MIRANT AMB ELS ULLS DE L'ÀNIMA..!

MIRANT AMB ELS
ULLS DE L'ÀNIMA..!



Al teu rostre
li esqueia la lluor.
De galtes
esgrogueïdes
dissimulaves el
teu adoloriment.
Els teus ulls
s'enfosaven als pous
de les teves conques.

Com parlava el teu cos..!


A la casa de blanc
encalcinada,
vorejada d'una bassa 
et precipitaves
volent amagar- hi
la teva preocupació. 
Alguna cosa estranya
la teva ànima volia
verbalitzar.

Hi vas passar alguns
anys ocultant-nos
el que tant t'atemoria
i, que tantes vegades
negaries.

Car ja no n'eres el
mateix;
perduda la teva
essència d'humà,
t'assemblaries més a
una bestiola que no
pas a un ésser de
carn i d'os. 

Escridassaves tant..!

Tortuós recorregut
d'un home
desesperançat,
què s'arrapava a la
vida abans que
deixar- se vèncer
per les temences.

Asseguts al porxo,
a les nits,
ens comunicàvem
amb l'esguard,
els mots en feia temps
què n'havien emprès
un viatge de no tornada.

I així, de mica en mica,
te'n vas allunyar fins
l'adéu definitiu.
Haver-hi de contemplar
una mort què s'adelitava
de fer-ho lentament
hi va ser considerablement
despietat.

Aleshores, extraviada
la confiança amb l'existència,
hi vaig donar entrada
a un reguitzell de monstres,
els quals reien que reien.

El món n'era escadusser
de la compassió. El sofriment
n'era la constant per a
tothom. Acceptaríem el
què mai no hauríem
d'haver acceptat: la submissió.


Cinc anys, cinc anys
ataüllant com defallies
a poc a poc. 
Cinc anys amb les
Erínies de companyes;   
cinc anys estudiant
els traços d'un òbit
cada vegada més evident.
Cinc anys sense esperances
assumint una impotència
impertinent.

Hui per hui, em trobo
sense assabentar- me
d'on ets.
I de tant en tant escolto
una veu què afegeix:

Avant, tu n'ets forta...!   

Avant, si, què remei.
A força de batzegades,
de clatellades, de tomballons, 
no a força de tendreses,
ni de dolces paraules.
 
Un avanç que de vegades
t'empenta a viure com
la víctima de quelcom
què no rutlla massa bé. 

No recordo haver-ne
signat cap martiri,
ni cap bestiesa
què atemptessi contra
els meus.
No ho recordo pas.

Una terrible
incomprensió...!

Als quarant set anys
te se varen endur,
sense dilacions... !
Diagnòstic:
Tumor Cerebral maligne:
<Glioblastoma Multiforme>. 

Cada vegada entenc
menys res. Hi sóc com
una fera salvatge mirant
l'escenari vital amb una
desconfiança brutal.
No crec en res. Farta
de tantes pantomimes,
aneu- se'n a fer la mar.  






Adela Payá i Prats
             🦁