Vull que s’acabi ja,
estic esgotada, ja n’hi ha prou.
Potser hem aterrat a sobre d’aquest planeta per a contemplar tantes bestieses tots els jorns.
El mal, el desconeixia, fins que unes criatures de llautó,
vingudes vés a saber d’on
me’l varen mostrar sense folgança.
Però ja n’estic ben enfartida,
el got n’és ben ple.
On estic vivint, quan aquests cruels
volen cada jorn botinflar-me’n
de tantes malvestats.
Havia de néixer per a entrellucar
com uns éssers pertorbats
et fan titil·lar a sobre de la corda
fluixa, per a omplir-se’n els seus
budells d’adrenalina per tal de
veure’t caure.
Per això n"he nascut, per a ser-ne el nodriment i, l’experiment
d’uns <ens> enfollits,...Doncs
tot per mi, n’és ben malaltís.
Hauré de marxar per a reclamar
els meus poders i, aleshores, tal vegada hi pugui fer alguna cosa per la meva estimada Gaia.
El que no desitjo és aquest sentiment d’impotència i, sotjar a cada passa, monstruositats del moment.
Vull que s’acabi ja....Recuperaré
tot el que m’haveu furtat i, és clar, penso combatre a tots
aquells insensats
què de la terra n’haveu fet un
femer.
Descosir llaçades cèliques;
fer inundacions dels espais
hostatjats;
brodar llàgrimes salabroses
en rierols endolcits;
abrusar cors, fins fer-los
dinamitar. Magolar l’ànima amb
intencions puerils. Retornar-li'n a la terra llavors
d’éssers humans; tots i cadascun
dels nostres dies viscuts. Contemplar les morts dels nostres germans i, morir-nos amb ells
a cada instant, de mil formes
diferents.
Una existència amb replecs
de moribunds. On fan ganes de marxar
per a no clissar més i més
obscenitats.
He quedat enganxada,
tota electrocutada
a les xarxes que envolten
aquest planeta Terra...
De tu, mai no hagués pensat
què fossis picapedrer dels
mots, i què amb els teus estris,
decapitares els continguts de
les frases, per a donar-los
un altre significat.
Com també ignorava què
pel gust de fer-ne literatura
interpretessis papers
d’actors, enmig dels escenaris.
Desconeixia aqueixa faceta
teva, de voler-te’n omplir
els budells amb llagoteries
arrencades dels teus fàmuls.
Em pregunto com has d’ataüllar
la teva vida, omplint el teu
plomí amb tinta sostreta de tantes venes trinxades.
N’ha de ser ben patètic no poder sentir-ne la dolença atorgada gratuïtament als altres,
quan els seus cors els deixes tots ensementats de sofriments.
Aquestes metzines què inoculis
als teus coetanis, potser un jorn
no molt llunyà, et retornaran
multiplicades, i tanmateix,
te n’adonis per primera vegada
del mal que hi vas instaurar
al teu voltant.
De tu, mai no ho hagués pensat,
que fossis un bagueny, aombrant vides d’humans, sense compadir-te’n de ningú.
Segueixes fent-me molta llàstima...!
Ni les bestioles podrien arribar-hi mai, a eixe grau de frivolitat.
Júpiter amb les 4 Llunes Pricipals:
Io, Calixto, Europa, Ganimedes
EFECTES
DE LES LLUNES...!
Viatges en el temps,
llunes de molts colors,
amors amb llums diferents.
Mirades d’innocències
amb les lluminàries platejades;
de perplexitat amb les
tonalitats enrogides;
i, de saviesa amb les
cromacitats emporprades.
Amors què s’hi varen enfonsar
i, que varen renéixer amb uns
altres gresols.
I, ell, hi va regressar de nou,
a dintre d’un cos ben diferent;
la seva ànima lluïa
com abans, amb uns mateixos
pensaments, amb una força vital
més gegantina,
què als seus sentiments encenia
de passió i, de fermesa.
Al dessota d’aquell banc, en una
nit de pleniluni, els espurneigs
lilàs, s’hi varen reflectir als nostres
rostres, aleshores, s’hi vam adonar
que n’hi havia tresqueres que a tots
dos plegats, ens esperaven.
Agafats de les mans s’hi vam
allunyar, .....Traspassarem
ponts de núvols,
rierols de nivi,
ciutats de cristall,
i, a sobre d’un Unicorn
arribarem al nostre destí.
Enllà, quatre llunes amb
diferents fases, desprenien
tota mena de coloraines;
en clissar-nos un al davant de l’altre, ens havíem vist reflectits
En endevinar el significat
de les actuacions adormides,
un querubí li’n va mostrar
qui era ell.
Amb ropatges de camuflatges
hi va recórrer terrenys eixorcs
i, enllà hi va contemplar deserts
de l’ànima, d’aquells que hi fan
rellucs entortolligats.
Retalls del cor el duien pels
viaranys estèrils i, en no poder
expressar cap emoció, s’hi va
ensinistrar amb els estris
dels arravataments.
Amb el seu casc de víking,
s’arrossegava pel terra i, amb
les seves cornamentes sobreeixint des del seu capell, llaurava la terra de mica en mica.
Un escorpí al dessota dels
terrossos, el seu fibló li n’havia
inoculat i, aquell pagès del tot
enfollit, s’hi havia esdevingut
un monstre.
Com diantre a les nits, s’hi passeja atemorint a tothom, i des de les seves úrpies, uns bonys hi fan esclats de verins, que llança a sobre del terregam.
Natura morta és el paratge
on s’hi està, només uns fruits
clapejats de moradencs el nodreixen de més i, més evanescències per tal d’agrandir la seva maldat.
Acompanyat pels seus servents:
uns ninotets ben negres i, peluts, emmetzina els camps
amb llavoretes transgèniques i, el petit àngel, força espaordit,
ha marxat per sempre.
Dels mots rabiüts d’aquell home,
ella, hi va fer un farcellet i,
a la mar els va llançar per tal
d’assuaujar-los.
De la mandra d’aquell desamorosit per no dur-ne endavant actes d’amor,
preferint ennuegar el seu cor de frivolitats,
s’hi va interposar un paravent.
A les llàgrimes de cristall, ella, les va transformar en globus viatgers,
i, se’n va anar a uns altres llocs on poder oblidar-se’n dels ens de la mansuetud.
Un estel ben menut, del cel ha caigut, ara li’n fa companyia a l’oceà,.tot ell estarrufat, va a la recerca de dues ànimes enemistades.
Com a missatger dels firmaments
ve a oferir-ne els seus seients a dues criatures, què de l’amor hi varen fer podridures de flors a les valls i, a les serralades.
Una nafra moradissa a l’eteri
força abaltida, per l’absència
d’un fillol, espera amb ànsia
l’arribada de l ‘astre capficat
en ajuntar dues essències vitals en un mateix indret.
Paraules endolcides des de
les aigües salabroses,
se n’han sortit;
com rosaris d’escumes
envitrallades,
al coll dels dos desarrapats
s’hi despengen,
i, en aquest mateix instat,
l’esquerdill davallat des del cel,
ja els ha reconegut i, amb ell
se’ls ha endut pels graons encelats, a sobre de carrosses de purpurines.
