ROBATORI D'ESTIMES..!

ROBATORI D'ESTIMES..!





Ens vam recollir dolçament
entre els llambrecs embriagats
de dos adolescents què
contaven estels al cel

en un món un xic glaçat,
on uns altres quefers corroïen
les ànimes dels humans,interessats
en amuntegar diners.

Cercarem el refugi enyorat
en els nostres cossos enjovenits:
bressols de moixaines
per a escalfar-nos d'aqueix

caliu què ens refermava
en un espai-temps, on no
ens sentíem emplaçats,
més bé espedaçats.

N'érem orfes d'estimes,
de les pellofes s'hi traslluia
la mancança d'amanyacs,
l'ànsia per poder voleiar.

S'abraçàvem a les nits
efusivament, a l'hora del comiat,
cadascú a la seva llar,
tanmateix, no n'érem lliures,

i ho fèiem ploraners  
com sí fos l'últim jorn
què ens restava, com sí
haguéssim d'esvanir-nos.

Ens estimàvem amb la
por instaurada de perdre'ns
en un altre temps quàntic;
els banyetes n'eren a l'aguait.   

Amenaçats pels prejudicis
aliens, s'arrelarem al mateix
tros de terra des d'on junts
i, confiadament

hi vam prendre la força
per créixer tots dos alhora,
nodrint- nos de Sol i d'aigua,
de joies i, d'esperances.  

Trenta anys lligats a la
gleva, fins que de sobte
els cels et reclamaren:
sense pressa, ben a espai.

Ara he de fer-ne un farcell
amb tot el què hi vam sojornar 
i, arraconar- ho en un angle
o potser a les arestes

del cor...Semblo un aucell
espantat, malvolgut per tota
la tragèdia què arrossego,
no hi sóc del agrado de ningú.

Malgrat la dissort del succés,
segueixo engolint- me
un munt de destarifos,
d'opinions insolents,

de retrets i, de disbarats.
N'és cert, la intensitat del
dolor s'aminora de tant
en tant, al transcórrer dels

anys, però no s'hi pot oblidar
mai del tot, a eixe ésser:
el company de la vida, amb el
qui jugaves com ho fan els nens

encara què de santet no
en tingués ni un pèl... N'és
el fet de crear vida i de
compartir moments,

el què nuga llaços per
tostemps, n'és com una
mena de jaç sempitern,
un nierol teixit de tendror. 



  
      


Adela Payá i Prats
              ⭐