L'HOME AMAGADÍS..!

Rembrandt ( 1606- 1669)



L'HOME AMAGADÍS..!

( hui per hui, força
desmemoritzat...)



He mirat d'entendre
la seva covardia.
Aquell foradet
de negre on s'hi amaga
cada vegada que ha
segut incapaç d'obrar
les seves paraules. 

Passa el temps
tremolós, agafant un
grapat de formigues
i engolint-se- les.
A hores d'ara ha
perdut el seu cap. 

Tot el què ha xerrat
amb la llengüa, s'ha
quedat a meitat del
seu recorregut,
són mots titubejats,
coixos de cames, què
han de sostenir-se'n
mitjançant una gaiata.
  
Del jardí en floració
en seria el capoll
que mai no hi va voler
mostrar els seus pètals
rebregats.
La poncella què jamai
no en faria esclat
dels seus arrissats
volants.

Aquell home exhaurit,
esquitxava els ulls per
pertot arreu,
però n'era analfabet en
desxifrar les quatre
lletres de les estimes.

D'emotivitats força
anestesiades,
escarbotaria fondàries
lúgubres,
no sabria com sentir
ni com traduir el seu
efecte a l'interior de
la seva ànima. 
L'havia regalat als
banyetes. 

Fugiria com un boig
atemorit;
no n'és dels qui busquin
explicacions a preguntes
què neixen de dintre
nostre;
n'és dels qui s'hi atrafeguen
per rebre lloances de
qui sigui;
el més important per ell
n'és refulgir al bell mig
d'una taula, com un 
gerro de porcellana xinesa.

O ben bé demanar- ne
adoració a tot babau
què en tingués la pertorbada
necessitat d'agenollar- se'n
al davant dels falsos déus.
És clar, ell rumia què
pertany a un llinatge
antic de deïtats ancestrals.




 


Adela Payá i Prats  
             🥁