A L’HOSPITAL...

HOSPITAL VERGE DELS LLIRIS A ALCOI

                             

A L’HOSPITAL...

( 10-o5-2017 )

Un botó cristal·lí

m’han sargit,

on abans un ull refulgia.

Amb mans de paper m’he

arrupit entre els llençols

verdosencs, i uns braços

de cartró pedra, me han

traslladat al saló dels afligits.

Una melodia entonava

la meva ànima, mentre

reguerols de líquids, rajaven

al fons de les conques

i, somiava que nedava

enmig dels degoteigs.

Amb visió borrosa tot

ho veia deformat, ondulat,

ribetejat i, .....trasbalsada

d’onatges, en plena mar,

et suplicava que em salvessis,

què en llancessis un salvavides.

Volia ensenyar-te aquell

implant novell d’espill

d’aigua marina, però no

vas venir, i al bell mig

de l’oceà, en vaig convertir

en peix sirena...

Ara trigo més del que puc

en defugir de les xarxes

marines i, a la meva cua

d’escates grisenques, hi duc

engalzat un collaret d’ulls

de reposició, per sí es

donés el cas, d’haver-los

de perdre, cabussejant-me

al fons de la teva ànima

engelabrida....

Adela Payá i Prats

       
                                

ESTIMES DE CENDRES...

ESTIMES
DE CENDRES...!



Una pluja de cendres s’ha
dispersat enmig dels nostres
cossos...Gairebé no et puc ni
sotjar, ...T'has invisibilitzat.

Hi eres o no hi eres..?


Te n’has difuminat,
el teu cos ha adquirit
una aparença etèria,
com també aquesta
complaença teva de
donar-li’n més valor
a les banalitats, que
no pas als
éssers humans.


Has davallat des dels
firmaments a les esplugues.
Tot s’ha estavellat,
ni una guspira de llum
no ha volgut enllumenar
els teus paratges.



El rierol amb llagut
de fusta
impermeabilitzat,
em duu a uns altres
indrets, on les cantarelles
dels aucells m’omplin
l’ànima d’esclats cantívols;
les teves vel·leïtats d’home
figuratiu, em demanen
que t’aparqui als invernacles
dels amnèsics.


Segueix fent homenatge
d’aquest el teu cor
fet de rajoletes ben petitones...!
car ja n’és impossible
ajuntar cadascun dels seus
trossets trencadissos.



Les airines misterioses
amb boques d’embuts,
s’han cruspit dels seus
escapçalls..



I, no t’esparveris quan et
miris a sobre del mirall,
i, enllà, misteriosament,
t'hi vegis reflectit, transformat
en un altre:  <tu>






Adela Payá i Prats








                                        

JORNS AL CAMP...

                                             

JORNS AL CAMP...

Al quart de la llenya

un niu de serps,

esbufecs dels ofidis

en passar a prop d’ells.

Al corral dels ànecs

un devessall de sang,

una fera ben ferotge

se’ls havia menjat...

A les calaixeres dels

finestrons, les abelles

se n’havien introduït

i, bresques amb ruscs de mel

regalimaven per tot arreu.

Als somnis, una colobra

immensa es permetia

el luxe d’entrar a la casa

sense permís...

Una rata penada els nens

L’havien caçada i, a dintre

d’un pot ja endinsada

en feia xiscles ensordidors.

A la nit, aldarulls estranys

s’hi sentien i, de tantes

estridències tothom

romania desvetllat...

A trenc d’alba en voler

donar-li de menjar

a la cadernera,

a dintre de la gàbia ja

no hi era....Els barrots

n’estaven encorbats,

grapes de felins una

ungla ens havien deixat

de record...

Semblava ser que embruixos

de Mags d’almesc ens havien

maleït..

D’un pi hi va caure un niu

i, aquell ocellet desplomat,

vam nodrir dia rere dia,

fins que el vam ensenyar

a desplegar les seves ales;

des que aquesta bestiola

hi va ser amb nosaltres,

s’hi van capgirar els encanteris

en benefici nostre...

Adela Payá i Prats

     
                                            

RASTRES DE ROSTRES...

CARGOL MORO

                                       

RASTRES

DE ROSTRES...

Un plaer les amistats,

una complaença els llibres,

un èxtasi andarejar pels

senderols...!

Un amic del passat, retrobat,

rescatat de les seves penúries,

encara que ell, em diu, que ja són

cicatrius, ...

Aleshores li’n comento què

quina sort que pot tenir-ne,

què el pitjor

són les ferides que triguin

en cloure’s i, et sorprenen

de tant en tant, amb els

seus colors cristal·lins

xopant-te de dalt a baix,

i, et dius a tu mateixa, que

encara hi vius al fons

dels aiguamolls...

S’hi lamenta per haver-ne

fet obviat de tot allò que

ens unia, ara ho compara

amb les fulles esmorteïdes,

i, a la Natura res no mor,

tot es recicla una i altra

vegada....

Cargol Moro, que té el musell

ben negre i, un dia sense

saber com, hi va fer un giravolt,

i, començà a esllavissar-se

pel mateix terris 

d’on havia vingut;

les pluges de ponent l’havien

ben desorientat...

Les estimes no se les pot

malbaratar pels miratges,

ni confondre-les amb

els llamps dels fanals

elèctrics,

el que pertany a la Terra

d’ella n’és hoste,

però el que sentim va més

enllà de tot el que calciguem

amb peus imantats...

Adela Payá i Prats

   

LACRIMOSA...

                             

LACRIMOSA...

Els meus ulls hi faran

jocs malabars en entrar

al quiròfan;

un, es riurà a pler

i, se n’anirà de viatge,

mentre l’altre n’haurà,

de suportar a sobre d’ell

un munt d’aparells:

microscopi, làser,

instruments quirúrgics.

Serà l’hora en què aquest

ull, mig cego, hagi de fer-ne

una mica de gimnàstica :

Amunt i avall,

a l’esquerra i, a la dreta,

i, mentrestant una munió

d’agulles fiblant les membranes

com abellots inoculant-te'n

els seus punxons;

entre un devessall de llençols

verds a sobre meu,

fantasiejaré que n'estic 

al bell mig de les arbredes.

El dia clau, el dia deu

de maig i, pensaré que n'ets

amb mi, al meu costat

agafant-me de la mà

ben fort.... Hi seràs...?

Imaginaré que sento música

clàssica, potser la peça de

“ Lacrimosa “

d’en Mozart i, me’n fugiré

d’aquell lloc asèptic per no

sentir-hi veus descompassades;

a l’ull malalt, el deixo en mans

de la batuta del director

d’orquestra,

i, que no em cridin per res

del món, que no hi seré...

No hi seré...!

Què els violins i, els fagots

m’ arrauleixin a dintre

i, fora d’ells, ....Aquest dia

em mudaré amb corxeres

i, semi corxeres, amb tot

tipus de notes musicals

entrant i, sortint dels

instruments musicals:

Do, RE, MI, FA,

SOL, LA, SI, ....En acabar,

aplaudiments per a tothom,

als bolquims de les partitures

em trobareu, si en voleu alguna

cosa, no m’esvaloteu

entoneu una dolça melodia...

Adela Payá i Prats

  

   

     

EL MEU TROSSET DE TERRA PRESTADA...

EL MEU TROSSET
DE TERRA PRESTADA...!




Aquella casa del passat
amb els pares i, els germans,
amb tots aquells arbuixells
acabats de plantar, què
creixien al mateix temps
que nosaltres ho fèiem i,
que tanta companyia
ens hi regalimaven.



Alguns hi van morir i, uns
altres, rebrollen de bell nou.


Aquells dos bancs, on fèiem
figuretes de fang, fins acabar
tots, força empastifats i, eixos
vespres, al dessota dels pins,
hui per hui, immensos,
als quals ahir hi vaig anar
a saludar-los.
Els hi preguntava sí recordaven
aquell temps endarrerit,
on ficava una taula arran
d’ells i, aleshores, pinzellava
un munt d'aquarel·les.
I, ens hem reconegut,
és clar que si...!

Tinc l’ànima emplenada
de records i, de guspires
entreobrint-se entre
el fullam de les arbredes,
entre els remoreigs
de les airines i, els clapoteigs
de les aigües, fent-me nosa per
què em banyés.


Aquesta terra roja, què de ben
petitona, em deia la mare,
que me la menjava.
Sempre la terra,
els seus colors, el seu aroma,
la seva flaire, fins i tot, els seus
centpeus amb els quals m’entretenia, .....gaudia
per veure’ls cargolar-se'n i,
descargolar-se'n, una i altra
vegada;
la meva estimada terra, 
sota un penyal: 
el penyal del Frare,
a prop de la població d’Agres,
on anàvem amb bicicleta
alguns capvespres a mig berenar i sopar.


Els Fontanars amb el seus
arbres d’eucaliptus, on arreplegàvem
els seus fruits caiguts i, els hi
donàvem a la mare per a prendre bafs en fer-nos malaltissos..


L’aigua freda sortint a borbollons
per les quatre canelles,
on atansàvem els càntirs
per a omplir-los i, endur-se’ls
 a casa;
aquell petit rierol aclaparat
de pollancres, on es mullàvem
els peus i, on la gent deixava glaçar els melons i, les síndries..


La meva terra, tan a prop del meu cor i, tan allunyada,
hui per hui,
dels meus ulls, ningú no intuirà
mai, quant d’amor puc sentir-ne
per ella.
La meva infantesa i, la
meva joventut, n’és un esclat de
perfums, d’essències, d’animals
de totes les grandàries,
de la piuladissa dels teuladins,
del miolar dels gats,
del glapir dels gossos,
del ball dels arbrissons i,
d’una felicitat que aleshores,
no me n’adonava de quan
magnànima que n’era.








Adela Payá i Prats
         🍂🍁🍃








                               

AIGUA QUE NO N’HAS DE BEURE, DEIXA-LA CÓRRER...

AIGUA QUE NO N’HAS
DE BEURE, DEIXA-LA
CÓRRER...!
( Dita popular )

( MINI-RELAT )


N’he trucat a la porta
per primera vegada,
l’ésser que n’era al seu
darrere, semblava que
tremolava de por,
fins i tot, al portó li
transmetia les seves
esgarrifances..


I, passaven ovelles i,
cabres pel poble,
després d’haver-ne
pasturat i,
se sentia ben a fort
la veu del rabadà
dirigint-les
a totes elles al seu rafal, i
tornava a fer sonar
la picaporta per segona
vegada i, unes escorrialles
d’aigües semblants als pixats
lliscaven per sota del portó.


S’hi va fer de nit i, la lluna
a mitges lluïa, la seva llum
s’enredava amb les fulles
de l’om, al bell mig, de la plaça
i, em vaig atrevir per tercera
vegada a picar la balda,
però aquell <ens> escorredís
tantes i, tantes coses hi amagava
que tot refulgent com un
feix de llum, hi va fugir
a cuita-corrents,
escolant-se per un finestró.

Al seu poble
de fet afermaven, que era
una invenció meva, que aquell
home mai no n’havia viscut
enllà.


Em pregunto quines coses tan
greus a dintre d’ell carregava,
què va ser del tot impossible
mantenir-ne un mínim de diàleg.


En tornar al seu poble,
un altre jorn,
i, decidir-me per quarta vegada
a dirigir-me al mateix lloc,
la casa ja no hi era,

( Aquesta vegada no m’hi havia
amorrat a la font per beure-hi )

n’havia desapareguda,
segons les veus
populars, en aquell indret
mai no n’havia estat edificat
cap casinyot,
barraca, o cabanya,
al seu lloc i, tostemps, 
n'havia romàs
una font petitona que
anomenaven:

“ La Font dels encanteris “

i, tothom reia que reia,
doncs només la feien servir
per a fer abeurar el bestiar.

Deien que sí algú bevia d’aquell
doll d’aigua, acabava creient
i, veient el que indubtablement
no hi havia existit jamai..


Aleshores, em pregunto com és
que hi vaig conèixer a un home
a la meva ciutat, que em va dir
que vivia en aquell lloc,
on vàrem quedar-hi i, on m’hi
vaig presentar i, després,
tot de seguit, s’hi va convertir
en una fontanella...?


Potser n’era un ser d’aigua
o havia sofert una al·lucinació
fantasmagòrica...?


O, hauria de retornar a aquella
font i, per segona volta
abocar-me a la canella
i, beure d’ella, per sí per
eixes coses, entrellucava de nou
aquell casalot...?


I, així ho vaig fer, en regressar
a aquella aldea, la font hi era
al seu lloc i, en amarar-me a d’ella
vaig aconseguir clissar aquell
mateix estatge, en ser-hi al
seu davant, aquell home no
m’hi va fer esperar i, en obrir
les portalades em va dir:
que si passava a dintre del
rebedor seria com muntar
un esglaó de més i, que era
com traspassar un portal
dimensional.


I, encara m’ho estic rumiant
segueixo al davant del porxo,...!







Adela Payá i Prats