INTIMITATS..!

INTIMITATS..!

Un passeig de Sol
penombrat, on els
núvols et guarneixen
d'abrigalls plomissos.

Catifes de fullaraca
on de passes toves una
descuidada relliscada
et duu a capitombar.

Despullada dels abillaments,
rebolcada al bell mig del fullam
et complaus de fregar la pell
arran del tarquim.

Nua amb collarets
de granadures, rodoles
al damunt de la gespa
humitejada.

Acaronada pels raigs
llumeners et deixes
traginar d'ací per allà on
de sobte una perllongada

llum, et besuqueja de
rodanxes emvermellides,
amb la pell enlluentada
atreus mirades lunars.

L'home aucell es consola
amb el teu cos desabillat,
moixanetes de plomes,
parrupeigs d'afalacs.

Amanyagada per cada
angle, per cada plec,
emvernissada d'ivori
has cantussejat de valent.
 
Acotxada al nierol d'ell,
de pits embeguts,
i natges pessigollades
et delectes per estremir-te'n.

Dels llocs més ombrívols,
els aleteigs de les papallones
et fan apujar a l'empuri,
on trontolladissa t'enlaires.
 
Adormisquejada entre
l'assuaujada herba d'atzur,
uns llavis molsuts han entreobert
portalades d'amarada balma.

Has ballat amb l'home blau
la dansa de l'amor, envoltats
de carícies us heu fusionat
en un únic estellicó.
 
  
 



  
    

Adela Payá i Prats
            🦋
. 

 
 

 

L'HOME ARREPAPAT..!

 

Amadeo Modigliani 

    (1884-1920)




L'HOME ARREPAPAT..!



Per molt què et regalin
dons de vaguetats,
tu sempre t'instal.laràs
còmodament als sellons
fixats al sòl. 
Ni un àpex de territori
patejaràs per por a
esbarriar- te. 


Tot ho recorreràs aclofat
al teu  balancí.
Amb les teves ulleres
de llarga vista, qualsevulla  
curiositat hi serà examinada.  


Bellugar- te des del teu lloc,
requereix un ímpuls en contra
de les ones gravitacionals,
massa esforç per a un ésser
què contempla el món
des dels seus angles esbiaixats,
des de la incredulitat d'allò
què rebleix l'existència
de compassos fora de to.  
   

Inventaràs tot tipus d'alerons
per a desplaçar- te'n a redós
d'un cercle concret, 
delimitat pels llums afegits.
No caldrà inspeccionar enfora
de les demarcacions.
 

Com les estimes, mancades
de límits,
eixamplades de més i més
línies concèntriques, a tu
et farà l'impressió d'allunyar- te'n
ben de pressa, aleshores, et
negaràs en principi, a rodolar
més enllà de l'establert.


Tan sols, escodrinyaràs,
restaràs enganxat dels
teguments, fins que s'esdevingui
un cansanci extrem, al bord del
vertígen, què tot t'ho farà veure 
d'una manera monocromàtica. 
  
Tanmateix, inmòbil habitaràs,
emmagatzemat a l'interior
de l'ou, sense apenes
tenir- ne ganes d'escrostonar
les seves esclovelles. 
 
Presoner per tostemps,
a l'amor l'encalçaràs al
fons dels baguls tancats,  
escadusser de les teves
ànsies de vol, acabaràs per
visualitzar cels curulls
d'aucells, estavellant- s'hi
contra el terregam.        



   
 
 
 
Adela Payá i Prats
             🐚

DE CAMÍ A LA FONT..!

 

Eduardo Kingman

(1913-1997)

DE CAMÍ A LA FONT..!



Anem- nos- en
a la Font del Gorg
a fer-nos un petó
d'amagat.

Flairem els perfums
de les poncelles
en floració.

Enllacem les nostres
llengües com polseres
encerclant els canells.


Anem- nos-en
a la Font del Gorg
a refredar- nos
els cossos d'aquesta
atuïdora xafogor.

Em desbotonaré
la brusa,
m'abaixaré la faldilla
només per a sentir
els teus ulls d'aigua
a sobre de la meva
pell assolellada.

Seré el doll de líquid
diamantí què apaivagui
la teva set.

Anem- nos- en
a la Font del Gorg,
a despitralar- nos-en
i a ajuntar les nostres
còrpores nues,
arran d'un preludi
de mans en moviment.  

Cavalquem entre els
esquitxos de l'aigua,
fem empelts de les
nostres energies
i, renasquem com
un novell ésser
límpid i cristal.lí.   

Anem- nos-en
a la Font del Gorg,
t'empastifaré de
tarquim i dels elixirs
sagrats.

Deixa'm despullar- te
dels teus hàbits i
descordar- te
la sivella del cinturó,
mostra'm l'arquitectura
del teu polit capitell.  
 
Arropa'm al centre
del teu pitram,
n'anirem cargolant- nos
suaument com
heura enfiladissa.

Obri els teus braços,
arreplega'm a frec
de les teves cuixes,
i bressola'm fins a
fer- me baladrejar
com un aucell cantaire.
 
  
 

  

 Adela Payá i Prats
               💕 

LA TERRA SE N'ANIRÀ DE FESTA..!

LA TERRA SE N'ANIRÀ
DE FESTA..!




Les petjades a sobre
del viarany terregós
comencen el preludi
dels esborranys.

La dona d'ahir no és
la d'avui ni serà la
mateixa que demà.
Cicles canviants d'un ésser

què a poc a poc hi va
mostrant- s'hi com una
mena de Sol, cada vegada més
resplendent enmig dels cels.

A més veritats exposades,
més amics perduts, què no
combregaran amb les
mateixes idees.  

Solitud resplendent, on
les enganyifes no en tenen
cabuda, on les veritats
s'omplin de lluïssor. 
 
Cap temença al bell mig d'una
Terra què de bon grat 
n'haurà d'ensenyar- nos
com viure en llibertat.      

Arreplegats entre mocadors,
submisos a les prerrogatives
dels panxuts, les ventades:
sospireigs de Gaia, ens

arrencaran qualsevol embolcall.
Amb Ella n'haurem d'avançar
pel nou món què s'hi apropa,
doncs tot ho haurem d'abrusar. 

El vell món és marceix, anys
vindran de canvis monumentals, 
molts, potser, desapareixerem
víctimes dels esdeveniments.

Només existeix la paüra pels
nostres descendents, sí ja ens
ha tocat viure tanta malastrugança
durant tantes existències

almenys què  Ells hi puguin
fruir de tot allò què se'ns hi va
negar a nosaltres. Hem de restablir
el Paradís tantes voltes saquejat.

Als qui m'heu soltat de la mà,
gràcies, només dir- vos què
no us puc comprendre, n'era
ben evident què vibràvem

amb freqüències ben dispars. 
No connectàvem de cap de les
maneres, però això no disculpa
els comportaments menyspreables.
 

Cadascuna de les bretolades
fumegen a dintre dels perols,
barrejades d'herbes remeieres 
esperen la seva delejada mitosi.

  
 
 


   
 
 
 
 Adela Payá i Prats
               ⭐
 
 
    

 

AMOR FERIT..!

AMOR FERIT..!





D'aqueix amor
en vas fer un pou
de fosquedat,
on els estels
emmirallats,
pensaven que
hi anaven de dol.

Cel d'atzabeja, des
del del qual s'hi
desgranaven llums
de safirs ensutzeïts.

Com llumeta isolada
em vaig arrencar
el vestit de mussolina
ennegrida.

D'aqueix amor
en vas fer retallades
de veritats,
bescanviant- les
per hipèrboles creades
al teu antull.
 
Servit pels fàmuls
i, les minyones del
moment, tot ho vas
arranjar per a fer fora
les estimes,
tot i així, seguiries al
bàndol de la bretolalla.
.
D'aqueix amor
en vas fer escarni
una i altra vegada,
et vas complaure
del teu incessant
rebuig,
no content amb això
t'embriagaries, bevent
dels calzes de llautó,
assaborint vins rancis.
 
A la teva partença
els rellotges escopirien
les agulles dansarines;
a les aigües les nuarien
en llaçades de carabruna
i, un Sol mandarí
llançaria pluges solars
contra tot allò àvid
de lluminàries.

D'aqueix amor, 
del qual en sentiries
tanta por,
sense tu assabentar- te
t'injectaria a dintre
teu, un reguitzell de guspires
inconegudes,
què et trasbalsarien
de dalt a baix.

Hui per hui, comences
a espurnejar fletxes
de lluentons i a prop
de la mort, t'atreveixis
a mostrar- me el què
realment t'hi va inspirar,
a desgrat de les pluges
i de les discòrdies.

 


 

 
 
Adela Payá i Prats
              🍀
  

 



 

 

ÉSSER L'ASE DELS COPS..!

ÉSSER L'ASE DELS COPS..!

Em vas dir:

Un t'estimo burlesc

per a després desdir-te 

de les volences

i bransolejar- t'hi al 

gronxador dels descuits.

M'hi vas murmurejar 

paraules tendrívoles

per a bescanviar- les

pels insults d'allò més

extravagants.

 

De cirereta m'hi vaig

transformar en bruixa; 

d'amoret hi vaig passar

a espantall.

Els jardins dels lliris

refulgien de

cards marians;

El teu cor de dolça   

molsa hi va sofrir

canvis de pedruscall. 

En qüestió de segons

l'amor s'hi va disfressar

de monstre;

pels meus amagatalls

et contemplo amb

dits reblits de coltells.   

Ningú mai em va explicar

què les estimes en tenen

dues cares.

Quin fàstic haver d'entrellucar

els giravolts de les querences.

Ara en tinc pànic d'estimar

a qualsevol home,

tantes dones ferides al

meu clan familiar.

Se'ns ha negat conèixer

als homes de veritat i tan

sols hi posen al nostre

davant  esguerros amb

intencions de danyar. 

M'hi vas xiuxiuejar: un 

t'estimo per a continuació

barrar- me el pas i

acusar- me d'assetjadora.

Jo que em pensava 

què l'amor n'era de veritat. 

Doncs no. Hi va ser un

acudit de molt mal gust.

Potser mereixem açò

en aquest món surrealista?  

 

Ja prou d'enganyifes, 

de jugar amb els sentiments

dels altres,

de posar-li a l'amor

disfresses de conveniències.

Pareu, no més destarifos,

hi som éssers humans

no ninotets de fang i corda,    

pareu, si us plau.

Ja n'hi ha prou i massa. 

 

Tan sols heu d'emigrar

a <Monsterland> 

i deixar- nos en pau. 

Enllà gaudireu de cadascuna

de les vostres trapelleries. 

  

       

 

 Adela Payá i Prats 

🍂

 

PENSAMENTS D'AVUI..!

 

Pintura: Remedios Varo
      (1908-1963)

PENSAMENTS D'AVUI..!

(27-10-2020)

No vulguis comprendre 

mai els pensaments i els 

sentiments dels altres.

Cadascun de tots ells  

enduen ombres enganxades

de moltes distintes varietats.    

Algunes criatures 

amb aparença humana, 

poden no ser- ho,

d'altres, han extraviat

la seva ànima sense

adonar- se'n.

Així què segueix el teu 

caminoi, no precises de les respostes per a continuar

pels teus senderols. 

No s'hi val tant d'esforç. 

Millor, avancem, deposant

un rastre d'obagues al seu

antull i, no ens enforinyem

al seu interior, on restaríem

tostemps convulsionats.

  

Prosseguim amb fanals 

encesos,

escridassem ben fort quan

els desconsiderats baguenys

s'hi atansen amb delits

per enxampar-nos- en.

El més valent i agosarat

serà espurnejar- los amb

feixos de llum i, aleshores,

assolir què s'enllumenen.

 

No miris enrere, 

passet a passet hi

anirem en direcció

envers el nostre destí. 

Ens desfarem de les 

ombrívoles xarxes

 i, a la fi ataüllarem tot allò

que s'hi va entelar 

d'escamotejades argúcies.

   

 

 

 

 

Adela Payá i Prats 

     🍀       

     

  

ESDEVENIMENTS ESTRANYS..!

 

ESDEVENIMENTS
ESTRANYS..!




Dins d'una gota
de pluja hi vaig poder
albirar el teu rostre.
En estavellar-te
contra un rocam,  
milers de parotets
s'enfugien d'ales
cristal.lines. 

A sobre d'una glauca
fulla, hi vas inscriure
mots aigualits.
Me n'adverties dels perills
contra els què no
podia fer- ne gairebé res.

A la balconada em
deixes burilles de
tabac ros, estacades
al terra dels cossiols:
vols matar- me les
plantes?  
Desconec les intencions
què semblin més bé
roïnes què no pas
benèvoles.

Qui ets?
Quina cosa és la què
vols?

Em deixes senyals per
tota la casa i encara
romanc perplexa de
tot açò que no comprenc.

Ahir a la nit, un quadre
s'hi va despenjar a soles
esclafant- s'hi contra
el sòl. Els llums de la
casa parpellejaven de
seguit.

Siguis qui siguis
vull que marxis,
no te n'he donat permís
per a que quebrantis
la meva existència.

Als bassiols del
carrer, després de la
tempesta, una figura
inusual s'hi reflectia
a dintre d'ells. 

Des d'aleshores, que
me'n fujo de les aigües i
dels miralls.
Com tampoc no em
delecto per ataüllar
els teus miratges de
recreció artificial.   





Adela Payá i Prats
            🌻
 
 
      
     
  

SOTA UN PENYAL..!

 

SOTA UN PENYAL..!




Sota aquest Penyal
hi vaig viure un bon
grapat d'anys.
Anomenat:
" la Penya del Frare "

Ara hi visc en
un rusc d'abelles,
sense pati,
sense arbres,
escadusser de florades,
on hi veig el Sol
emperessir- se
entre murades,
on la Lluna s'entropessa
contra els finestrals i,
les balconades
on els estels s'hi confonen
amb els llums del carrer.

De qui va ser la majestuosa
idea de construir cases desconnectades de la Mare Natura?  

Quin mal pensament hi va enllumenar les ments dels arquitectes?

Quin mal gust els hi va fer
amuntegar-ho tot en
espais reduïts, sense llum
i, sense pinzellades
de colors?

Hi visc en un rusc d'abelles,
escolto a tothora els zumzeigs
dels insectes i,
només trobo la pau en
allunyar-me dels seus aldarulls.  

Quan en miro a l'espill,
em dic a mi mateixa:
ja em queda molt poc
per a metamorfosejar-me
en un borinot.

De moment hi sóc humana,
però he de fugir d'ací
abans de descloure els ulls i, veure'm transformada en una panerola Kafkiana.






Adela Payá i Prats
             🕷

A L’EMPROVADOR

 

A L’EMPROVADOR
   ( per a J.C.F)



Aquell cap vespre
a la tardor,
les fulles esgrogueïdes
i, envermellides,
totes dues alhora,
en feien saltirons
des dels arbres
fins les llambordes,
i, ens inundaven
de molts enraonaments.

Havíem decidit
de mutu acord
fer el què a ningú
dels dos no ens complaïa
gaire..

Amb mans afalagadores
vam sortir al carrer
ben agafats,
com fèiem abans,
quan n’érem ben joves.

Ens miràvem de reüll
vigilant-nos, un a l’altre,
com si haguéssim de fugir
a corre-cuita,
a cada revolta dels carrerons...

Vam entrar a l’interior
d’aquella botiga de cavallers
que tant te n’agradava,
on el vas provar un munt
de vestimentes,
durant molta estona...

Recordo que malgrat
tot el que malvivíem
en aquells temps,
vam fer esclafir el riure
moltes vegades,
quan tu en feies carasses
i, ganyotes imitant
els gestos del teu cos
esquerdat...

L’esdeveniment s’ho val !
em deies tot de seguit,
mentre per dintre,
tota jo, n’era un devessall
de ploriqueigs...

T’entrellucava de fit a fit
 i, encara no m’ho podia
 creure...!
 Aquell viatge teu,
 ens distanciaria als dos
 per sempre....Ja mai més
 ens tornaríem a clissar
 ni tan sols del lluny...!

Els teus ulls d’olives
verdosenques,
els curullaria tostemps
a recer del meu cor...

N’ havíem ocupat tota
aquella vesprada,
escollint
el teu vestit jaqueta gris
a joc amb la corbata
moradenca,... per al dia
de la teva mort....





Adela Payá i Prats

             🌛

JURAMENTS ..!

JURAMENTS ..!




Juraments estripats,
bellugats a les aigües
marines,
dissolts a les profunditats
de l'oceà,
convertits en nodriment
per als animals aquàtics.
 
Incurvació dels rocs,
de l'entremig de les pedres
n'esclaten tiges
verdosenques;
les llàgrimes glauques
s'esdevenen
cristalls de quarsos.

Abandó d'una ànima en
solitud;
dispersió d'espurnes
virolades
als indrets de la foscor;
pluja de lluminàries a
l'entorn del planeta.
 
Juraments empedreïts
d'esmaragdes,
les gemmes precioses
esquarterades pels cantals
dels àvars,
les esperances anihilades.
 
Una passejada a vora mar
a la recerca dels
pactes segellats, on al fons
dels seus musells
els peixos platejats,
se'ls han cruspit. 
Paraules esquerdades
en vocals i consonants.

Destrucció dels acords,
xàvegues emplenades
de bestioles en decreixent
aleteig;
boques atipant-s'hi de
mots desacordats.
.
Els juraments no acomplits
de boca en boca,
d'animalot en animalot,
van inundant de taques
a la nostra Mare Gaia, Ella, 
tota pigosa, s'hi assembla
a un flam reblit de cireretes. 
 

 
 

Adela Payá i Prats
            🍮       
 

DIÀLEGS..!

 

PINTOR: RON HICKS. 

DIÀLEGS..!




Deixa'm què m'assegui
al teu costat,
fer- te companyia per
una estona i conversar
tot el què hi vam callar.

Despertem als aucells
adormits, fem- los
cantussejar de seguit;
escoltem tot allò què per
temença no hi van
expressar.  

Mirem- nos amb els
ulls de l'ànima;
traspassem muntanyes
altívoles fins a trobar
el punt exacte on hem
d'estar- nos.    

Llevem- li a les paraules
els seus cascarons i
fem que flueixin dolçament,
perquè no n'hauríem de
deixar- les lliures com
el vent?

No més clots de soterrament
ni creus de difunts ni
flors marcides, ...Cerquem
l'albor de qualsevulla essència,
prou de córrer sense alè,
fent aturades per agafar- ne
una mica d'aire. 

Parla'm des de dintre, on els
camps floreixen de verd
esmaragda,
on les flors perfumen l'ambient
d'aromes subjugadores,
on l'amor és desfà dels seus 
abillaments maldestres. 

Deixa'm què m'assegui
al teu costat,
què t'abraci i et faci molts
petons;
només trigaré l'instant precís
per a dialogar sobre els
meus sentiments;
em fa mal, tenir- los  
rebregats en flascons
de cristalls.

Volen sortir- se'n,
esplaiar- se'n,
expandir- se'n.
Estan extenuats de
romandre empresonats.

Voldria què em deixessis
verbalitzar el què hi va
restar ocult als amagatalls
del cor. Tan sols poder
enlairar el què rau engarjolat.

Després, cadascun dels dos
podrem emprendre de nou el
nostre caminoi d'abans,
sense cap interrumpció.
  
Ens hi vam convertir en
enemics de l'ànima,
i encara què tot ho teníem
a favor nostre,
un dels dos, hi va interposar
murades de mendicitats.
     
 


  


 
 

Adela Payá i Prats
            💕  

PETONS ROBATS..!

 

Svetlana Bobroba

PETONS ROBATS..!



Al passeig, hi miraves
els arbres amb ulls
de fullam,
en detenir- nos
de sobte,
des dels teus llavis
hi va esclatar una
tendrívola poncella,
la qual depositares
a sobre de la meva
polpa emvermellida.


Ens besàrem envoltats
de pètals envellutats,
mentre el teu llambregar
s'omplia de més i més
fullatge.
Les mans buscaven
d'estar- se'n ben
arraulides,
enredades com tiges
d'aomabrada heura. 


Els nostres cossos
perfumaren dues nits
de lluna esbiaixada,
on uns càntics plujosos
a poc a poc, ens anaven
clapant la pell de
missatges xifrats.

Aquells dies de Juliol
d'un any distant
hi van ser nostres.
L'avet sota el qual
s'hi vam fer el primer
petó, m'ho fa rememorar
cada vegada que
hi vagabundejo per allà.

El nostre bes, rau
enganxat dels
branquillons d'un arbust,
ell, testimoni del nostre
romanç força escurçat.
En ataüllar- lo em ve
un sobresalt, què em fa
ennuvolar els ulls
d'un cristal.lí insultant.
   
Al passeig, hi miraves
les arbredes amb llavis
carnuts, en descuidar-te
t'hi vaig arrencar una
petalina lilà, 
des d'aleshores que
segueixo assaborint
el tast d'aqueix primerenc
petó. 


 

 Adela Payá i Prats
              👄 

PASSEIG PEL FOSCAM..!

 

Svetlana Bobroba




PASSEIG PEL FOSCAM..!




Vinc d'un caminar
lent i obscurit,
on les llums del capvespre
hi anaven minvant
de mica en mica.

Els núvols nedaven
una mar de cobalt,
semblava què cercaven
endormiscar- se'n amb
peücs de ganxet.

Els arbres, cavallers
dels paisatges,
mig lleganyosos,
en feien guàrdia,
embolcallaven els nierols
dels aucells dorments.
 
Els ulls se'm cloïen, mentre
als peus els hi deia què no
s'oblidessin de continuar
camejant.

Un ball d'estels em cridà
l'atenció, en eixe llampegejar 
tan sobtat,   
refulgien de llànties
parpellejant. 

Al meu costat, volent- me
agafar la mà hi era ell:
murmurejava cançons
d'un altre temps, quan
la joia per viure n'era
immensa, quan tot encara
recobrava vida, només
en sentir- ho.
 
Em pregunto per què m'he
convertit en un ésser tan
taciturn, tan isolat, fins al
punt, de voler estar- me'n
tant sols amb mi mateixa.    

Segueixo pel viarany de
les alzines pregant per
no trobar- me amb un porc  
espí..S'hi fa massa tard i
els animalots de la nit
se'n surten dels seus
amagatalls per a menjar. 
 
Els llums del poble hi són
encesos, m'espera la meva
llar què gairebé romandrà
ben glaçada...Davallen molt
les temperatures en fer- s'hi
present l'horabaixa.

Tu em diràs bona nit,
em faràs un petó al front
com l'última vegada
a l'hotel Colors a Barna
i t'esvaniràs com per
art de màgia.
    




Adela Payá i Prats
             ⏳

AL CEL DE LES CABRETES ON ELS ÀNGELS DUEN BANYETES..!

 

AL CEL DE LES CABRETES

ON  ELS ÀNGELS DUEN BANYETES..!  



Presumeixis, 

oh ignorant,
de les flors xafigades
sota les soles de de les
teves sabates.
Trompes d'ós formiguer
xuclen els terrenys florits.

De quanta vanitat 

te n'has reblit, 

oh ignorant, fent nosa
del món espiritual. 

Penses, potser, què 

els teus enraonaments, 

complauen a l'Univers?

Vingut de la font negra,
qui t'ha dit què et
necessitàvem ací.?
No n'hauries de estar-te
entre els humans, 

que només delerem

perquè n'hi hagi
pau al planeta.
   
Què fas en un lloc
que no et correspon,
colonitzant les nostres
terres i, malmetent a
les nostres criatures,
vanagloriant-te de les 

teves mesquineses?
   
Has de retornar-te'n
als teus indrets de 

malvestats,
doncs aquí no et volem 

ni a tu ni a cap de la 

teva estirpe.

Faroneges, 

oh insensat,
de les teves conquestes,
usurpador de les nostres
energies,
què sobrevius gràcies
a les espurnes divines
dels éssers humans.
 
El camí de regrés al teu
orc, està a punt de ser-ne
revelat,
prepara el teu equipatge 

de volta a la teva llar i

deixa d'expandir a sobre 

de Gaia les teves llavors rabiüdes.  
 
Les estrelles ho han vaticinat,
hi sereu expulsats del planeta
per irrompre en l'evolució
de les ànimes humanes.


Bon viatge al cel de les 

cabretes on els àngels 

duen banyetes..!    

 

 
 
 
Adela Payá i Prats
             👋  

UN CONSTANT MIRATGE..!

UN CONSTANT
MIRATGE..!

Minves d'intensitat

com lluna falaguera.
De llum esquinçada
assoleixes convertir- te
en un tènue miratge.

T'emmirallaràs al davant
de l'espill i no et trobaràs,
doncs enllà, no hi seràs
reflectit.

Pensaràs què somies,
els malsons s'allargaran
fins que acceptis la
teva probable invisibilitat.   

No pertanys al regne dels
àngels, ni tampoc al dels
vampirs, no n'ets una ànima
sense cos, ...n'és més
complicat que tot això.
  
No et diré el què tu ja
saps de la teva inexistència
visual, què no pas latent. 
El que sí què sé, és que
no t'ataüllaria en passar
tu pel meu costat.
 
El xaloc amb la seva pluja
de fang te n'ha pinzellat
trets de bestiola salvatgina,
i en fas més por que una
estàtua en moviment.

No cal rodolar com un
boig, d'ací per allà, si no
pots oferir- ne el què no
s'atreveix a llucar de
dintre teu.  

Cercaràs a fora el què
has escurçat al fons del
teu cor, ...No sents els alarits
dels teus empresonats?

Pengen cordes des del seu
trespol, i els caps amb
potes, taponen cadascuna
de les eixides.
  
Raus besllumat des què
hi vas enforinyar l'amor
en les aigües tèrboles
d'un aiguamoll empudeït.

Dels tamarius gàl.lics
s'hi desprenen corol.les
enrossides, què cenyeixen
al meu front una diadema
de laments esfereïdors.





Adela Payá i Prats
             🌹
 
    

 

ACLOFADA ENDINS D'UN ESTEL..!

 

GUSTAV KLIMT
  (1862-1918)

ACLOFADA ENDINS D'UN ESTEL..!

El remoreig del rierol
em recorda el dring
dels meus llagrimons,
perquè ells en fan molt
de rebombori en
relliscar des de dintre
de les seves conques,  
vessats, des què tu
hi vas marxar, absent de
paraules i escurçat
d'explicacions.

De sobte, m'hi vaig trobar
com àliga eixalada
al bell mig dels boscos
rabiüts, enfurismats,
dirigits pels ogres
d'hàlits candents.

Me'n vas intercanviar
per nines de cartró pedra;
per talles marmòries
d'àngels capbussats
a les aigües amansides;
per joguines barateres
d'unes hores;
i, seguia sense poder
entendre cap cosa. 

Mai, no m'hi vas defendre,
com tampoc no hi vas saber
com protegir- me'n al davant
de les llengües baladreres.

Els teus braços s'afuaren
de fiblons emmetzinats.
Dels meus <per què>
sense respostes,
els oreigs se'ls
endraparen, abillats ells
de corsaris emmascarats.

Les fades de carbonissa
m'enllefiscaren de dalt
a baix, semblava un
trosset de nit, i llagrimejava
de tremolors,
en sentir-me ben constreta.

Nuvolades d'enganyifes
en expansió,
brodaren els meus vestits
de flors emmusteïdes.

De puntelletes al dessota
d'un cel grumollós
hi vaig trobar consol
amb un estellicó,
què a pleret s'hi apropava,
de tamany cada vegada
més eixamplat, fins que
m'hi vaig adormir
enllumenada per un munt
de pampallugues.

Ja no tenía por, ...Alguna
cosa me n'havia enfortit;
els < per què> els hi vaig
enviar a Hermes el missatger,
havia perdut la curiositat
per assabentar- me'n
de res;
doncs ja hi va ser molt
dolorós endevinar què
no n'havia segut estimada
de cap de les maneres.

  
 
 






Adela Payá i Prats
             ⭐
 


 

 





 
 



 
 




 
  
     

SENSE ELS ULLS ANÍMICS..!

 

RENÉ MAGRITTE
  (1898-1967)





SENSE ELS ULLS ANÍMICS..!

Oblits reblits d'enyor
on una gusarapa es cruspeix
de pomes envitrallades. 

Marcides mans corrugades
què amb prou feines no
poden acaronar un cos de platí.
 
El cossatge envellit d'un home
cavalca la blanca pell d'una
femella engrescada.

Amb estridents panteixos
l'home és donà per vençut
amb el seu glavi estovat.    

Agombolat de la seva còrpora
jeu a sobre de la jovenívola
espremint- li el seu cosset.   

El plaer ja no s'hi delecta
per abstreure's de formoses
figures ben configurades.
 
Potser, el delit, més què en el cap,
ragués al fons d'un cor i d'una
ànima plagats de sentiments

d'abundor, no pas d'escasesa.
L'ostentós es donà per vençut,
no arrauleix a dintre seu

cap emotivitat. La seva pròpia
geografia: la cuirassa què el
recobreix, no aspira a cobejar

ni un ínfim esglai, cap goig.  
No obstant això, cercarà milers
i milers d'espills per agrandir la

seva imatge. N'és sabedor de
les hipèrboles, l'auxesi i els
dislocats eufemismes.
 
Ombres cristal.lines el 

persegueixen per tot arreu i
el nostre personatge

s'emmiralla una i altra vegada
en totes les posicions, però
escadusser dels ulls anímics. 
 

    
     



Adela Payá i Prats
              👀    

FER NÉIXER UN ESTEL DEL DOLOR..!

 

FER NÉIXER UN ESTEL
DEL DOLOR..!
 



Rondinejo sota els arbres
a sobre de catifas teixides
de fullaraca ben resseca;
amb el seu cruixir em
transporta a un altre
temps, encerclada de
molts amics.   

Han passat els anys,
els amics s'han enfugit, 

les il.lusions han minvat,
el sofriment continua
arrapant- m'hi l'ànima
i romanc esglaiada
com pedreta de calabruix.

Et miro i un calfred
m'ennuega la gola, m'ofego,
no vull plorar més,
n'és quasi impossible
sentir joia per la vida,
quan dia rere dia, només
trobo en tu, filleta meva,
un cosset d'escanyolides
espigues empal.lidides.

Parlo amb la Natura,
necessito desponcellar-me
d'aquest dolor,
esfullar- me de les angoixes,
omplir- me de rosada
per a després eixugar- me
al dessota d'un Sol
resplendent. 
   
Com enllumenar la teva
figura esprimatxada de
raigs guaridors?
Com acolorir d'espurnes,
eixe fosc llambregar? 
Com extreure't del teu
voltant als follets de
les dolenteries?
     
Vagabundejo pels viaranys,
cerco un arbre amic
al qual poder- me abraçar,
i sí cal, muntar a dalt del 
brancam i confondre'm
enmig del fullatge. 
Hui per hui, transmeto
tanta aflicció què no vull
arraulir- me a recer de cap
ésser humà.

Com apaivagar aquest
sofriment què ja ve de
lluny; com endolcir aquest
regust asprívol?
Com continuar vivint en
eixe arrossegament de
grillons i de cadenes
als peus?
 
He d'aprendre a fer rellucs
de lluentor de tot allò què
s'entenebreix,
transmutar el negre en
espurnes diamantines,  
espaordir als fàmuls dels
Mags negres i embolcallar-te
de centelleigs daurats.  

Assoliré veure't en qualsevol
moment reblida d'aqueixa
llum què tostemps et circumdava,
donant- te el semblant d'un
fanal engrescador. ?
 
 




Adela Payá i Prats
            🌳
   

MÉS ENLLÀ DE LES FORMES..!

 

Leonora Carrington
    (1917-2011)



MÉS ENLLÀ DE LES
FORMES..!



Desassossec en veure
com t'has enfugit de mots
emmudits.

Amb paraigües voladís
des dels cels t'han traslladat
als xafogosos averns.
 
Enllà romans, inventant
noves argúcies amb les
quals distreure't. 

Retrunys i més retrunys
en fer colps del teu cos
contra les columnates.
  
Amic de les diablesses,
transmuteu el deliciós vi en 
xarop d'amarguesa.

Custodi dels tresors ocults,
la Mare Terra, ja ha rumiat
com desfer-se'n de tots ells.

Ignorava què els banyetes
en disposaren de tantes eines
a l'abast, per a fer-ne destrosses

 
de les exquisideses de la creació.
Malgrat tant de desgavell,
ja s'hi faran presents els

suposats animals mitològics. 
Dels seus amagatalls comencen
a sortir- se'n, un rere l'altre.
 
Han escoltat els laments
de Gaia, tots són a dalt,
giravolten a l'entorn del planeta.

Afligida des que em vaig
assabentar de la teva pertanença
als éssers de l'inframón.   

Ara comprenc què no vulguessis
agafar- te'n dels enfilalls
amorosits, això et faria fora

dels teus orcs. N'has escollit
ser-hi al costat dels malèvols, 
penses què així enriquiràs el teu


poder maldestre. N'és clar què
lluitarem en bàndols contraris i
que fins i tot ens ferirem

més del què no n'haguessim
desitjat. La imposició del sistema
implantat per vosaltres:

els diablots, ens obliga a
defendre'ns en contra del
què és sobradament injust.   

Només ens resten uns anys
per a retornar- li'n a Gaia els
seus atributs d'abans.

Els del vostre llinatge no
podreu apujar esglaons
dimensionals.    

Romandreu a l'interior dels
triangles, nosaltres residirem
en expandits pentagrames.
  



Adela Payá i Prats
             🌾

RUTETA PER CARRÍCOLA ( VALL D'ALBAIDA)

 

                              🌵🌲🍀🥀🌴🌾🌹

UN CAMÍ SENSE FI...!

 

CLAUDE MONET
  (1840-1926)

UN CAMÍ SENSE FI...!




Com va ser de costerut
el camí, quan entropessares
amb els llargaruts del
roquissar.

Regressares a la forma
d'un fong rebregat,
arrupit sota el magraner.
Et pipetejaren el cervell

de mica en mica, i no t'hi
vas fer avinent del què
n'era tan evident. Obagues
del teu guspirejar.

Com va ser de penós, aqueix

recorregut. De la teva testerola
es multiplicaven un gavadal
d'algues marines.

A tothora escridassaves,
n'estaves  força empipat,
el seny, l'havies extraviat,
gairebé no enraonaves.

Anys de bestioles selvàtiques
traspassant la flora i fauna
a l'interior del teu crani.
Un nou hoste s'hi va estatjar.   

Els teus ulls retrocediren
a les seves conques oculars,
esguardaves  totes les coses
des del fons dels ossos.
 
Tostemps queies al terra,  
encara què els obstacles
no hi fossin; el cap hi va ser
l'autèntic parany.
 
A poc a poc, renunciares
a un món què et semblava
força emmurallat, mentre les
cuques sinàptiques en

farien de les seves. Una
capissola reblida de trapezistes
saltimbanquis, eixamplant-s'hi
de connexions distorsionades.

Els monstres m'ensenyaren
com podien destruir tot allò
què tant m'havia estimat. L'amor
me'l capgirarien de l'inrevés.

Vaig comprendre, aleshores,
què vivíem sotmesos en un
paratge dirigit pels semidéus
de les foscúries.

De llavors ençà, què n'estic
aprenent a treure de dintre meu
l'ésser lumínic què pugui
confrontrar a cadascun dels

 
fenomens. M'entristeix albirar
els caminois què junts hi
vam gambejar. Ara exempts
de tu, m'encongeixen l'ànima. 

Em preparo per a confrontar
als apagallums; de cada porus
de la meva pell en faig rebrostar
feixos de llum: les eines de la

meva lluita. En cada conflicte
n'he de fer retrocedir als enemics
dels humans. He de neutralitzar
cadascun dels seus verins. 

Com és d'esfereïdor ataüllar
criatures què només s'hi adeliten
per destruir vida. Ells, els
contraris a la creació.
  





 
 
Adela Payá i Prats
              🌟 

APARICIÓ INESPERADA

 

FERNANDO BOTERO
          (1932)

APARICIÓ INESPERADA

De festa, trastet.
Un <vals> trasbalsat,
un <tango> amb fruits
de mango;
un <txa txa txa> de
marxa cubana;
una <ienka> què t'hi
fa pencar les dues
cames.
El ballarí de torn
ben guarnit i
perfumat, amb unes
immenses mans
cenyeix una cintura,
en fa pessigolles
al regruix de la carn
de la seva companya.
De festa, trastet.
Hem inventat un nou
ball,
amb mocador de flors
cobrim els llavis
de la nostra parella,
giravoltem fins a
nuar- lo.
En finalitzar la música
descobrim els musells
i ens petonegem.
De festa, trastet.
els peus reblits de
rascades, però el cor
amb batecs musicals
imitant el so dels
acordions. 
Ell, ha aparegut,
vestit de túnica blanca,
m'ha posat a les mans
una petita pedra de
color lilà..   
A cau d'orella m'ha
murmurejat:
N'estàs preparada? 
Preparada per a quina
cosa..?
Ballar?
O potser les paraules
en tenen un doble sentit. 





Adela Payá i Prats
              ♈

  

VEURE-HI ENFORA...!

 

GUSTAVE CAILLEBOTTE
         (1848-1894)




VEURE-HI ENFORA...!



Des de la balconada
una mà s'hi belluga
d'un costat a l'altre,  
n'és un comiat ventall.

N'hi havia un pensament
fosc, per tal d'allunyar- s'hi
d'algú, la manera de fer- ho
seria força educada.

N'era un enigma. A poc a poc, 
se n'anirien esbadiant
els fils connectors. Al fons
del cor: una fredor recalcitrant. 
 
Les paraules caigueren en desús,
els sentiments es cenyiren
a les observacions alienes;
els llaços s'afluixaren.
  
La suposada amiga talonejava
amb sabates de xarol foradades,
dels volants esfilagarsats, s'hi
despenjaven un munt de fils.   

Havia d'enfugir- se ben
de pressa, l'home cavil.lava
com ho enduria a terme d'una
mena d'assuajament què no

deixés empremtes. Ell i el
seu barrufet, hi van idear com
estripar una amistat per a
transformar-la en un escassigall.

Des del finestral un rostre
somrient, li negà la salutació
a una suposada amiga,  
delerava per desfer-se'n d'ella.

No n'estava feta a la seva mida,
massa gran, arrossegava un munt
de maldecaps, a més a més,
no refulgia de llautons daurats.   

Hi va deixar de respondre els
seus missatges, hi va fer ús
de la indiferència, tanmateix
ella s'hi preguntava quina cosa

barroera hagués pogut fer- li'n.
Des d'un ull de bou, ell, la
esguardava de lluny, no entenia
el seu propi comportament.  

El ventall s'hi va replegar, doncs
els cinc dits n'amagaven al seu
palmell, flocalls de neu, què se'n
sortien d'un encloscat pitram.
 
 
  

   
Adela Payá i Prats
             🔶️
         

TENYIDA DE ROIG..!

 

TENYIDA DE ROIG..!



El xic, dorm tranquil:
revoleteig de campanes;
té somnis ben particulars,
d'eixos que mai no en
seran acomplits.

Per què no imaginar
el que en cap moment
no se'n farà real.?
Una al.lucinació
esplaiant-se de grandària
a dintre de la testerola.

El xic, mira un pedra,
al seu cap, imagina
què en té dibuixat
un portell i, s'endinsa
al seu interior, on
descobreix esbalaït
un munt de nous
personatges.
N'hi ha vida al món
mineral...!

Rau desconcertat
en assabentar-se
què la seva desestimada
només és complau
en la profunditat
de les ànimes,
no en les pellofes
empastifades.

Per això, ell, ha gosat
d'emprar els qualificatius
més deshonests;
al seu suposat amor el
colra dels epítets
més desllustrats. 

El xic, inventà un món
d'enganyifes,
que fins i tot, el traslladà
al seu cor d'estalactites. 

N'és a punt de introduir-se
al fons de la fosca
i, desolada espluga;
escriu el seu nom a l'inrevés;   

només en penetrar al seu
interior, comença la seva
transformació.   

S'hi nodreix, com aperitiu,
de mussols vius;
el seu immens cos el
raspalla amb macolins
punxeruts;
enmig dels aiguamolls
s'atipa de tot tipus
d'animalots. A la seva
desamada li n'ha ofert
una ara de pedra,
reblida de tot tipus
de relíquies i, d'esquelets
de bèl.lües.
  
El xic, és un ésser
fora de lloc, gens corrent,
ella, la desamorosida,
el va guipar i, li restaren
cames per a enfugir- se'n.

A les nits, el xic, en fa
rituals negres davant
del foc, encerclat de
còdols,... Tot despullat
inicia el ball dels diablots;
mentrestant, ella,
s'hi capbussa en una
bassa perfumada
d'essències aromàtiques. 
 
El xic s'abraça al foc,
rememora el cos de la
femina, tenyida
de vermellons, on des dels
seus llavis li semblava
que brollavin
serps de coloraines.
 

Ella, s'hi complau amb
els xipogeigs de les aigües.
En sortir-se del bassiol
lluïa de ronxes carmesí
als glutis, a la xitxirinel.la
i, al pitram. Els seus
musells refulgien de butllofes
a punt d'eclosionar. 
 
De l'esquena li van llucar
dues ales com ventalls
desplegant- s'hi i, en ser-ne
esguardada, per una multitud
inquieta, se'n feien aquesta
pregunta:
Àngel o Dimoni.?





     
    

     

Adela Payá i Prats
             💗
 
  

FLORS DE CRISTALL..!

 

FLORS DE CRISTALL..!




L'aiguat ha embellit el
terregam d'unes flors
cristal.lines.  

En emmirallar- te
a sobre de les florades
et mostraran la seva
permanència;
et parlaran de la seva
eternitat al llarg del temps,
en oposició a la teva
inquebrantable fugacitat.
 

Entre les escletxes,
a les pedres li'n rebrollen
unes poncelles d'antany,
inauguren l'enfollida
remor de l'existència.
  
L'aiguat ha embellit el
terregam d'unes flors
cristal.lines.  

Ballen al compàs de les
ventúries, rodolen amb
fulards al coll,
inscriuen als espais
entonats càntics de
solfejades creixents.

Els qui s'agombolen de
nècies paraules, llueixen
com bufassa, tota ella
espinosa,
de tija alada i cotonosa,
de fulles tormentoses i,
amb les flors purpúries.

No escolten res, hi són
sords,
no expressen cap emoció,
el cor el tenen en fase
minvant.
Provenen del llinatge de
les llunes negres.

Si la pell la tens resseca,
botzinada de fulles
seques,  pregunta- li
a la teva ànima d'on treu
tanta agra amargor?
 
Dels còdols en neixen
flors de tots els colors.
A l'abril en fa relluc una
de molt especial, a l'octubre
només ella segueix
rebrostant, les altres
hi queden ben glaçades.

Les cargolades de groc
sucumbeixen de seguit,
entre quimeres d'un sol
jorn, s'esvaneixen de
tiges corcades.

L'aiguat ha embellit el
terregam d'unes flors
cristal.lines.  
Hi són flors abrilenques.






Adela Payá i Prats
             🌾
  

L'HOME, UNA GUSPIRA DIVINA..!

L'HOME, UNA
GUSPIRA DIVINA..!




Quan estiguis trist,
només tens que mirar
al cel i recordar que
tu vens dels estels..

Que la vida només
n'és un camí de pas
i, que prompte aquesta
Terra Mare,
serà un Paradís per a
tots els qui ara patim
tant i tant.

Hem vingut per a
tranformar les pedres
en diamants i,
tots nosaltres
hi som els artistes,
els creadors.

Guspires divines,
què alguns s'hi complauen
per xafigar- les,
però desconeixen què
en eixe trepitjar
en sortiran més
llampurnetes. 
 
Quan estiguis apagat
mira'm als ulls,
et recordaré com
has d'encendre'ls de nou.

El meu amor n'és tan
immens què tot ho
enllumena. Hi vaig néixer

per estimar amb força

brutal.  

No n'has de tenir por
de res, en això afebleixis
l'amor,
armat de valor i, desfés
aquest remolí de brutícies
què has compilat al
teu voltant. 
 
Transmuta les temences
per amorositats i, viu,
respira, rodola, ompli't
d'energia, corre, abraça,
inunda't de lluminàries.


VIU...!   VIU...!
No t'oblidis de fer-ho.




 

 
Adela Payá i Prats
            💖