DE MAR, ADELERADA
Vull anar- hi a la mar:
desitjos i antulls
d'una dona serra-lada
que avui precisa
de capbussar- se'n
al fons de l'oceà.
Assaborir-ne el tast
asprívol de l'aigua,
i, ballar al so de les
onades escumoses.
Jugar a disfressar- me
de muller blanquívola.
Omplir- me'n el cos
de les surfejades algues
i, de les fiblades de les
meduses;
sentir a frec de pell
les mossegades
rabiüdes de l'astre Sol.
Avui, somniava com
era això d'estendre's
a sobre de les turqueses,
romandre un llarg temps
al bell mig de l'atzur
fins a cremar- me
la pell d'esclatades butllofes
força enrojolades.
Anhelava per viure el
misteri dels esquitxos
salabrosos.
M'hagués delectat per
acollir-hi la refulgent llum
candent: abrasidora de
les pellofes,
requeria d'una estona
intensa, flamant,
arreplegadora de vida.
Tant de temps sense
ataüllar l'orlada mar,
tancada com presonera
a la garjola dels qui a
penes disposem
de la fortalesa per
empentar les portelles.
Vull anar- hi a la mar:
escoltar el bramul de
l'onatge en arrecerar- s'hi
contra l'arenós,
copsar els tremolosos
passos de les assuaujades
brises a vora de mar,
i fer passejos amb peus
descalços al damunt
del granulós.
Ell, no vindrà mai per mi,
hi viu còmodament allotjat
per sobre del seu selló
de rocam, on des d'enllà
a la distància,
tot ho transforma
en una feixuga nebulosa.
No obstant això, n'hauré
de carregar la meva motxilla,
i acostumar- me a viatjar
ben a soles, perquè ell,
n'és un home folrat
de conquilles, en fer una
passa, ja se n'ha atapeït de
dubtes i de més closques.
Demà aniré a l'oceà, és clar,
sense ser- hi arran d'ell,
ha preferit metamorfosejar-se
en un esplendorós queloni.
Aleshores, cercaré la
manera de no incomodar- lo,
cadascú al seu ritme.
Un a dintre del pèlag,
l'altre capficat de fugides.
Adela Payá i Prats
🐢
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada