Entrellucava els cels, els rierols i els oceans i volia tenyir- me de blau.
M'embadalia amb la fullaraca de les arbredes i anhelava fer- me un vestit glauc.
Les sabates en serien brunes, del color de la Terra, i les arracades, trossets d'estels.
A tu, et retornaria al teu indret, fet de palla i de pedruscalls...
A la bassa on suren les síndries, els nins jugaven a encistellar- les.
Tinc l'ànima emplenada de colors, malgrat que la vida em llança brisalls obscurits.
Sembli ser que hem de calcigar senderols de molsa reblanida, posant esment en no enfonsar- nos.
Te'n surts d'un perill i les forces malignes, ja et preparen un altre parany...Mai no et deixen folgar. Somriures barrejats de paraules malsonants, actes desamorosits jugant a fer- se'n tendrívols.
Per on passejava hi trobava éssers atziacs interpretant mots i gestos amanerats.
L'home bo n'era ben lluny, empolainat de verd, en tenia cura de qualsevol.
Ens sotjàvem mitjançant el fullam, fent- nos d'espill des d'un lloc distant, les imatges s'hi projectaven a sobre
de la daurada fulla mullada, no obstant això, ja sabia de sobra que romandria a soles, pels senderols vexats.
He venido para ver semblantes amables como viejas escobas, he venido para ver las sombras que desde lejos me sonríen.
He venido para ver los muros en el suelo o en pie indistintamente, he venido para ver las cosas, las cosas soñolientas por aquí.
He venido para ver los mares dormidos en cestillo italiano, he venido para ver las puertas, el trabajo, los tejados, las virtudes de color amarillo ya caduco.
He venido para ver la muerte y su graciosa red de cazar mariposas, he venido para esperarte con los brazos un tanto en el aire, he venido no sé por qué; un día abrí los ojos: he venido.
Por ello quiero saludar sin insistencia a tantas cosas más que amables: los amigos de color celeste, los días de color variable, la libertad del color de mis ojos.
Los niñitos de seda tan clara, los entierros aburridos como piedras, la seguridad, ese insecto que anida en los volantes de la luz.
Adiós, dulces amantes invisibles, siento no haber dormido en vuestros brazos. Vine por esos besos solamente; guardad los labios por si vuelvo.
No siguis desconsiderat: àngel de la mort. No vinguis vestit d'esquelet sostenint una calavera; o d'ombra espantadissa; no bramis com lleó fent rugits atemorits. No t'atreveixis a espantar- me més del que ho he estat ací a la Terra.
Siguis comprensiu, i sí ja és l'hora de que t'apropis, fes- ho amb educació i respecte.
Te'n vas endur al meu company i, a cap ni un de nosaltres ens vàreu preguntar res. Ens haveu llevat la nostra llibertat en tots els aspectes.
Res no decidim, estem sota les vostres lleis, què ni tan sols les coneixem... Ens ompliu l'existència de paranys i entrebancs i, després actueu en contra del nostre lliure albir. No et presentis com monstre de les tenebres, no et dono permís per a que t'ho passis d'allò més bé a expenses del meu sofriment i, del meu desconeixement del més enllà.
Sou desconsiderats amb els éssers humans de la Terra. Penso que ho sabeu, i no obstant això, gaudiu in extremis d'atemorir- nos més del degut.
Si has d'aplegar, fes-ho amb tendresa i delicadesa, allibera'm del pes de desencarnar i, no t'atansis amb disfresses de dimoni ni amb alarits espaordidors, fent sonar picarols a destemps.
Com d'abandonats hi són els nostres cossos al planeta. Sotmesos a les disbauxes dels forassenyats, atacats per qualsevol mena de d'armes letals, disbarats a propòsit per reduir la població i, aleshores cap de vosaltres s'hi feu presents per a donar- nos un cop de mà.
Això sí, ens extraíeu les nostres ànimes, em pregunto a on les feu arribar- hi...A llocs plens d'alegrances o pel contrari a indrets més abruptes.?
Reblits de por i temences com podeu fruir d'injectar- nos més i més agravis. .D'on veniu? . Sou de llum o de foscor..? Sí sou obscurs, ja podeu girar cua, no sou benvinguts; de destrosses, ja n'he après massa.
Em connecto amb els plans de vida, on tothom hi pugui sentir- se feliç amb la seva existència. Dels plans de mort ja me n''haveu mostrat un excés insuportable de bajanades.
De totes les llàgrimes vessades a sobre de la Mare Terra, té que haver- hi almenys construïda una ciutat de cristall on s'hi hostatgen éssers esplèndids.
No siguis empedreït, àngel de la mort. Demostra el teu esperit emplenat de compassió i no facis el brètol amb mi. No ho mereixo de cap de les maneres.
Dus- me el vestidet d'estels i ensenya'm el camí per a poder dialogar amb les Energies Creadores, però no m'enganyis de viaró i m'enfilis pels penya- segats on s'ajacen els ergàstuls.
Perduda, entre fils de teranyina, agotnada. Déu, ha fugit, la creació, sembli ser que se li ha anat de les mans, comenten alguns.
Penso que ens fa veure que s'ha escapolit, per a observar- nos- en abocat a les seves balconades, no albirades per ningú.
D'on va sortir..? S'hi va crear a Ell mateix, o ve d'un lloc inconegut..? Pot recordar- se'n de tots nosaltres: els seus fills, al caire dels abismes.?
Qui és ell? Per més què ho barrino, quedo embullada. Com pot autocrear- s'hi un ésser amb capacitats misterioses, divines.?
Em descomponc, no ho puc entendre. Cada vegada en sé menys...Comprenc menys.. No li trobo sentit a cap cosa.
Vull pensar- hi què d'alguna manera n'hi ha més andròmines que no assolim copsar. Ens colpegen per tot arreu de conceptes contradictoris.
Sí existeixen les forces del mal, per contrapartida també n'hauran de prendre part, les forces del bé. Suposo que ha d'haver-hi un equilibri en tot. Analitzo cadascuna de les causes, i puc afermar que em queda molt poc per arribar a transformar-me en un ésser embogit.
Cap religió no em consola, és interessant llegir els seus principis, però la meva ànima segueix sentint- se ben a soles. Ballem la dansa dels desmemoritzats, exposats a les tribulacions més macabres, em torno a preguntar què en fem ací, al davant d'escenaris punyents.
He de viure el que no delejo per viure, per tal de complaure, a qui? He d'acomplir actes que mai hagués volgut posar en acció?
La meva vida sense res de llibertat, en un món esclau, a qui li ompli les butxaques.? A qui acontenta.? Hi sóc objecte d'experimentació.?
N'estic esgotada de ser-hi el que no vull recolzar. La meva il.lusió d'existència no n'és precisament aquesta. Existir- hi a contracor, quin significat pugui tenir-ne.?
Xafigar caminois desproveïts d'interès fins a on ens poden conduir...? Hem segut, potser, segrestats pels malvats des dels nostres orígens?
Quina cosa covem ací, quines aberracions de més, haurem d'engolir- nos- en; hem de passar- nos tostemps lluitant fins a rebentar. Continuo esvalotada, cada vegada més confosa, sense a penes trobar- li el seny a tot el que hi visc i he viscut.
M'he desllorigat de tot, i, tanmateix m'encerclen murades que arribin fins als cels, ansio per brodar- me'n alots de coloraines.
Endintre de la xàrcia, entrelluco paisatges enreixats. He transcorregut el meu temps desenfilant cordills sense aturar- me i, encara resten alguns anys per continuar desembastant-los.
La mort s'hi farà present i, em trobarà embolcallada de filaments, com s'ho farà per a endur- s'hi la meva ànima alliberada de tants i tants enfilalls?
Et prego i arrenco el full escrit amb ploma de tinta blava, desfaig lletres i recomponc unes altres.
Fiblades a la carn, pels becs esfilagarsats, la teva còrpora n'és espicassada pels meus llavis punxeguts, la teva molsa:fanal de foc.
Tatuatges a la pell amb petons de coral.lines, on inscric paraules balsàmiques amb empremtes envermellides, perfums amorosits a sobre del teu pitram.
Esculpeixo la teva figura amb la llacor que la Mare Terra em permeteix, per a després donar- li'n vida de nívia porcellana. Al bell mig del pati, t'excel.leixis
A la llar hi eres com guardià protector...En pensar- t'hi t'hi fas present, en oblidar- te, n'ets substituït per una llàntia de metxa encesa.
T'has transformat en una essència miraculosa, has impregnat l'habitacle de remeis cassolans, i, tot flaira a gesmil.
T'arrupeixes a la matinada arran meu, vols que òbriga els ulls al so dels picarols, en mirar- te, em desfaig a dintre dels teus ulls vitris.
On et dirigeixis, hi sóc amb tu, em duus als jardins de les teves conques, i, junts sotgem tot el què rau amagat, més lluny de la realitat.
A les mans: arreplecs de cargols buits, netejats de la llacor i, acolorits de pigments què refulgeixen a les nits.
Joguines misterioses, on cada esclofolla amaga al seu interior missatges de la Terra.
Pinyes davallades des dels arbres, han cruixit contra el terris, on tot ell cobert de pinassa suavitza la caiguda; i a la casa, cada porta hi amaga un jardí verge.
Els nens, flairen a flors, cadascú hi duu el perfum què els representa, on dirigits pels estiracordetes fugeixen d'ells a correcuita.
Al cap: diademes de fullam, enfilalls glaucs que anexionen pensaments als espais eternívols. Amb lletres turqueses s'inscriuen continguts d'atzurita per sobre de la fullaraca.
Anells als dits, de brillants incrustats, els quals els llanço al fons de l'oceà...No vull tenir- ne aliances amb ningú.
Els últims passets enmig dels canarons, els faré abillada d'hortolana, recollint petits fruits per tal de sobreviure.
Amb vels de salobre i nacre estendré èlitres vaporosos, i confosa entre nuvolades traspassaré els firmaments de perruques arrissades.
La Terra de ningú no n’és captiva, tan sols ens hostatja per un breu instant, en té d’ànima: un ésser viu l’embolcalla, al qui maltractem tots els dies...
Desitja que siguem feliços, ens regalima un munt d’obsequis a cada giravolt que hi fa. La nostra mare nodridora n’és i, ens enlluerna amb eixa la seva bellesa de poncelles esclatant a cada pas de minuet, rodolant al compàs de l’astre Sol, i, amb eixa la seva saviesa ancestral de donar-nos sopluig a redossa dels seus boscatges...
S’hi espanta molt quan clissa criatures abillades amb uniformes de militars i, a més a més, del tot armades, amb fusells de bales enlairant-s’hi, assassinant als seus propis germans: els humans, que deixen cossos abandonats, tots ensangonats, per sobre d’ella i, no obstant això, treu del seu cor els seus aljubs més esmerilats, per a recollir-ne tota la sang vessada barrejant-la amb els seus ploriqueigs....
Tot el seu esforç per a sustentar-nos li ho llancem en contra seva cada vegada, que a una tendra criatura, tota escopetejada, li arravatem el seu últim alè..
Ella, que ens estima tant, què ens acull i, ens agrunsa com si fóssim nens ben petitons, no pot encara entendre com no hem après a tenir-ne cura de l’existència de qualsevol ésser viu...
Una mare amb el seu cor encongit, què malgrat tota la seva tendresa, ha de contemplar tantes i, tantes morts..... Un paper a desenvolupar força punyent que cap de nosaltres no hem sabut agrair-li-ho mai..
Aquesta Terra nostra feta de turqueses i, d’esmaragdes, preciosa com cap altra, que només delira pel nostre benestar, la brodem, tots els jorns, amb degotalls de carboncle...
Tota pinzellada de malves, llagrimeja de matances concatenades, i a cada revolta, que hi fa més safirs al seu rosari de finats, li’n afegim, quan ella, .....només voldria que allotjar quantes més llavoretes millor....
Ens instrueix sobre el sentit de raure vius mentre, nosaltres l’emplenem de més i més difunts amb baladreigs de rèquiems....
Uns fills ben desagraïts en té que suportar a recer d’ella i, encara així, segueix gronxant-nos al voltant de l’Univers i, taral•lejant-nos dolces cançons de bressol....
Hi vaig aterrar al bell mig d'aquest planeta, sense tenir- ne consciència dels motius pels quals hi vaig venir. No me'n recordo de res...! M'han esborrat la memòria..!
Els principis no hi van ser gaire senzills. El paper de mare me'l varen fer assumir des de molt menuda. La major de cinc germans.
El pare sonava com un tambor i, de tant en tant ens llançava les baquetes per sobre nostre. La mare n'era un martelleig de triangle musical, amb els seus sons continuats ens feia retrunyir de cossets balandrejats.
N'hi havia que compondre una harmoniosa melodia, que malgrat els intents, la solució seria marxar de la llar ben prompte i, formar una nova banda musical.
Volia afegir-me als ritmes místics i ceremoniosos del violí; recórrer els corrents endolcits dels rierols, les cadències enigmàtiques dels oceans; la prístina sortida del Sol i, el seu ocàs.
Però Niccolo Paganini em va mostrar com un violí també pot encoleritzar-se i traspassar els límits de l'equilibri. No obstant això, delirava per ser-hi com un violí.
Hi vaig formar una orquestra musical, acompanyada d'alguns instruments musicals: el piano, el fagot, el clarinet, la viola i l'arpa. A desgrat dels assajos mai no assoliríem un bon ritme.
Aleshores, cadascú hi va dringar al seu aire...Cadascú s'hi va enfilar pels seus senderols ben particulars.
Hi vaig batre els meus èlitres, a l'entorn de Gaia, tan formosa com mai no l'havia imaginada. I em vaig quedar hipnotitzada per la seva beutat.
El que he viscut, el que visc, no té res a veure amb la venustat del lloc que m'acull.
Els humans, hi som constantment bombardejats per forces alienes. La Terra n'és un planeta colonitzat, on mai ha manat l'hoste terraqüi. Ella, ara mateix, vibra de sonoritats grinyolaires, ploraneres, gemegaires.
Nosaltres, al compàs de la Mare Terra, vibrem amb ones distorsionades: amunt i avall, de biaix, cap per avall, fent el pi, fent volantins, difícilment ens mantenim dempeus.
Tanmateix em plantejo com tothom, quina cosa se'ns demana ací, quan no encapçalem cap projecte humà, quan des de tostemps, hem seguit les directrices d'uns invasors.
Gaia, emet una mena de cançó melangiosa, barrejada de sospirs estremidors...Volgués adelitar-la, acontentar- la, perquè me l'estimo de tot cor...Li compondré una reconfortant corranda.
Tantes vegades em va salvaguardar dels expoliadors, que no puc abandonar- la en mans dels inquisidors....Com m'ho faré...?
Encara no ho sé, pero als somnis en manifesta un viaró frondós d'arbredes i, un indret al fons d'una cavorca.
El viarany al desssota d'un cel obscurit, mormola remors de mussols apujats al brancam. Alerten de presagis no enunciats.
En introduir- me a dintre de l'espluga, m'ofereixen un escambell de tarquim.
Escolto paraules tendrívoles, obro els ulls i, em desvetllo sense a penes recordar cap missatge. Això si, em sento gronxada amb cançons de bressol.
En pensar- te, i en sentir- te, trontollo de cos tremolós. Preludis de llums convulsionant- s'hi, a recer del teu pitram.
La tristor dels qui s'han abandonat enmig de les foscúries, m'arriba de ple, en fa vessar llàgrimes de safirs...
Les dolences he de bescanviar- les per alegrances, i, una vegada transformades, he de retornar-te- les a tu, en formes de lluminàries.
Agafa't als besllums, giravolta al voltant dels estels, no em deixis caure al fons dels abismes, agafa'm ben fort, les angoixes m'inunden d'onades escumejades.
En pensar-te i, en sentir-te, em veig solcant aigües marines, a la recerca d'entaular diàlegs amb els dofins. Ells, savis, per naturalesa, hi poden donar-me'n alguns consells.
Tan llarg s'hi fa el camí, tancats a dintre d'ous de metall, que precisem que algú, des de fora, ens ciselle les esclovelles les quals, ens recobreixen. Vull llambregar el que no s'hi pot veure, escoltar el que no n'és possible copsar, enxampar conclusions que suren enmig dels espais.
Assabentar-me'n de per què en albirar-te, s'obrin les comportes del meu cor, fins al punt d'esbatanar-se'n i, no claudicar, en eixe, el seu constant moviment estrident.
Com hauré d'encalmar- me en un món tan dissonant, com foragitar de dintre meu aquests clams què percudeixen de cops enfortits,retrunyint contra les murades.?
Com no tornar-se boja per tanta informació amagadissa, per tant de segrest envers les nostres energies creadores.?
En pensar-te, i en sentir-te, escridasso núvols fins a fer- los esvanir- se'n; li dono la mà a l'astre Sol i el trec del fons de les hopalandes obscurides; obro els teus vitralls aigualits, i, et cobricelo de pètals carmesí.
Et dic adéu, a gratcient del nostre distanciament, cada vegada més punyent...La vida sempre en mostra als éssers pels quals se m'ha denegat l'acte de demostrar- los el meu afecte.
El meu destí n'és com la cua d'un rierol, avançant sempre, sense detenir- se'n a penes. I quan ho fa, és per un breu lapse de temps..
Els esclats dels gotims contra el rocam, em recorda que la mateixa existència, m'endurà de tant en tant pels indrets que no delero per trepitjar- los i, no obstant això, n'hauré de franquejar- los, encara que traspuada d'un munt de nafres. En pensar-te, i en sentir- te, me n'adono què els nostres corriols transcorren per diferents fados...Les nostres cançons no ressonen a l'uníson...
M'acomiado de tu, i trenco cadascun dels pentagrames; de llavors ençà, que vagabundejo el meu caminoi en silenci, amb prou feines, puc escoltar-hi les passes dels meus peus nus.
Malgrat que rastrejo pels paratges més corbats i més atziacs, emplenada de bursades, el teu rostre somrient, tostemps, em guiarà pels veralsde la celístia.
En pensar-te i en sentir-te, no puc evitar detenir el vessament d'unes ballarines perlades davallant pels plecs de les galtes. Els meus llavis no triguin gaire en obrir- se'n, per tal de rebre tanta escabrosa salabror.
Qui vol un cel embrutit on els avions juguin a llençar- nos verins de tot tipus, a la qual cosa anomenin: geoenginyeria climàtica.
A qui pugui agradar- li que li contin mentides, i de pas li injectin tòxics no argumentats, amb excuses de mal pagador. Les morts a conseqüència dels efectes secundaris les obvien.
En quin món metal.litzat n'estem immersos, desprotegits i força desemparats...El terror s'ha instaurat a les nostres vides. Víctimes d'uns assassins, vivim com rovellons a l'ombra dels pins.
Quina classe d'amics són els qui només cerquin el seu propi flaix, estampant- se'n a cada pas, per sobre de les murades, refulgint de colors llampants, encegant a qualsevol de les seves cromacitats.?
Qui pot comprendre els cors encongits dels qui s'hi complauen per fulgurar a preu d'anar- hi desllustrant la vida dels altres.? Potser transiten amb llambrots famolencs, engolint-s'ho tot.
Aquest paradís transformat en un femer, pels destructors de vida, a qui pot captivar, a qui pot interessar- li'n, sí en ell no podem enaltir la bondat i, la humilitat dels éssers més benèvols...
Te'n vas escapolir monstre de les obagues, i des d'aleshores que vius més entenebrit que mai, la meva llum t'eixorbava, doncs ara expandeix-te de fosca nit.
Aniré al darrere vostre i amb raigs guaridors, diluiré totes les metzines què a les airines haveu porquejat. Doneu- vos per vençuts, el temps de les barbàries està per finalitzar...Un estol d'éssers daurats hi són a l'aguait...Aquesta vegada escombrarem qualsevol pollegó de dolenteria.
Tu, el xic, disfressat de bo, lleva't la teva disfressa i llueix com el qui ets en realitat: ensenya'ns les teves escates, les teves banyes i la teva gruixuda cua, escridassa com fera ferotge i, deixa't a un costat les teves interpretacions tan grotesques.
Deixo caure al bell mig de les airines: un Feliç Aniversari... Seixanta anys, ja n'és un camí recorregut amb un munt de savieses. Un, hi és a les portalades d'inaugurar novells viaranys no terrenals. També n'hi ha una arqueta força emplenada de records. El passat s'allargassa de profunditats, respecte a un futur, potser, més escurçat. Cada jorn se'ns presenta com un regal, les Moires, cada vegada hi són més a prop...De tant en tant, se les escolta com xiuxiuegen. I no sap, un, perquè els plans quedin com bloquejats. És massa agosarat somniar en un avenir que potser no s'hi farà evident.. Per tant, un, s'agafa a una existència quotidiana, a un obrir els ulls a la matinada, i adonar- se de què el cos està com entumit, desbaratat. Anar- hi a la cuina i desdejunar el café amb llet, acompanyat de les torrades, s'ha convertit en un ritual diari, quasi ceremoniós, i en acabar, agraïm que encara fruïm d'alenar i, de fer- ne passets amb normalitat. Avui o ahir, no n'estic segura hi vas acomplir seixanta anys. Hagués volgut fer- te una grossa abraçada i haver garlat una mica amb tu, però vivim arraulits en mons contraposats. Entropessarem qualsevol jorn per un viaró afí, aleshores, ens sortiran dels llavis paraules desconegudes i, ens sorprendrem de tot allò que encofurnàrem al fons de les nostres ànimes.
estuve esforzándome en serlo por algún tiempo, pero ahora tengo que hacer algunas nuevas
jugadas:
debo olvidarme de subirme del todo la bragueta, usar pantuflas en vez de mis zapatos, llevar los anteojos colgando de mi cuello,
tirarme pedos sonoros en el supermercado, usar una media de cada color, dar marcha atrás con el auto contra los cubos de basura.
debo acortar mis zancadas, dar pequeños pasitos, empezar a mirar torcido, agachar mi cabeza y preguntar, "¿qué? ¿qué dijiste?"
Tengo que tenerlo listo, encanecer mi cabello,
olvidarme de afeitarme. quiero que me reconozcas cuando me veas: ahora soy el viejo chocho del barrio y no podrás decirme una puta cosa que yo ya no sepa.
¡respeta a tus mayores, nene, y quítate de mi camino!
Al meu dit n'hi havia un anell. L'oreig al bell mig dels arbres vagava. El día era blau, càlid i bell. I m'hi vaig adormir a sobre de la delicada gespa.
Al desvetllar- me ataüllí esparverada la meva àuria mà enmig del vespre esclarit. L'anell ja no hi era al meu dit. Quant posseeixo ara en aquest món n'és un record de cromacitat daurada.
Emily Dickinson
<LA SORTIJA>
En mi dedo tenía una sortija. La brisa entre los árboles erraba. El día estaba azul, cálido y bello. Y me dormí sobre la yerba fina.
Al despertar miré sobresaltada mi mano pura entre la tarde clara. La sortija entre mi dedo ya no estaba. Cuanto poseo ahora en este mundo es un recuerdo de color dorado.
Retrunys de silenci a la casa, el forat que has deixat s'ha reblit de veus i d'imatges, hui el jorn serà opac, n'hauré de baixar el volum de la teva veu i, la lluminositat dels fotogrames.
Xafigar les muntanyes sense ser- hi al teu costat es farà costerut, contemplar els mateixos paisatges, què els teus ulls varen entrellucar, serà un turment...La vida em recorda què he d'andarejar a soles.
Tornar a agafar el ritme de la soledat, requereix el seu temps i el seu espai. Però almenys, tu, regressaràs per a trobar- te'n amb la teva filla, doncs, aleshores, el teu goig hi serà la meva joia.
Et tren, camí de Sevilla, et duu a la teva llar d'ara, gralla que gralla, cucleja sense parar, n'és un ocell atordit amb ganes d'aplegar...Mentre me n'adono que els nostres fils van estiragassant- s'hi.
Romanc estireganyada, cada vegada amb el cor més allargassat...Tenir- te ha segut molt exultant, encara que han hagut també dies, de pluja i tempesta.
He gaudit de la teva companyia tant, que mai no ho sabràs, he callat paraules que m'eren impossibles de pronunciar; a l'arqueta rauen secrets que enmig dels estels haurem de donar- los brillantor.
Recompon la teva ànima escanyada, refés amb l'agulla el teixit esqueixat, i no t'abandonis al món de les obagues.... En reaparèixer, acoloreix- les amb els pigments més llampants.
Viu envoltada d'espurnes i centelleigs, i si cal, agafa la vareta màgica dels encanteris, però si et plau, no arronsis les espatlles envers les esplugues enganyoses, no et posis la disfressa dels llangardaixos, i arrenca't tot allò que no vagi amb tu. Lluita amb les teves forces encara que per uns moments et desbordis de passió.
Bona arribada al Sud, on els crepuscles s'allargassen un temps de més, on els colors es barregen de cromacitats enrossides, ataronjades i granes... Què els cels t'inspiren de la teva llum lladrunyada. i fes l'impossible per recuperar- la.