CLAUDE MONET
(1840-1926)
(1840-1926)
UN CAMÍ SENSE FI...!
Com va ser de costerut
el camí, quan entropessares
amb els llargaruts del
roquissar.
Regressares a la forma
d'un fong rebregat,
arrupit sota el magraner.
Et pipetejaren el cervell
de mica en mica, i no t'hi
vas fer avinent del què
n'era tan evident. Obagues
del teu guspirejar.
Com va ser de penós, aqueix
Com va ser de costerut
el camí, quan entropessares
amb els llargaruts del
roquissar.
Regressares a la forma
d'un fong rebregat,
arrupit sota el magraner.
Et pipetejaren el cervell
de mica en mica, i no t'hi
vas fer avinent del què
n'era tan evident. Obagues
del teu guspirejar.
Com va ser de penós, aqueix
recorregut. De la teva testerola
es multiplicaven un gavadal
d'algues marines.
A tothora escridassaves,
n'estaves força empipat,
el seny, l'havies extraviat,
gairebé no enraonaves.
Anys de bestioles selvàtiques
traspassant la flora i fauna
a l'interior del teu crani.
Un nou hoste s'hi va estatjar.
Els teus ulls retrocediren
a les seves conques oculars,
esguardaves totes les coses
des del fons dels ossos.
Tostemps queies al terra,
encara què els obstacles
no hi fossin; el cap hi va ser
l'autèntic parany.
A poc a poc, renunciares
a un món què et semblava
força emmurallat, mentre les
cuques sinàptiques en
farien de les seves. Una
capissola reblida de trapezistes
saltimbanquis, eixamplant-s'hi
de connexions distorsionades.
Els monstres m'ensenyaren
com podien destruir tot allò
què tant m'havia estimat. L'amor
me'l capgirarien de l'inrevés.
Vaig comprendre, aleshores,
què vivíem sotmesos en un
paratge dirigit pels semidéus
de les foscúries.
De llavors ençà, què n'estic
aprenent a treure de dintre meu
l'ésser lumínic què pugui
confrontrar a cadascun dels
fenomens. M'entristeix albirar
els caminois què junts hi
vam gambejar. Ara exempts
de tu, m'encongeixen l'ànima.
Em preparo per a confrontar
als apagallums; de cada porus
de la meva pell en faig rebrostar
feixos de llum: les eines de la
meva lluita. En cada conflicte
n'he de fer retrocedir als enemics
dels humans. He de neutralitzar
cadascun dels seus verins.
Com és d'esfereïdor ataüllar
criatures què només s'hi adeliten
per destruir vida. Ells, els
contraris a la creació.
Adela Payá i Prats
🌟
es multiplicaven un gavadal
d'algues marines.
A tothora escridassaves,
n'estaves força empipat,
el seny, l'havies extraviat,
gairebé no enraonaves.
Anys de bestioles selvàtiques
traspassant la flora i fauna
a l'interior del teu crani.
Un nou hoste s'hi va estatjar.
Els teus ulls retrocediren
a les seves conques oculars,
esguardaves totes les coses
des del fons dels ossos.
Tostemps queies al terra,
encara què els obstacles
no hi fossin; el cap hi va ser
l'autèntic parany.
A poc a poc, renunciares
a un món què et semblava
força emmurallat, mentre les
cuques sinàptiques en
farien de les seves. Una
capissola reblida de trapezistes
saltimbanquis, eixamplant-s'hi
de connexions distorsionades.
Els monstres m'ensenyaren
com podien destruir tot allò
què tant m'havia estimat. L'amor
me'l capgirarien de l'inrevés.
Vaig comprendre, aleshores,
què vivíem sotmesos en un
paratge dirigit pels semidéus
de les foscúries.
De llavors ençà, què n'estic
aprenent a treure de dintre meu
l'ésser lumínic què pugui
confrontrar a cadascun dels
fenomens. M'entristeix albirar
els caminois què junts hi
vam gambejar. Ara exempts
de tu, m'encongeixen l'ànima.
Em preparo per a confrontar
als apagallums; de cada porus
de la meva pell en faig rebrostar
feixos de llum: les eines de la
meva lluita. En cada conflicte
n'he de fer retrocedir als enemics
dels humans. He de neutralitzar
cadascun dels seus verins.
Com és d'esfereïdor ataüllar
criatures què només s'hi adeliten
per destruir vida. Ells, els
contraris a la creació.
Adela Payá i Prats
🌟
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada