FER NÉIXER UN ESTEL DEL DOLOR..!

 

FER NÉIXER UN ESTEL
DEL DOLOR..!
 



Rondinejo sota els arbres
a sobre de catifas teixides
de fullaraca ben resseca;
amb el seu cruixir em
transporta a un altre
temps, encerclada de
molts amics.   

Han passat els anys,
els amics s'han enfugit, 

les il.lusions han minvat,
el sofriment continua
arrapant- m'hi l'ànima
i romanc esglaiada
com pedreta de calabruix.

Et miro i un calfred
m'ennuega la gola, m'ofego,
no vull plorar més,
n'és quasi impossible
sentir joia per la vida,
quan dia rere dia, només
trobo en tu, filleta meva,
un cosset d'escanyolides
espigues empal.lidides.

Parlo amb la Natura,
necessito desponcellar-me
d'aquest dolor,
esfullar- me de les angoixes,
omplir- me de rosada
per a després eixugar- me
al dessota d'un Sol
resplendent. 
   
Com enllumenar la teva
figura esprimatxada de
raigs guaridors?
Com acolorir d'espurnes,
eixe fosc llambregar? 
Com extreure't del teu
voltant als follets de
les dolenteries?
     
Vagabundejo pels viaranys,
cerco un arbre amic
al qual poder- me abraçar,
i sí cal, muntar a dalt del 
brancam i confondre'm
enmig del fullatge. 
Hui per hui, transmeto
tanta aflicció què no vull
arraulir- me a recer de cap
ésser humà.

Com apaivagar aquest
sofriment què ja ve de
lluny; com endolcir aquest
regust asprívol?
Com continuar vivint en
eixe arrossegament de
grillons i de cadenes
als peus?
 
He d'aprendre a fer rellucs
de lluentor de tot allò què
s'entenebreix,
transmutar el negre en
espurnes diamantines,  
espaordir als fàmuls dels
Mags negres i embolcallar-te
de centelleigs daurats.  

Assoliré veure't en qualsevol
moment reblida d'aqueixa
llum què tostemps et circumdava,
donant- te el semblant d'un
fanal engrescador. ?
 
 




Adela Payá i Prats
            🌳