Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dissabte, 1 d’agost del 2020

ENDEVINALLES..!







ENDEVINALLES..!



Les teves mans
enduien el perfum
dels gesmils i de 
l'herba-sana.

El teu somriure 
delatava, aleshores,
pensaments encauats
que no tenien pressa
per foragitar-se'n.

De la capsa gran,
arreplegadora dels
còdols arravatats
del riu Cinca,
als Pirineus,
escolliries el més
esplendorós i,
a sobre d'ell
unes paraules de
voliaines inscriuries.

De llavors ençà, què
eixe mineral agafaria
la força per fer-ne
evident allò què junts
li'n demanaven.

N'has omplit l'espai
d'aromes mentolades,
per tal d'allunyar als
mosquits, però això no
li'n lleva a les cigales
el seu carrisquejar
ni el seu estridular.

Aquest estiu de forma
al.legòrica s'hi fem 
presents sota la
pineda;
els arbres encara
se'n recorden de tots
dos alhora i, aqueix
codolell màgic què ens
implorava el seu
soterrament,
ara mateix, prega per
veure la llum.

Parlo amb la
pedra:

Has de romandre al
teu lloc, ell, ja no hi és...!

Però ella a la qual
vam batejar amb el
nom de <Rita>
en homenatge
a una gosseta sàvia,
insisteix en què acudeixi
al seu desenterrament.

L'he esclarida sota
l'aigua cristal.lina,
sembla què tingui
més vetes a sobre
d'ella. Hi vol que la
dugui a casa meva.

En apropar l'orella
a frec de Rita, començo
a al.lucinar i és com
sí me n'hagués fumat
un porro d'haixix.

Déu n'hi do...!

A la llar la tinc guardada
a dintre de l'armari
de la roba, però com estava
tan silenciosa
l'he posada a la balconada.

Ara en mirar-la, fa la
impressió què riu en
traspsssar-la el Sol,
també pareix què estigui
més grosseta.    

Espero què no exploti..!

Novament me l'he
atansada a l'oida,

Afegeix:

Quan el miracle
hi sigui acomplit,
n'hauràs de retornar-me
al mateix indret del   
qual em vas treure.

Li'n demano:

Quin és el miracle?
Ella diu què n'és un
secret, què tan sols
em pot dir tres paraules:

" Clau d'ulls "


Des d'aleshores què
no deixo d'escalfar-me
la testerola...!
 
De les arestes del cantal
s'hi desprèn una flaire
d'espígol,
a l'entremig d'una escletxa,
un rebroll de flor inconeguda
comença a desemperesir-se.






Adela Payá i Prats
              🌸

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada