OBSERVANT LA TERRA

 

OBSERVANT LA TERRA

Entrellucava els cels,
els rierols i els oceans
i volia tenyir- me de blau.

M'embadalia amb la fullaraca
de les arbredes i anhelava
fer- me un vestit glauc.

Les sabates en serien brunes,
del color de la Terra, i les
arracades, trossets d'estels.

A tu, et retornaria al teu
indret, fet de palla i de
pedruscalls...

A la bassa on suren les
síndries, els nins jugaven
a encistellar- les.

Tinc l'ànima emplenada
de colors, malgrat que la vida
em llança brisalls obscurits.

Sembli ser que hem de calcigar
senderols de molsa reblanida,
posant esment en no enfonsar- nos.

Te'n surts d'un perill i les forces
malignes, ja et preparen un altre
parany...Mai no et deixen folgar.

Somriures barrejats de paraules
malsonants, actes desamorosits
jugant a fer- se'n tendrívols.

Per on passejava hi trobava
éssers atziacs interpretant mots
i gestos amanerats.

L'home bo n'era ben lluny,
empolainat de verd, en tenia cura
de qualsevol.

Ens sotjàvem mitjançant el fullam,
fent- nos d'espill des d'un lloc distant,
les imatges s'hi projectaven a sobre

de la daurada fulla mullada, no obstant
això, ja sabia de sobra que romandria
a soles, pels senderols vexats.






Adela Payá i Prats
            💜

SONA L'ALARMA..!

 

SONA L'ALARMA..!

Ramblejo carrerons
què sospito que em
foragiten del teu costat.

Encara que volgués
anar- hi en la mateixa
direcció, he de fer ús
de l'antiga brúixola.

En col.lidir, potser ja
no n'hi haurà la màgia
què en el passat ens
envoltava. O tal vegada,
ens preguntarem sí som
els qui érem abans.

Un jorn m'interpel.lava
si series mort i per obra
del destí, t'hi vaig sotjar
a la portada d'un periòdic.
N'eres viu...!

Dies més tard, t'hi passejaves
al meu davant i, no em
vas reconèixer...A les mans
duies una bossa amb els
rètols d'una perfumería. 

Resten les cendres d'unes
refulgents espurnes,
les empremtes assuaujades
d'un temps a dintre del qual
lluíem de jovenesa.

Ara, ens hem fet grans i
cadascun de nosaltres hem
construït el nostre nierol.

Naveguem per mars juxtaposats,
on els raigs assolellats ens
incideixen de formes diferents.

Arrepleguem fulles i escorces,
d'arbres i, fruits desiguals;
el que en pensem i, sentim també
ens haurà equidistat.

Malgrat les murades interposades,
per què et fas tan real, tan evident,
després de tants anys.

Fins i tot ja romanies adormit
a dintre del meu cor, on el rellotge
mig trencat, hi va fer sonar l'alarma.







Adela Payá i Prats
            🌷

            

LUIS CERNUDA

 

LUIS CERNUDA.
 (1902-1963)

(Generació del 27)
    

<HE VENIDO PARA VER>



He venido para ver semblantes
amables como viejas escobas,
he venido para ver las sombras
que desde lejos me sonríen.

He venido para ver los muros
en el suelo o en pie indistintamente,
he venido para ver las cosas,
las cosas soñolientas por aquí.

He venido para ver los mares
dormidos en cestillo italiano,
he venido para ver las puertas,
el trabajo, los tejados, las virtudes
de color amarillo ya caduco.

He venido para ver la muerte
y su graciosa red de cazar mariposas,
he venido para esperarte
con los brazos un tanto en el aire,
he venido no sé por qué;
un día abrí los ojos: he venido.

Por ello quiero saludar sin insistencia
a tantas cosas más que amables:
los amigos de color celeste,
los días de color variable,
la libertad del color de mis ojos.

Los niñitos de seda tan clara,
los entierros aburridos como piedras,
la seguridad, ese insecto
que anida en los volantes de la luz.

Adiós, dulces amantes invisibles,
siento no haber dormido en vuestros brazos.
Vine por esos besos solamente;
guardad los labios por si vuelvo.



Luís Cernuda



Pinturas: 1.- Pablo Picasso
                  2 i 3.- Edgar Degas

                         💚💛

ÀNGEL DE LA MORT..!

 

ÀNGEL DE LA MORT..!

No siguis desconsiderat:
àngel de la mort.
No vinguis vestit d'esquelet
sostenint una calavera;
o d'ombra espantadissa;
no bramis com lleó
fent rugits atemorits.
No t'atreveixis a espantar- me
més del que ho he estat
ací a la Terra.

Siguis comprensiu, i sí
ja és l'hora de que t'apropis,
fes- ho amb educació i
respecte.

Te'n vas endur al meu company
i, a cap ni un de nosaltres
ens vàreu preguntar res.
Ens haveu llevat la nostra
llibertat en tots els aspectes.

Res no decidim, estem sota
les vostres lleis, què ni tan
sols les coneixem...
Ens ompliu l'existència de
paranys i entrebancs i, després
actueu en contra del nostre
lliure albir.

No et presentis com monstre
de les tenebres,
no et dono permís per a que
t'ho passis d'allò més bé a
expenses del meu sofriment
i, del meu desconeixement del
més enllà. 

Sou desconsiderats amb els
éssers humans de la Terra.
Penso que ho sabeu, i no obstant
això, gaudiu in extremis
d'atemorir- nos més del degut.

Si has d'aplegar, fes-ho amb
tendresa i delicadesa,
allibera'm del pes de desencarnar
i, no t'atansis amb disfresses
de dimoni ni amb alarits
espaordidors, fent sonar
picarols a destemps.

Com d'abandonats hi són els
nostres cossos al planeta.
Sotmesos a les disbauxes dels
forassenyats,
atacats per qualsevol mena de
d'armes letals, disbarats a propòsit
per reduir la població i, aleshores
cap de vosaltres s'hi feu presents
per a donar- nos un cop de mà.

Això sí, ens extraíeu les nostres
ànimes, em pregunto a on les
feu arribar- hi...A llocs plens
d'alegrances o pel contrari a
indrets més abruptes.?

Reblits de por i temences com
podeu fruir d'injectar- nos més
i més agravis. .D'on veniu?  .
Sou de llum o de foscor..?
Sí sou obscurs, ja podeu girar cua,
no sou benvinguts;
de destrosses, ja n'he après
massa. 

Em connecto amb els plans
de vida, on tothom hi pugui
sentir- se feliç amb la seva
existència. Dels plans de mort
ja me n''haveu mostrat un excés
insuportable de bajanades.

De totes les llàgrimes vessades
a sobre de la Mare Terra,
té que haver- hi almenys
construïda una ciutat de cristall
on s'hi hostatgen éssers esplèndids.

No siguis empedreït,
àngel de la mort.
Demostra el teu esperit
emplenat de compassió
i no facis el brètol amb mi.
No ho mereixo de cap
de les maneres.

Dus- me el vestidet d'estels
i ensenya'm el camí per
a poder dialogar amb les
Energies Creadores, però
no m'enganyis de viaró i
m'enfilis pels penya- segats
on s'ajacen els ergàstuls.





Adela Payá i Prats
             😇

ENDINTRE DE LA XÀRCIA.

 

ENDINTRE DE LA XÀRCIA.

Perduda, entre fils
de teranyina,
agotnada.
Déu, ha fugit,
la creació, sembli ser
que se li ha anat de
les mans, comenten
alguns.

Penso que ens fa veure
que s'ha escapolit,
per a observar- nos- en
abocat a les seves
balconades,
no albirades per ningú.

D'on va sortir..?
S'hi va crear a Ell
mateix, o ve d'un
lloc inconegut..?
Pot recordar- se'n
de tots nosaltres:
els seus fills, al caire
dels abismes.?

Qui és ell? Per més
què ho barrino, quedo
embullada.
Com pot autocrear- s'hi
un ésser amb capacitats
misterioses, divines.?

Em descomponc,
no ho puc entendre.
Cada vegada en sé
menys...Comprenc
menys..
No li trobo sentit a
cap cosa.

Vull pensar- hi què
d'alguna manera
n'hi ha més andròmines
que no assolim copsar.
Ens colpegen per tot
arreu de conceptes
contradictoris.

Sí existeixen les forces
del mal, per contrapartida
també n'hauran de prendre
part, les forces del bé.
Suposo que ha d'haver-hi
un equilibri en tot.

Analitzo cadascuna de
les causes, i puc afermar
que em queda molt poc
per arribar a transformar-me
en un ésser embogit.

Cap religió no em consola,
és interessant llegir els
seus principis, però
la meva ànima segueix
sentint- se ben a soles.

Ballem la dansa dels
desmemoritzats,
exposats a les tribulacions
més macabres,
em torno a preguntar
què en fem ací, al davant
d'escenaris punyents.

He de viure el que no
delejo per viure, per tal
de complaure, a qui?
He d'acomplir actes que
mai hagués volgut posar
en acció?

La meva vida sense res
de llibertat, en un món
esclau, a qui li ompli
les butxaques.?
A qui acontenta.?
Hi sóc objecte
d'experimentació.?

N'estic esgotada de ser-hi
el que no vull recolzar.
La meva il.lusió d'existència
no n'és precisament aquesta.
Existir- hi a contracor,
quin significat pugui tenir-ne.?

Xafigar caminois desproveïts
d'interès fins a on ens poden
conduir...?
Hem segut, potser, segrestats
pels malvats des dels
nostres orígens?

Quina cosa covem ací, quines
aberracions de més, haurem  
d'engolir- nos- en;
hem de passar- nos tostemps
lluitant fins a rebentar.
 
Continuo esvalotada, cada
vegada més confosa, sense
a penes trobar- li el seny a
tot el que hi visc i he viscut.

M'he desllorigat de tot,
i, tanmateix m'encerclen
murades que arribin fins als cels,
ansio per brodar- me'n
alots de coloraines.

Endintre de la xàrcia, entrelluco
paisatges enreixats.
He transcorregut el meu temps
desenfilant cordills sense
aturar- me i, encara resten
alguns anys per continuar
desembastant-los.

La mort s'hi farà present
i, em trobarà embolcallada
de filaments,
com s'ho farà per a endur- s'hi
la meva ànima alliberada
de tants i tants enfilalls?




Adela Payá i Prats
            ⭐


Pintura: Clara Pólito

T'HI FAS PRESENT..!

 

T'HI FAS PRESENT..!





Et prego i arrenco 
el full escrit amb ploma
de tinta blava,
desfaig lletres i recomponc
unes altres.

Fiblades a la carn, pels
becs esfilagarsats, 
la teva còrpora n'és espicassada
pels meus llavis punxeguts,
la teva molsa:fanal de foc.

Tatuatges a la pell amb petons
de coral.lines, on inscric paraules balsàmiques amb empremtes envermellides, perfums amorosits
a sobre del teu pitram.

Esculpeixo la teva figura
amb la llacor que la Mare Terra
em permeteix, per a després
donar- li'n vida de nívia porcellana.
Al bell mig del pati, t'excel.leixis

A la llar hi eres com guardià
protector...En pensar- t'hi
t'hi fas present,
en oblidar- te, n'ets substituït
per una llàntia de metxa encesa. 

T'has transformat en una
essència miraculosa,
has impregnat l'habitacle
de remeis cassolans,
i, tot flaira a gesmil.

T'arrupeixes a la matinada
arran meu, vols que òbriga
els ulls al so dels picarols,
en mirar- te, em desfaig a
dintre dels teus ulls vitris.

On et dirigeixis, hi sóc amb
tu, em duus als jardins de les
teves conques,
i, junts sotgem tot el què rau
amagat, més lluny de la realitat.







Adela Payá i Prats
            🧡

Pintura: Samuel Van Hoogstraten
                   (1627-1678)

MÉS ENLLÀ DE LA VIDA .!

 

MÉS ENLLÀ DE LA VIDA .!

A les mans: arreplecs
de cargols buits,
netejats de la llacor
i, acolorits de pigments
què refulgeixen a les nits.

Joguines misterioses,
on cada esclofolla
amaga al seu interior
missatges de la Terra.

Pinyes davallades
des dels arbres, han cruixit
contra el terris, on tot ell
cobert de pinassa
suavitza la caiguda;
i a la casa, cada porta hi
amaga un jardí verge.

Els nens, flairen a flors,
cadascú hi duu el perfum
què els representa, on
dirigits  pels estiracordetes
fugeixen d'ells a correcuita.

Al cap: diademes de fullam,
enfilalls glaucs que anexionen
pensaments als espais
eternívols.
Amb lletres turqueses s'inscriuen
continguts d'atzurita per sobre
de la fullaraca.

Anells als dits, de brillants
incrustats, els quals els llanço
al fons de l'oceà...No vull
tenir- ne aliances amb ningú.

Els últims passets enmig dels
canarons, els faré abillada
d'hortolana, recollint petits
fruits per tal de sobreviure.

Amb vels de salobre i nacre
estendré èlitres vaporosos,
i confosa entre nuvolades
traspassaré els firmaments
de perruques arrissades.








Adela Payá i Prats
             💙

LA NOSTRA MARE TERRA

 

LA NOSTRA
MARE TERRA

La Terra de ningú
no n’és captiva,
tan sols ens hostatja
per un breu instant,
en té d’ànima:
un ésser viu
l’embolcalla,
al qui maltractem
tots els dies...

Desitja que siguem
feliços,
ens regalima un munt
d’obsequis a cada giravolt
que hi fa.
La nostra mare nodridora
n’és i, ens enlluerna amb
eixa la seva bellesa
de poncelles esclatant
a cada pas de minuet,
rodolant
al compàs de l’astre Sol,
i, amb eixa la seva
saviesa ancestral
de donar-nos sopluig
a redossa dels seus
boscatges...

S’hi espanta molt
quan clissa criatures
abillades amb uniformes
de militars i, a més a més,
del tot armades,
amb fusells de bales
enlairant-s’hi,
assassinant
als seus propis germans:
els humans,
que deixen cossos abandonats,
tots ensangonats,
per sobre d’ella
i, no obstant això,
treu del seu cor
els seus aljubs més esmerilats,
per a recollir-ne
tota la sang vessada
barrejant-la amb els seus
ploriqueigs....

Tot el seu  esforç
per a sustentar-nos
li ho llancem en contra seva
cada vegada, que a una tendra
criatura, tota escopetejada,
li arravatem el seu últim alè..

Ella, que ens estima tant,
què ens acull i, ens agrunsa
com si fóssim nens ben petitons,
no pot encara entendre
com no hem après a tenir-ne
cura de l’existència
de qualsevol ésser viu...

Una mare amb el seu cor
encongit,
què malgrat tota la seva
tendresa,
ha de contemplar tantes
i, tantes morts.....
Un paper a desenvolupar
força punyent
que cap de nosaltres
no hem sabut agrair-li-ho mai..

Aquesta Terra nostra
feta de turqueses
i, d’esmaragdes,
preciosa com cap altra,
que només delira
pel nostre benestar,
la brodem, tots els jorns,
amb degotalls de carboncle...

Tota pinzellada de malves,
llagrimeja de matances
concatenades,
i a cada revolta, que hi fa
més safirs al seu rosari
de finats, li’n afegim,
quan ella, .....només voldria
que allotjar quantes més
llavoretes millor....

Ens instrueix
sobre el sentit de raure vius
mentre, nosaltres l’emplenem
de més i més difunts
amb baladreigs de rèquiems....

Uns fills ben desagraïts
en té que suportar a recer
d’ella i, encara així,
segueix gronxant-nos
al voltant de l’Univers
i, taral•lejant-nos dolces
cançons de bressol....




Adela Payá i Prats
             💜

ANTONIO MACHADO

 

ANTONIO MACHADO

     (1875-1939)

"Mai no vaig empaitar la glòria

ni deixar en la memòria

dels hòmens la meva cançó;

jo m'estimo els mons subtils,

ingràvids i gentils

com bombolles de sabó.

M'agrada veure'ls acolorir- se'n

de Sol i grana, voleiar

sota el cel blau, trontollar

sobtadament i esberlar- se'n."

Antonio Machado

libro Proverbios y cantares

                          💎💎💎

"Nunca perseguí la gloria 

ni dejar en la memoria 

de los hombres mi canción; 

yo amo los mundos sutiles, 

ingrávidos y gentiles 

como pompas de jabón. 

Me gusta verlos pintarse 

de sol y grana, volar

bajo el cielo azul, temblar 

súbitamente y quebrarse.“ 

Antonio Machado, 

libro Proverbios y cantares

Pinturas: Ronald Campanoca

                      (1981)

                     

CAIGUDA LLEUGERA..!

 

CAIGUDA LLEUGERA..!

Hi vaig aterrar al
bell mig d'aquest planeta,
sense tenir- ne consciència
dels motius pels quals
hi vaig venir.
No me'n recordo de res...!
M'han esborrat la memòria..!

Els principis no hi van
ser gaire senzills.
El paper de mare me'l
varen fer assumir des de
molt menuda. La major
de cinc germans.

El pare sonava com un
tambor i, de tant en tant
ens llançava les baquetes
per sobre nostre.
La mare n'era un martelleig
de triangle musical,
amb els seus sons continuats
ens feia retrunyir de cossets
balandrejats.


N'hi havia que compondre
una harmoniosa melodia,
que malgrat els intents,
la solució seria marxar
de la llar ben prompte i, formar
una nova banda musical.

Volia afegir-me als ritmes
místics i ceremoniosos del
violí;
recórrer els corrents endolcits
dels rierols,
les cadències enigmàtiques
dels oceans;
la prístina sortida del Sol
i, el seu ocàs.

Però Niccolo Paganini em va
mostrar com un violí també
pot encoleritzar-se i traspassar
els límits de l'equilibri.
No obstant això, delirava per 
ser-hi com un violí.

Hi vaig formar una orquestra
musical, acompanyada d'alguns
instruments musicals:
el piano, el fagot, el clarinet,
la viola i l'arpa.
A desgrat dels assajos mai no
assoliríem un bon ritme.

Aleshores, cadascú hi va dringar
al seu aire...Cadascú s'hi va
enfilar pels seus senderols
ben particulars.

Hi vaig batre els meus èlitres,
a l'entorn de Gaia,
tan formosa com mai no l'havia imaginada.
I em vaig quedar hipnotitzada
per la seva beutat.

El que he viscut, el que visc,
no té res a veure amb la
venustat del lloc que m'acull.

Els humans, hi som constantment
bombardejats per forces alienes.
La Terra n'és un planeta colonitzat,
on mai ha manat l'hoste terraqüi.
Ella, ara mateix, vibra de sonoritats
grinyolaires, ploraneres, gemegaires.

Nosaltres, al compàs de la Mare
Terra, vibrem amb ones distorsionades:
amunt i avall, de biaix, cap per avall,
fent el pi, fent volantins,
difícilment ens mantenim dempeus.

Tanmateix em plantejo com
tothom, quina cosa se'ns demana
ací, quan no encapçalem
cap projecte humà,
quan des de tostemps, hem seguit
les directrices d'uns invasors.

Gaia, emet una mena de cançó
melangiosa, barrejada de sospirs
estremidors...Volgués adelitar-la,
acontentar- la, perquè me l'estimo
de tot cor...Li compondré una
reconfortant corranda. 

Tantes vegades em va salvaguardar
dels expoliadors, que no puc
abandonar- la en mans dels
inquisidors....Com m'ho faré...?

Encara no ho sé, pero als somnis
en manifesta un viaró frondós
d'arbredes i, un indret al fons
d'una cavorca.

El viarany al desssota d'un cel
obscurit,
mormola remors de mussols
apujats al brancam. Alerten
de presagis no enunciats.

En introduir- me a dintre de
l'espluga, m'ofereixen un
escambell de tarquim.

Escolto paraules tendrívoles,
obro els ulls i, em desvetllo sense
a penes recordar cap missatge.
Això si, em sento gronxada amb
cançons de bressol.








Adela Payá i Prats
            🦉

UNA DECLARACIÓ SENSE IMPORTÀNCIA..!

 

UNA DECLARACIÓ SENSE
IMPORTÀNCIA..!

En pensar- te, i en sentir- te,
trontollo de cos tremolós.
Preludis de llums
convulsionant- s'hi, a recer
del teu pitram.

La tristor dels qui s'han
abandonat enmig de les
foscúries, m'arriba de ple,
en fa vessar llàgrimes
de safirs...

Les dolences he de
bescanviar- les per alegrances,
i, una vegada transformades,
he de retornar-te- les a tu,
en formes de lluminàries.

Agafa't als besllums,
giravolta al voltant dels estels,
no em deixis caure al fons
dels abismes,
agafa'm ben fort,
les angoixes m'inunden d'onades
escumejades.

En pensar-te i, en sentir-te,
em veig solcant aigües
marines, a la recerca d'entaular
diàlegs amb els dofins.
Ells, savis, per naturalesa, hi
poden donar-me'n alguns
consells.

Tan llarg s'hi fa el camí,
tancats a dintre d'ous de metall,
que precisem que algú, des de fora,
ens ciselle les esclovelles
les quals, ens recobreixen.

Vull llambregar el que no s'hi
pot veure, escoltar el que no
n'és possible copsar,
enxampar conclusions que suren
enmig dels espais.

Assabentar-me'n de per què en
albirar-te, s'obrin les comportes
del meu cor,
fins al punt d'esbatanar-se'n
i, no claudicar, en eixe, el seu
constant moviment estrident.

Com hauré d'encalmar- me en
un món tan dissonant,
com foragitar de dintre meu
aquests clams què percudeixen
de cops enfortits, retrunyint contra les murades.?

Com no tornar-se boja per tanta
informació amagadissa, 
per tant de segrest envers les
nostres energies creadores.?

En pensar-te, i en sentir-te,
escridasso núvols fins a fer- los
esvanir- se'n;
li dono la mà a l'astre Sol i el
trec del fons de les hopalandes
obscurides;
obro els teus vitralls aigualits,
i, et cobricelo de pètals carmesí.

Et dic adéu, a gratcient del nostre
distanciament, cada vegada més
punyent...La vida sempre en
mostra als éssers pels quals
se m'ha denegat l'acte de
demostrar- los el meu afecte.

El meu destí n'és com la cua
d'un rierol, avançant sempre,
sense detenir- se'n a penes. I
quan ho fa, és per un breu lapse
de temps..

Els esclats dels gotims contra
el rocam, em recorda que la mateixa existència, m'endurà de tant en tant
pels indrets que no delero per
trepitjar- los i, no obstant això,
n'hauré de franquejar- los, encara
que traspuada d'un munt de nafres.

En pensar-te, i en sentir- te,
me n'adono què els nostres
corriols transcorren per diferents
fados...Les nostres cançons no
ressonen a l'uníson...

M'acomiado de tu, i trenco
cadascun dels pentagrames;
de llavors ençà, que vagabundejo
el meu caminoi en silenci,
amb prou feines, puc escoltar-hi
les passes dels meus peus nus.

Malgrat que rastrejo pels
paratges més corbats i més
atziacs, emplenada de bursades,
el teu rostre somrient, tostemps,
em guiarà pels verals de la celístia.

En pensar-te i en sentir-te,
no puc evitar detenir el vessament
d'unes ballarines perlades
davallant pels plecs de les galtes.
Els meus llavis no triguin gaire
en obrir- se'n, per tal de rebre tanta
escabrosa salabror.










Adela Payá i Prats
            💎

PROU DE FALSES INTERPRETACIONS..!

 

PROU DE FALSES
INTERPRETACIONS..!




Qui vol un cel embrutit
on els avions juguin
a llençar- nos verins de
tot tipus, a la qual cosa
anomenin: geoenginyeria
climàtica.

A qui pugui agradar- li que
li contin mentides, i de pas
li injectin tòxics no argumentats, 
amb excuses de mal pagador.
Les morts a conseqüència dels
efectes secundaris les obvien.

En quin món metal.litzat n'estem
immersos, desprotegits i força
desemparats...El terror s'ha
instaurat a les nostres vides.
Víctimes d'uns assassins, vivim
com rovellons a l'ombra dels pins.

Quina classe d'amics són els qui
només cerquin el seu propi flaix,
estampant- se'n a cada pas, per
sobre de les murades, refulgint
de colors llampants, encegant
a qualsevol de les seves cromacitats.?

Qui pot comprendre els cors
encongits dels qui s'hi complauen
per fulgurar a preu d'anar- hi
desllustrant la vida dels altres.?
Potser transiten amb llambrots
famolencs, engolint-s'ho tot.

Aquest paradís transformat
en un femer, pels destructors
de vida, a qui pot captivar,
a qui pot interessar- li'n, sí en ell
no podem enaltir la bondat
i, la humilitat dels éssers més
benèvols...

Te'n vas escapolir monstre de les
obagues, i des d'aleshores que vius més entenebrit que mai,
la meva llum t'eixorbava, doncs
ara expandeix-te de fosca nit. 

Aniré al darrere vostre i amb raigs
guaridors, diluiré totes les metzines què a les airines haveu porquejat.
Doneu- vos per vençuts,
el temps de les barbàries està per
finalitzar...Un estol d'éssers daurats hi són a l'aguait...Aquesta vegada escombrarem qualsevol pollegó de dolenteria.

Tu, el xic, disfressat de bo, lleva't
la teva disfressa i llueix com el
qui ets en realitat: ensenya'ns les
teves escates, les teves banyes
i la teva gruixuda cua,
escridassa com fera ferotge i,
deixa't a un costat les teves
interpretacions tan grotesques.

Adela Payá i Prats
            🦖
           
   




            

FELIÇ ANIVERSARI..!

 

FELIÇ ANIVERSARI..!

Deixo caure al bell mig
de les airines: un Feliç
Aniversari...
Seixanta anys, ja n'és un
camí recorregut amb un
munt de savieses.
Un, hi és a les portalades
d'inaugurar novells viaranys
no terrenals.
També n'hi ha una arqueta
força emplenada de records.
El passat s'allargassa de
profunditats, respecte a
un futur, potser, més escurçat.
Cada jorn se'ns presenta
com un regal,
les Moires, cada vegada hi són
més a prop...De tant en tant,
se les escolta com xiuxiuegen.
I no sap, un, perquè els plans
quedin com bloquejats.
És massa agosarat somniar
en un avenir que potser no
s'hi farà evident..
Per tant, un, s'agafa a una
existència quotidiana,
a un obrir els ulls a la matinada,
i adonar- se de què el cos està
com entumit, desbaratat.
Anar- hi a la cuina i desdejunar
el café amb llet, acompanyat de
les torrades, s'ha convertit en
un ritual diari, quasi ceremoniós,
i en acabar, agraïm que
encara fruïm d'alenar i, de fer- ne
passets amb normalitat.
Avui o ahir, no n'estic segura
hi vas acomplir seixanta anys.
Hagués volgut fer- te una grossa
abraçada i haver garlat una
mica amb tu, però vivim arraulits
en mons contraposats.
Entropessarem qualsevol jorn
per un viaró afí, aleshores, ens
sortiran dels llavis paraules
desconegudes i, ens sorprendrem
de tot allò que encofurnàrem
al fons de les nostres ànimes.






Adela Payá i Prats
            💜💛

COM HAURÉ DE TROBAR- TE.?

 

COM HAURÉ DE TROBAR- TE.?

Com hauré de cercar-te
al teu paradís, llaurat de
sorra i de sal.?

Com m'ho faré per a trobar- te
al dessota de les onades
amb cabells de nivi escumejat?

Potser imagino impossibles,
i els missatges rebuts, hi
siguin ales de coloms, extraviades.

O tal vegada has aparegut
de sobte, per a polvoritzar- te
com ho vas fer antany.

Has explosionat com espurna
enlluernada,
centelleigs a dintre de la cambra

on algú em xiuxiueja que ja
n'és el temps, i em pregunto
que vol dir això.

En invocar- te, tot adquireix el
seu delejat equilibri. I encara que
res no comprenc hi visc al ras.

Demano respostes als firmaments,
a la mateixa Terra, a les ventúries,
i només hi trobo que plomes d'aucells.





Adela Payá i Prats
            🐥

CHARLES BUKOWSKI

 

CHARLES BUKOWSKI

   ( 1920-1994) 

<HEREDÓ> 

El viejo de al lado se murió

la semana pasada,

tenía 95 o 96,

no estoy seguro.

Pero ahora yo soy el viejo chocho

del barrio.

Cuando me agacho

a la mañana para recoger

el diario

pienso en ataques cardíacos

o cuando nado en mi

pileta

solo

pienso,

Jesucristo,

van a venir y

me van a encontrar flotando aquí,

boca abajo,

mis 8 gatos sentados en el

borde

lamiéndose y

rascándose.

Morirse no es malo,

es esa pequeña transición

de aquí a

allá

lo que es extraño

como apagar de golpe

el interruptor de

la luz. 

Ahora soy el viejo chocho

del barrio,

estuve esforzándome en serlo por algún tiempo, pero ahora tengo que hacer algunas nuevas

jugadas:

debo olvidarme de subirme del todo la bragueta, usar pantuflas en vez de mis zapatos, llevar los anteojos colgando de mi cuello,

tirarme pedos sonoros en el supermercado, usar una media de cada color, dar marcha atrás con el auto contra los cubos de basura.

debo acortar mis zancadas, dar pequeños pasitos, empezar a mirar torcido, agachar mi cabeza y preguntar, "¿qué? ¿qué dijiste?" 

Tengo que tenerlo listo, encanecer mi cabello,

olvidarme de afeitarme. quiero que me reconozcas cuando me veas: ahora soy el viejo chocho del barrio y no podrás decirme una puta cosa que yo ya no sepa.

¡respeta a tus mayores, nene, y quítate de mi camino!

Charles Bukowski

Pinturas: 1.-Vincent Van Gogh

                 2.- Jan Brueghel. El viejo

                 3.-Vilma D'Conti Artmajeur

                                   🌻🌷

EMILY DICKINSON

 

EMILY DICKINSON
  (1830-1886)

<L'ANELL>

Al meu dit n'hi havia un anell.
L'oreig al bell mig dels arbres vagava.
El día era blau, càlid i bell.
I m'hi vaig adormir a sobre de la delicada gespa.

Al desvetllar- me ataüllí esparverada la meva àuria mà enmig del vespre esclarit.
L'anell ja no hi era al meu dit.
Quant posseeixo ara en aquest món n'és un record de cromacitat daurada.




Emily Dickinson




<LA SORTIJA>

En mi dedo tenía una sortija.
La brisa entre los árboles erraba.
El día estaba azul, cálido y bello.
Y me dormí sobre la yerba fina.

Al despertar miré sobresaltada
mi mano pura entre la tarde clara.
La sortija entre mi dedo ya no estaba.
Cuanto poseo ahora en este mundo es un recuerdo de color dorado.




Emily Dickinson

           💫

SURT DE DINTRE DE LA CAVERNA..!

 

SURT DE DINTRE DE LA
CAVERNA..!



Retrunys de silenci a la casa,
el forat que has deixat s'ha
reblit de veus i d'imatges,
hui el jorn serà opac,
n'hauré de baixar el volum
de la teva veu i, la lluminositat
dels fotogrames.

Xafigar les muntanyes sense
ser- hi al teu costat es farà
costerut,
contemplar els mateixos
paisatges, què els teus ulls
varen entrellucar, serà un
turment...La vida em recorda
què he d'andarejar a soles.

Tornar a agafar el ritme de
la soledat, requereix el seu
temps i el seu espai.
Però almenys, tu, regressaràs
per a trobar- te'n amb la teva filla,
doncs, aleshores, el teu goig
hi serà la meva joia.

Et tren, camí de Sevilla,
et duu a la teva llar d'ara,
gralla que gralla,
cucleja sense parar,
n'és un ocell atordit amb
ganes d'aplegar...Mentre
me n'adono que els nostres
fils van estiragassant- s'hi.

Romanc estireganyada,
cada vegada amb el cor
més allargassat...Tenir- te
ha segut molt exultant,
encara que han hagut també
dies, de pluja i tempesta.

He gaudit de la teva companyia
tant, que mai no ho sabràs,
he callat paraules que m'eren
impossibles de pronunciar;
a l'arqueta rauen secrets que
enmig dels estels haurem
de donar- los brillantor.

Recompon la teva ànima
escanyada, refés amb l'agulla
el teixit esqueixat,
i no t'abandonis al món de les
obagues.... En reaparèixer,
acoloreix- les amb els pigments
més llampants.

Viu envoltada d'espurnes i
centelleigs, i si cal, agafa la
vareta màgica dels encanteris,
però si et plau, no arronsis les
espatlles envers les
esplugues enganyoses,
no et posis la disfressa dels
llangardaixos, i arrenca't tot
allò que no vagi amb tu.
Lluita amb les teves forces
encara que per uns moments
et desbordis de passió.


Bona arribada al Sud, on els
crepuscles s'allargassen un
temps de més, on els colors
es barregen de cromacitats
enrossides, ataronjades i
granes... Què els cels t'inspiren
de la teva llum lladrunyada.
i fes l'impossible per recuperar- la.







Adela Payá i Prats
            🌞

Cristina Peri Rossi

 

Cristina Peri Rossi

Uruguay  (1941)

<ALLÒ  IMPRESCINDIBLE>

Un aprèn que allò imprescindible

no n'eren els llibres

no n'eren els discos

no n'eren els gats

no n'eren els paradisos florits

escampant- se a les voreres

ni tan sols la lluna gran- nívia

a les finestres

no n'era el mar arribant

del seu remugar trencador al moll

ni els amics que ja no es veuen

ni els carrers de la nfantesa

ni aquell bar on fèiem l'amor

amb la mirada. 

Allò imprescindible n'era una

altra cosa.

Cristina Peri Rossi

              ⚘

<LO IMPRESCINDIBLE >

Uno aprende que lo mprescindible

no eran los libros

no eran los discos

no eran los gatos

no eran los paraísos en flor

derramándose en las aceras

ni siquiera la luna grande -blanca-

en las ventanas

no era el mar arribando

su rumia rompedora en el malecón

ni los amigos que ya no se ven

ni las calles de la infancia

ni aquel bar donde hacíamos el amor con la mirada. 

Lo imprescindible era otra cosa.

Cristina Peri Rossi

              ⚘

Pintura: 1.- Àngel Rubio

               2.- Doris Arellano

               3.- Vicente Do Rego              Monteiro

AMB LA MEVA NÉTA AINA.

 

   

    

                           AINA

        Aina, de colors ens pinzellem, 

       de blaus, com el cel i l'oceà,

       de glauc, com el fullam,

       en voler semblar- nos a les

       tarongines, ens acolorim de

       carbassetes, i quan  

       gemeguem,           

       de llimona ben groga ens

       tenyim.

    

     Aina, nineta de coloraines,

     avui amb molta soneta hem

     jugat amb els ulls rojos del

     ximpanzé, i com t'agradava

     quan li premien la panxeta

     i, se li enlluernaven els ullets.

     Volies esbargir- te amb els

     paperets lluents de les 

     xocolatines, però la Júlia

     de la boqueta te'ls ha llevat.

     Plors i més plors...!

     Potser la brillantor de les 

     peperines et recordava els

     estels....Nineta preciosa,

     cuca de llum, nem a fer nona

     que un àngelet amb el seu

     flabiol ens taral.leja una dolça 

     cançoneta ..

      Adela Payá i Prats 

                   📯🎺