

Les nostres essències
lumíniques, foren
arrossegades ací, en
contra de la seva
voluntat, o potser
injectades d'un munt
d'enganyifes...?
 

No en té de sentit tantes
ocultacions;
tantes teranyines
enredant- s'hi a les
nostres pells;
tanta invasió de llibres
mentiders; 
ni tant de sofriment sense
trellat.  


No s'aprén res dels
turments, més bé, un,
pot acabar escollint
l'alliberació, d'un cos
que ja s'hi fa enutjós,
cansat, feixuc, fruit d'un
gavadal d'experiments
a tots els nivells.
  
Atrapats pels lligams
de les estimes,
identitats desconegudes
s'han esbargit de moltes
maneres, 
s'han mofat d'allò més
bé.
Però ara mateix ja he
decidit posar- me'n el
vestit de guerrera;
s'ha finalitzat el teatre
dels horrors.

Les veritats traspassaran
els vels de les engalipades,
disfressades de bonhomia.

Ja ha arribat el temps   
d'enllumenar les foscúries
i, posar- ne al descobert 
als destructors de la vida. 
  
 
         

 

  
 

 
 


Adela Payá i Prats
             🍂

 

     
 
 
 
 
  

AL TEU JARDÍ..!

 

Gustave Caillebotte
    (1848-1894)







AL TEU JARDÍ..!



He traspassat
els filferros del jardí,
i enllà t'he trobat
assegut al damunt
de la gespa,
sota un frondós roure.

Em fas regals de
fulles estrellades
que espargeixis
a sobre de les meves
galtes,...Esclafim
el riure de bona gana.   
 
Un cistell de figues
han acabat a les
nostres boques, i
xarrem de quan
hauríem d'abandonar
aquest planeta.
 
Em comentes què el
teu cos comença el
seu declivi,   
què no tots els dies
et són fúlgids. 

Arrossegues esquerpes
idees què t'han ocasionat
un deteriorament del teu
cos. El què no ha estat
resolt s'ha esdevingut
en malaltia.

Som dues criatures
recolzades per les
espatlles, a l'entremig
de dos mons,
esguardant muntanyes
contraposades.

Mentre els teus rierols
s'assecaven, els meus
s'omplien de més aigua.
He compartit amb tu
l'abundós líquid cristal.lí. 



  
 
 
 
 
Adela Payá i Prats
            💧


 
    
 
 
  

Constandinos Petru Kavafis

 

Constandinos Petru Kavafis
           (1863-1933)


<UN VELL>

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d’ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s’ha fet vell; prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla, ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l’ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià —l’orat!—,
que li deia: «Demà. Tens molt de temps, encara».

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escarn del seu tan foll saber.

... Però, de tant rumiar, de tant recordar,
el vell s’ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.

(1897)

Constandinos Kavafis

Imatge (1) : Gabriel Metsu
     (1629-1667)

PLANS DESCABELLATS..!

 

PLANS
DESCABELLATS..!



Recullo la roba
assecada a l'estenedor,
mentre, ell, em clissa
a la distància amb ulls
desenfocats.

Qui t'habitava, estimat...?

Xafigo la pinotxa
suaument, fent- la
cruixir de sonoritats
escarritxades,
mentrestrant, tu, t'hi
tapaves les oïdes.

Estiu últim, on entaulats
jugàvem a les cartes,
i gaudíem de la
companyia dels nens.
Ja mai més hi seríem
arreplegats tots junts
al cor de la natura.
       
Emperò, tu, començaves
a perdre't pels caminois
què no en tenien final;
de pensaments ofuscats,
cada jorn ens presentaves
a una nova identitat.

Qui t'habitava, estimat...?
   
Aleshores, ignoràvem
el teu procés d'incapacitat
permanent.    
Les teves facultats es
deterioraven de mica en
mica.

Els <no> i els <si>
intercanviaven el seu
lloc indistintament,
desconeixíem entre
tants personatges on
te n'havies amagat.   

Almenys, estiuejàrem
tots plegats,
abans de la teva
colonització invasora.
 
La vida ens enfortia
per a més endavant
afeblir- nos-en
d'incomprensions.

A poc a poc aniries
apagant- te,
els teus ancestres et
visitaven i parlaves
amb ells.

L'Àngel Azrael tots els
dies ens feia companyia. 
Shi presentava amb
túnica blanca foradada,
on des de cada trau
se'n sortien lluminàries
a gavadals.

Qui t'habitava, estimat...?

Anys tràgics on se'ns
negaria el fet de ser- ne
feliços..
Potser veuríem
la mort com
una continuació de
l'existència. ?

Havia d'aprendre a
deslligar- me'n de tu.
Mai sabràs l'esforç
incommensurable
què suposava saber- te
a recer de les Moires.
 
Doblego la roba a dintre
de la cistella, 
tu t'agafes el cap entre
les teves dues mans,
ajupit al terra.

Em comentes què a
dintre de la teva testerola
retrunyen un munt
de tabalets. 
El teu cap s'ha convertit
en l'aixopluig d'una banda
musical ben enfollida.
 

Una veu estranya
m'alertava de que alguna
cosa espantívola
s'hi apropava a passes
alentides com ballarina
enlairada.

.  
No n'estava preparada
per haver d'experimentar
tantes calamitats.
Qui havia dissenyat aqueix
desenllaç tan pervers.?
 

Qui t'habitava, estimat...?
  




Adela Payá i Prats
              🐽
  
  

 


 

    
    

Emily Dickinson

 

EMILY DICKINSON
(1830-1886)

1.- " No passis ànsia per deixar- me a soles, n'estic acostumada a desprendre'm de coses que imagino haver estimat. "


"No temas dejarme sola, estoy acostumbrada a desprenderme de cosas que imagino haber amado".


2.- " No conec res al món què tingui tant de poder com una paraula. 
De vegades n'escric una i, la miro fins què comença a refulgir."

 " No sé nada en el mundo que tenga tanto poder como una palabra. A veces escribo una, y la miro, hasta que comienza a brillar."




Emily Dickinson

UN PASSEIG PEL MEU POBLE..!

 

ANNA SILIVONCHIK
          (1980)



UN PASSEIG PEL
MEU POBLE..!



Em passejo pel
meu poble a boqueta
de nit;
m'hi trobo botigues
tancades, 
bars amb el forrejat
posat;
draps i més draps
ocultant boques.

N'hi ha una mena de
desesperança als
carrers.
Una tristor què no
s'hi pot explicar.  

Un futur desventurat
de portes closes,
unes ganes abissals
d'agafar- te'n d'unes
altres mans i, de sobte,
un nen desconegut
de cabells cargolats,
vol que durant una
estona li parli i estigui
amb ell.
  
Em passejo pel
meu poble a boqueta
de nit,
em percebeixo com
sí estigués fora de lloc.   

Un gust amarg m'envaeix,
pressenteixo què
arribaran dies ben dispars
i dubto molt què a la meva
edat hi pugui combatre
tanta iniquitat.
 
Fins a quin punt n'haurem
de contreure'ns...?
Potser implosionarem i
esclatarem per dintre,
vers la nostra obertura
de més i més consciència.

Assolirem un món millor
per a tothom..?
Canviarem el curs de les
nostres encongides i
minvades existències.. ?
 
Vagabundejo pels jardins
florits, des d'on una veu
em diu què faci un esforç
per a rescatar la bola de
cristall, curulla de cadascuna
de les gaubances. 

Però aquest aire què respiro
n'és tan dens, tan carregat
de molècul.les entristides,
què s'hi fa complicat
dibuixar un lleu somriure. 

En arribar al llindar de la
casa, em dic a mi mateixa
què he de traslladar- me a
viure en un lloc on hi hagin
arbres i boscos, rierols
i, muntanyes. Ara mateix
hi visc on no em correspon. 

Tinc tant per fer, què malgrat
les ànsies instaurades,
em contemplo com una
formiga paralitzada, al davant
de gegants monumentals.
Alguna sabata m'aixafarà? 

Quan sortiré de dintre
d'aquesta butllofa què em té
cada any més engarjolada.?
Quan podré alliberar- me
d'aquesta ombra què cada
vegada n'està més afambrada.?
 
SÍ no decideixo explotar
el globus què em reté
de moltes constriccions,
acabaré ofegada i força
constreta. 

N'hauré de proveir- me
d'un munt de fiblons
i alliçonar- me en l'art
d'agullonar esferes
plastificades...!
Potser, així m'incorpiri
a un altre indret dimensional.
 
Em passejo pel
meu poble a boqueta
de nit;
la lluna descarada
m'ha tret la llengüa
i, m'ha mostrat les
calces de volants.


 
  

Adela Payá i Prats
              🌹
 


 
 
 

 

 
   
  
 


 
 

 
 

  
 

ARGIREA

 

<Ninfa>
de Herbert James Draper    
      (1863-1920)

<ARGIREA>




Argirea era la ninfa de una fuente de Arcadia y estaba enamorada de un pastor llamado Selemno.

Argirea, como ninfa, no envejecía, pero Selemno se fue haciendo viejo y Argirea perdió su amor por él.

El pastor, anciano, murió de tristeza por el amor perdido, y Afrodita lo transformó en río.

Incluso así, convertido en río, Selemno seguía sufriendo de amor por Argirea, por lo que Afrodita le concedió, además, el privilegio de poder olvidar todas sus penas y hacerlas olvidar a otros.

Desde entonces, todo aquel que se baña en el río Selemno, olvida al instante sus penas de amor.



Adela Payá i Prats
             🍂
   

ESQUITXOS D'AMOR

 

RON HICKS
    (1965)



ESQUITXOS D'AMOR

     



Aombrada de nit,
arraulida entre
llençols de cotó,
resto metal.litzada, 
on, ell, només s'hi fa
present
de rogallosa veu,
i, de figura evanescent.
 
De dia, romanc
acotxada encara
entre els últims raigs
platejats.
El meu rostre n'és
clapejat de petites
pigues lunars.
 
Estimat, posa't
l'abillament
d'estel llumener,
vine a trenc d'alba
a entapissar- me'n
dels colors del
frondós nespler. 

Arrenca'm els argentats
teguments i, maquilla'm
el cos de carbasses,
de roses i, de lilàs,
de grocs i, de moradencs.

No vull ser- hi
monocromàtica.
Emplena'm de pigments
vius, de gargots llampants.
Rebrega'm al bell mig
dels teus fornits braços,
al dessota d'un astre
incandescent.

Cargolem- nos- en
a sobre de la carabruna
i aromatitzada gleva,
filem la nostra closca
de brodats amorosits.

Et dibuixaré ulls de
mussol i, llavis de dofí,
tatuaré el teu cos de
butllofes safranades,
i, al capvespre en
amagar- se el Sol
lluirem com ell: dos
fanals en moviment.
 
Aboca't al meu ventanal,
colpeja els cristalls, 
abans de ser-hi endevinat
per la lluna engelosida.

Al so dels efluvis
assolellats d'Hèlios,
apropa't i acobla't
al lloc desocupat de
la teva silueta,
al damunt d'un llit
escarser de la teva
delejada presència.   
  

Atansa't, lleva't
el ropatge d'escarabat,
i, estimem- nos- en
com mai ho hem fet.   
Què el nostre càntic
espiritual enllumeni
aquest planeta, àvid
de tant d'amor.
  
 
 
 
 
Adela Payá i Prats
               💕
 
 

 
 

  

PASSES TRANSPARENTS..!

PASSES
TRANSPARENTS..!



Has vingut pel
senderol fosc,
sota una nit
de lluna endolada

i, estels de xocolatí.

El teu somriure,
tot ho enllumenava,

els teus ulls tirotejaven

sagites daurades.   

Quin goig tornar a
veure't després de
tant de temps.

La teva camisa de
quadres verds i blancs
et feien resplendent
des de ben lluny.  
    
Una llàntia a les
teves mans s'hi
gronxava,
enllumenava tot
al teu pas.

Has pernejat per
a instaurar pactes
de benevolència,
per a omplir- me'n
les oïdes
dels murmuris què
hi vas ometre,
per a enaltir els sons
esparpallats.

Et beso el front com
una mare ho faria amb
el seu fill,  
com tu ho vas expressar
l'últim jorn de les troballes. 
 
M'inspires tant de
desconsol què només
em delecto
per poder- ne
escoltar els acords
que la teva ànima
entona pausadament.

Has arribat pel senderol
llumener,
amb un Sol brillós,
doncs ja t'has desfet
dels teus banyetes.

Ara resplendeixis amb
llum pròpia,
a cada pas, un diablot
s'enclota a la gleva.
En ser- hi al meu davant
luïes de figura diàfana.




 
 
   

Adela Payá i Prats
            ☘
     

 

MATUSALÉN

 

MATUSALÉN

És el sobrenom donat
a a quest Pi longeu,  
considerat  com el segon
organisme més antic no
clonat  amb vida;
en té aproximadament
més de 4850 anys.
El Pi segueix creixent al
Comtat d'Inyo, a California.

Adela Payá i Prats

CAMP D'OLIVERES..!

 

Vincent Van Gogh
   (1853-1890)



CAMP D'OLIVERES..!




Camp d'oliveres,
goges oleaginoses,
on el meu estimat
els ulls se'ls tenyia
de glauc llampant.

Records d'un paratge
antic,
de cels perforats
pels fruits de les
esmaragdes,
on les nostres mans
arrencaven suaument
olives assaonades.
 
Temps passat
de somriures assolellats,
de cossets enfeinats,
de barrancades acollidores,
de nens espargint- s'hi
per sobre dels bancals.
 
Aleshores, una beneïda
arèola ens recobriria a tots
nosaltres d'arc iris.
Il.lusions novelles a cada
any renascut d'esperances.

Criatures dolces,
d'ànimes honestes,
en conjunció
amb la Mare Natura.

Els lladres, atacarien,
ens robarien les terres,   
en marxar el meu
benvolgut, pels estels.  
 
Impregnats de melangia,  
empolainats de llàgrimes
verdes,
clissaríem a les fades
milongues,
ben amanillades.   

Rapte i segrest del què
ens pertanyia.
A tothora, saquejats,
burlats, humiliats.
Els malandríns aprofitarien
les febleses dels endolats.  
 
 
Però la gleva enduu
gravades les nostres
petjades;
el brancam en té
memòria de les nostres
empremtes;
com també se'n recorda 
dels nostres càntics
d'agraïment,
de la nostra joia nascuda
de dintre del cor.


La Mare Terra ens
ha escollit a nosaltres.


A les oïdes em xiuxiueja:

" Regressaré a vosaltres,
els malfactors en seran
apartats, expulsats,
dinamitats."
 
Camp d'oliveres,
goges oleaginoses,
on el meu estimat
els ulls se'ls tenyia
de glauc llampant.
 
A les nits un ésser
alíger en té cura
de cadascuna de les
arbredes,
batejades amb els noms
dels nostres fills.

S'enjogassa amb les
ventúries,
orquestrant simfonies
musicals.
         
Hi seràs avi per quarta
vegada:
Mar, Júlia, Mireia i a
l'abril hi arribarà: Aina.
Més noms que posar- li'n
a la nostra olivereda.
 
       



Adela Payá i Prats
            🌳
    

   

IMATGERIA CÈLICA..!

IMATGERIA CÈLICA..!

Amor, què dolça i
maca la teva
presència..!

Besada de pluja,
bressoleig als núvols;
terratrèmol vibratori
de ventíjols a punt
de fer- nos renquejar.

Danses al davant dels
espills oscil.latoris;
des d'on els cossos
nedadors
al bell mig de les
aigües platejades
s'hi reflecteixen.

Xipogeigs de cristalls,
on ales de papallones
trenquen l'aire abatut.
Polsim de bellugat
aleró, pinzellant de
colors els contorns
de la invisibilitat.

Amor, què dolça i
maca la teva
presència..!
 
Esguard d'aprofundida
nit silent, on els
estellicons saltironegen
a l'iris dels teus ulls.  

Connexió de raigs
incidents,
la gaubança arreplegada
en corets de vermelló.

Les graneres de les
bruixes transformades
de sobte,
en onades místiques. 

Un petó calidoscòpic,
entre escumes oceàniques
cobreix de turmalines
blaves els aferrats llavis.


Amor, què dolça i
maca la teva
presència..!
 
El firmament t'ha
dibuixat de cerúlea
figura estilitzada,
en estendre els braços
em murmureges:

" T'estic esperant."

El llagut n'és a punt
d'encimbellar- se
a sobre de les arestes
lunars.
 
 

  


 
 Adela Payá i Prats
             💕 

 

LLIBRE ACABAT..!

LLIBRE ACABAT..!




El llibre s'hi va quedar
per la meitat,
encara no l'havíem
acabat,
mentrestant, tu,
arrossegaves una cadira
de boga,
fins a fondre't
a sobre de les rajoles.

Llueixis com imatgeria;
construït d'hologrames
hi vas restar tatuat
per sobre de cadascuna
de les llambordes.

Converso amb tu
des de totes les raconades
de la casa, et demano
que ja és temps de
què te'n surtis dels
teus amagatalls.

Vius en mi, omplis
la llar dels teus escrits
canviants;
cada jorn hi trobo estrofes
novelles,
les murades comencen
a reblir- se'n de més
i, més paraules.

Has acompanyat la meva
solitud d'estellicons
fulgurants; 
de mars embravides;
de firmaments llampants.

Els arbres al jardí
parlotegen entre ells,   
les flors ballen al compàs
de la teva cal.lígrafia 
i, de nou comencen a
rebrollar els magraners
als quals donàvem per
ben moribunds.

El mandariner m'ofereix
els seus primers fruits
i a sobre de les seves
pellofes,
molt delicadament
el teu nom refulgeix.  
 
El llibre l'he completat
amb tot el què has
esgrafiat pels tempanells,
tant sols em pregunto
quan t'hi faràs present,
sense què per això, hi hagi
d'estar- me'n difunta.

  

 



Adela Payá i Prats
             📖
  

 

EL VESTIT ALAT..!

 

EL VESTIT ALAT..!

Gebrada, des que
tu hi vas decidir provar
els teus èlitres d'alabastre.

Els somnis robats,
l'hort, orfe de les nostres
mans, les flors beuen rou.  

Aqueixa casa reblerta
de tot allò que hi volíem
inaugurar, avui, deserta.

L'espill mig trencat a recer
del safareig, encara reflecteix
els nostres rostres somrients.  
    
Un temps on l'amor no albirava dreceres d'impossibilitats;
rebrolls per les voreres eixorques.

Ens afermaven en qualsevulla
essència vital, donàvem llum
onsevulla, malgrat les adversitats. 

Segueixes afegint- te més
plomes, has assajat cadascun
dels teus vols, et miro i ric.  

Les nostres boques volen
segellar- les, embolcallades
de draps, s'hi cruspeixin de mots.

De les ofegades paraules n'he
arranjat un ramell de lliris blancs
per orlar-te els llavis muts.     
 
Voletega, ànima lliure, ben aviat
hi seré a frec teu, el meu cos, cada jorn, ha de recompondre's.

Ha de contenir- ne el plor; el cor
rau com trencaclosques per ser- hi
esbrinat, hi pesa més del degut.
 
Un llostrejar de tènues llums;
l'amor desbaratat; un viure a
contracor; la joia desenjoiada.
 
La misteriosa existència em fa
fora per moments, camino a
soles, però ara ja no m'arrapo

de ningú..Flueixo com aigua
oscil.lada, de vegades m'arremolino
al voltant dels rocs,  

fins que assoleixo avançar
i, descargolar- me'n. En arribar
on he d'aplegar, he de xiular- li

al meu esperit : Prou, ja
n'estic farta de complaure't. 
No vull continuar experimentant

tantes bestieses..SÍ això ha de
prosseguir d'eixa manera,
sí us plau, dus- me'n els alots.

La Terra m'atrapa, les airines
en menen on tu hi ets; les
aigües em cantussegen i,

el foc em fica al fons de la
gargamella dels dracs. Hi vull
emprovar- me'n el vestit alíger.  

    
 

   

 Adela Payá i Prats
               🍃
  


   
 
   

ENMIG DELS SOMNIS..!

 

ENMIG DELS SOMNIS..!




Ja no hi són els
caquiers ni els
codonyers,
tu, què els guaries
amb tanta cura
estimat pare, adés
absent de la Terra.
Tampoc no hi és
el til.ler i me n'adono
que els arbres
un rere l'altre,
s'acomiaden de tots
nosaltres, de la
mateixa manera què
ho vas fer tu, pare.
Espero poder albirar- vos
a tots, en traslladar- me
a un altre indret del
Cosmos.
Les il.lusions com fulles
de tardor, també
s'hi garfullen pel sòl,
o ben bé ballotegen
al bell mig de les ventades;
van d'un lloc a l'altre
amb l'enyor de romandre
enganxades dels seus
branquillons.
Miren a dalt, com ho faig
jo, en voler assabentar- me
des de quin estel hi vaig venir.  
Ha desaparegut també
eixa joia inexplicable
què ens feia refulgir
d'un munt de centelleigs. 
A poc a poc, s'esvanim,
ens deslliguem de les
nostres arrels, i Gaia
em diu què m'assegui
a sobre de l'escambell
què m'ha segut atorgat.
Als somnis sempre el
trobo aquest paratge
màgic. A la vida
suposadament, real,
desconec on és.
És un caminoi amb
baranes de fusta, què
voregen un rierol
cantaire, al dessota
d'un cel estrellat però
absent de llunes. 
Gaia, em dóna la
bevinguda i xarrotejo
amb els meus Germans
Intraterrenys.
De vegades en descloure
els ulls, arrossego
una tirallonga de somriures,
però mai no recordo
les converses al complet.   
  


 
 

Adela Payá i Prats
             🍃