NO HI ETS ...T'HAS DECOLORAT.!

 

NO HI ETS ...T'HAS
DECOLORAT.!

De la blanca neu,
n'han llucat
grumolls de gleva,
ella, de pell emmelada,
ens recorda el nostre
origen al planeta.

Neu, en aigua de cristall,
soldificada,
retornada als rierols i a
la mar,
caputxeta de vitrall
dels terrossos jeperuts.

Com abans d'escaiolar
de blanc les talles,
l'escultor treballa
meticulosament amb
el marronós fang.

Traicions de colors, com
atacs a l'amor,
en voler pinzellar a la Mare
Terra de blanc,
quan ella refulgeix en gran
mesura, de bruns i, de verds.

Flors de carabruna
n'han rebrostat, sobtadament,
entre els flocs nívis,
han dissolt els coàguls
esmorteïts per sobre
de la llacor.

Hi vas marxar per a
disfressar-te de cromacitats
lletoses i, esgrogueïdes,
a ningú no els vas
relatar les teves gestes amb
la nimfa d'ales sorroses.

Dríada dels boscos, que
malgrat haver- te ofert
tantes delicadeses, la vas
jaquir al bell mig dels lliris
tornassolats.

Exclosa, titil.lava
de cor endintre;
ajaguda per sobre de les
copsades dels arbres,
romandria com fruit asprívol.
No satisfet amb les dolenteries,
la negaries com ho va fer
el Pere, perico, per tres cops.

Del llaquim, poncelles porpres
entreobrin els seus pètals;
els gripaus masteguen volves
d'albí, que als seus musells
transformen en xarops.

Aigua incolora, amor traït,
escadusser de coloraines;
escapolons de rocam,
han sepultat al fons del terregam
les corroïdes esculturas,
tallades per les destrals
i els martells.

Quan a Gaia no li ve de gust
alguna cosa,
l'entafora a dintre dels
seus budells; espera l'ocasió
per a vomitejar tot allò que li
pugui destorbar.

Abanderat de les pal.lideses,
hi vas fer el salt a les
querences, quan elles
amb trets colrats,
no s'hi deixarien empal.lidir
pels estris desamorosits.

Continua pel teu senderol
eixalbant el que ressalti
de colors llampants;
ni a mi ni a la MareTerra
ens podràs fer creure el
que no hi és, menys encara
cendrejar- nos de les nostres
policromies.

En ésser albí, t'has esdevingut,
de tanta blancor que has
mendicat, tanmateix hi pensis
que ja hi ets bo, no obstant això,
no n'és així, ...ni de lluny ho seria,
simplement raus: decolorat.





Adela Payá i Prats
              ⚪

CONJUGACIÓ DE L'ÉSSER..!

 

CONJUGACIÓ DE L'ÉSSER..!

Paraules en tres temps
conjugades.

Pinyes dels arbres caigudes,
estampant-se contra el terrís;
roses des de les tiges
esflorant- se entre pètals
emmusteïts.

Catifes de petalines
orlant la gleva bruna,
grumolls virolats que
es delecten per jaspiar
el paratge.


Miola des de lluny el gat negre
dibuixant el paisatge de verd
amb els seus ulls de bronja.

Solitud enmig dels pins,
on els aucells et fan companyia,
somnis quallats de colors
que es vanen per descolorir
els arbres de blanc i de negre.

Una lluna rodona, de roig
fosforescent s'hi aboca entre
el brancam i, la sents com
una mena d'amenaça invasora.

Les formigues et munten pels
peus fins a les cuixes,
i un ratolí, de sobte, s'hi amaga
al darrere d'uns matolls.
Des de la sèquía s'entrelluca un
eriçó tot arrodonit, el seu cosset
una bola farcida de punxons.


Paraules en tres temps
conjugades.

Llaçades d'estels que van
i vénen, que s'hi fan més grans
o s'empeteteixen segons des
d'on els miris, i en eixe llambrec
et contemples cavalcant a
sobre de l'óssa Major.

Tot de cop, s'esvaneix i al
davant teu, només albires
puntets brillants.
El teu cos de carcassa
translúcida, visita els regnes
dels inconeguts éssers i,
una mà amiga et diu que et
resta poc de temps per a
romandre enllà.

Al voltant d'una taula entre
llibres, tu, hi eres, com també
t'hi trobes solcant trossets
de cels i, en el punt intermedi
gravites entre dos mons.

Paraules en tres temps
conjugades.

Hi vas venir a conèixer eixe
sentiment de no sentir- te
estimada, de no formar part
de res, encara que el cor
el tenies a reblir d'estimes.

A l'amor te'l retornàvem amb
nafres ensangonades,
i havies de passar el temps
cicatritzant les ferides.

Rebuigs en feien molts de
les querences, els hi era més
còmode mantenir- se arran
de les escorces,
espicassar- ho tot i,
endrapar- s'hi de les
lleugeres evanescències.

Tothom volia implantar la
seva llei,
el seu ordre preconcebut,
tu, tan sols volies deixar- te
anar pel que senties,
delejaves per admirar la
formosor en tot acte creatiu.
Travessar la beutat amb fletxes
d'ullades, fantasiejar amb vides
místiques i allunyar- te de la
materialitat...

T'hi hostatjaves en un espai- temps contrari als anhels de la teva ànima i, encara no podies entendre que feies en un lloc tan inhòspit, tan gelat i primitiu.

La teva vida conjugada en passat,
present i futur, se n'havia aturat
en el punt exacte, no enyorava
ni avançar ni retrocedir, vibrava
eternament en la quietud,
els missatges dels savis no arribaven,
una espurna divina se n'havia aclofat, esperant respostes de l'infinit.








Adela Payá i Prats
             💙

LA JÚLIA EN FA 5 ANYETS

 

CINQ ANYETS, 

CINC CUQUETS

S'HAN SORTIT DEL

TERREGAM PER A

OBSEQUIAR- TE AMB

CINC ANELLETS.

CINC LLUERNES A LA

NIT ET FARAN LLUM

A LA TEVA CAMBRA.

PERÒ EL MILLOR SERÀ

QUAN HI ARRIBI :

L'UNICORNI...!

T'ESTIMO MOLT💛

Adela Payá i Prats 

              💗

UNA ALTRA LÍNIA D'ESPAI-TEMPS..!

 

UNA ALTRA LÍNIA D'
ESPAI-TEMPS..!

A la taula de marbre,
esquitxada per l'aigua
de pluja d'aqueix
mes de Juliol,
hi restaren els baguenys
de dues figures.

Les nostres amatents mans,
dolçament agafades,
estremides pel seu encontre,
traduïen estimes
en carícies, ...Semblants a
pètals florits, llucaven a l'uníson.

Cada vegada que hi retorno
a la petita plaçoleta,
on vam romandre,
puc albirar com ens parlàvem
d'ulls i de dits, com barrejàvem
les paraules amb el líquid
fredolec de l'orxata i l'aigua llima.

T'agradava aquell lloc,
et senties estranyament
acollit i, jo em sentía feliç
de tenir- te al meu costat.
A la fi, hi érem junts,
després de tantes nits
cobejats per les lletres.

Quan andarejo per enllà,
ens entrelluco
amb inicis de perllongats
diàlegs;
els cossos tremolosos
en fan vacil.lar a les paraules.
Els avergonyits esguards
intercamvien camins irisats,
les pells s'hi apropen
silents, frec a frec.

Al vespre, els raigs assolellats
s'hi descobreixen per sobre
nostre,
ens enrojolen les galtes,
ens incendien els llavis
i, un petó carmesí explosiona
de brillantor.

Som nosaltres, volent- nos
estimar per tostemps,
arraulits a un raconet que ningú
no hi por sotjar, però que jo
ataüllo sempre que hi passo.

Una línia temporal ha restat
engarjolada al meu poble,
on tu i jo, s'hi estem a tothora.
El temps s'ha detingut, i hem
quedo a la distància observant- nos
una mica bocabadada.

A les nits, quan tothom ha marxat,
continuem asseguts al mateix
xamfrà: quiets, immòbils, com
paralitzats,....Intento glossar
algun que altre mot i, no n'hi ha
reacció. Crec que ni m'escolten.

Hi són dues obagues mig diluïdes,
entre el foscam i la llum.
Llueixen com dos ninotets de cera
amb mans replegades entre mans
i, uns somriures d'esclats lluents.

A la taula rodona, dues essències
fetes més de llum què no pas de
matèria, s'hi están còmodament
arrepapades, xarrotegen i dissolen
estellicons al fons dels seus
gots de vitrall....Beuen petits
esquerdills platejats i en un tres
i no res, s'han posat a trontollar
com si fossin estels.

De bon matí, en fer un tomb
pel llogarret, he col.lidit amb ells,
al meu cos l'han travessat com si
es tractés de dues espurnes;
al brollador d'un estany jugaven
a convertir- se en gorgs d'aigua

Ara sí que en miren, i a sobre
d'un banc de pedra, han dipositat
una carta on diu:
Només has de fer-ne una tombarella
i de sobte, et trobaràs amb un altre
esglaó quàntic.🌞








Adela Payá i Prats
             💛

LA MARE NATURA..!

 

LA MARE NATURA..!

Obria anous amb cops
de pedra,
petits cervells de natura
viva;
a la fam callàvem quan la
mare s'endarreria en el
dinar.

A la casa hi érem molts
nens, que solcàvem la
terra amb petites aixades
i rasclets.
El pare a cadascú li n'havia fet
encarregar- se de cuidar
un arbre.

A mi em va tocar el llorer,
que alguns anys li va costar
créixer...

Havíem de remenar
el terreny i alliberar- lo de les
males herbes, nodrir la
gleva amb adob natural, i
de tant en tant, arrosar- la
amb aigua, gota a gota.

Obria atmetlles amb
cops de còdols, com també
arrencava peres i préssecs

de les seves branques;
estiregassava grans de raïm,
m'endrapava de <figues coll
de dama>

Àdhuc hi eren els caquiers,
els codonyers, el til.ler
i, dues palmeres, ...més un
gran exèrcit de pins i alguns
avets..Com no, els dos
cerolers i un caramull
de flors.

Vivía aleshores al Paradís,
mentre ara, m'estic a dintre
d'un rusc de formigó,
absentada dels arbres estimats,
amb una pena immensa.

Sacs i més sacs de pomes
arreplegàvem,
el pare les manava guardar
en llocs adequats i durant
molt de temps les menjàvem
a poc a poc, mentre la mare
ens feia mermelada i compota.

Aquell món viscut amb
nostàlgia ja no hi és.
Els pares han marxat, la casa
al camp, ha canviat de semblant,
i ja he perdut enllà el poder
d'arraulir- me'n als seus braços.

Malgrat l'enyor, en aqueix
temps, la mare Natura  em va
salvar moltes vegades, dels
actes maldestres d'uns éssers
capficats en destrossar la
mateixa vida.

Els lligams al meu trosset
de terregam, encara hi són
latents,
agafada de les mans
dels arbres, em mantinc
alenant els colors que em
varen acompanyar durant
un període de temps.

La Natura sempre em va
defendre, on arrecerada al
seu cos, ressuscitava de les
possibles morts que
m'aguaitaven....Ella, la meva
autèntica mare, la meva
protectora. Gràcies




Adela Payá i Prats
              🌳

OMPLIM- NOS DE LLUM..!

 

Nebulosa: " La Formiga"

OMPLIM- NOS DE LLUM..!

Somiava andarejar pels
teus senderols i, descòrrer
aquells vels que als teus ulls
entelaven d'ombres.

Arrencar- te'n dels coixins
flonjos i, llançar- los per sobre
de les faroles, asseure'ns
a la nit a la teulada i xerrar.

Contemplar els estels i
emprendre vols enmig dels
espurneigs, presentar- nos
de nou, com éssers estel.lars.

Fantasiejava en agafar el teu
cap entre les meves mans
i dibuixar-te'n petons amb formes
d'esquerdills i de nebuloses.

Bressolar- te al bell mig dels
meus braços i, insuflar llum a
cadascun dels porus de la teva
pell, sargir- te d'ales florals.

Il.lusament, en pensava què
m'estimaves de veritat, en cap
moment  m'hi va passar per la
ment, què en feies de teatret.

De tot allò més màgic i refulgent
ho he hagut d'afegir al bagul vell,
on s'arruleixen encanteris, per
si de cas, un jorn qualsevol

s'hi remoguessin les forces
dels sortilegis...Només volia
solaçar- me amb tu, fruint de
la formosor de l'existència.

Imaginava un amor de brillantor,
on tot hi fos possible, on els somnis
i les alegrances, no es marcissin jamai,
on els amanyacs no escassegessin.

Però un immens monòlit s'hi interposà
enmig de tots dos plegats, i cap dels dos, no trobaríem com traspassar els seus
límits.. Ens havien interceptat.

Potser un terratrèmol, les laves
d'un volcà, un tsunami, un huracá,
poguessin derrocar aqueix mur
immens que no en tenia final?

O tal vegada hauríem de guarnir- nos
amb cossos subtils, curulls de
transparències, on les Moires hagessin
fet destrosses dels nostres avatars.?

Continuarem a banda i banda del
cenotafi, albirant com ens endinsen
a l'interior de fredes làpides de marbre,
sense gairebé fer-nos un dolç petó.?

Ni un comiat, ni una abraçada, ni
paraules tendrívoles, ni diàlegs que
posessin claredat on s'hi hostatjava
el foscam, ....res de lluïssor..?


Fumaroles negres se'n sortiran
dels nostres llavis en no haver
instaurat l'harmonia a les paraules
engolides envers els budells.






Adela Payá i Prats
              🍀

AVUI, AL RACÓ FOSC...!

 

AVUI, AL RACÓ FOSC...!




No recordo de quin
estel procedeixo,
com també n'he fet oblits
de qui és la meva
família estel.lar.

Somio amb el color blau,
amb les aigües marines,
i, em produeix enyorança
viure allunyada del mar.

Recorro petites serralades
que m'hi apropin als cels
i als aucells, que tant m'estimo;
flairo els perfums dolços
de les flors i, revolotejo
amb suposades ales de cristall.

Però trobo a faltar els
oceans, les brises que
acaronin tot el meu cos i,
aqueix suau trepitjar pel
sorralenc, que hi amaga
secrets de la mar.

Volgués convertir- me en
un ésser que per sobreviure
no tingués que depredar
a unes altres criatures.
Estaria bé obrir la boca i
nodrir- se'n tan sols,
dels raigs assolellats.

He de demanar perdó a les
bestioles i, a les plantes,
sense ells, potser, no hagués
sobreviscut, però ha arribat
el temps de no voler fer mal
a ningú...No em delecto per
viure en un món de depredadors.
També jo ho sóc.

Hauré de tallar els meus fils
amb tot i, continuar per uns
altres caminois..
No em sento gens feliç amb
aquesta mena d'existència.
N'estic més que farta.

Existir a contracor no n'és senzill,
l'amor, n'era l'única eina que em
reafirmava ací a la Terra.
Doncs han passat els anys i,
fins i tot,  he perdut la força
per estimar.

Tanmateix em clisso amb molt
d'amor a dintre meu,
les comportes s'han tancat i, no
deixen sortir cap luminiscència.
Ignoro per què aquest estancament.

El meu cos està extenuat, malalt,
afeblit, fer una passa endavant
suposa un gran esforç.
Moure un peu darrere de l'altre, em fa concebre com algú,
calcigant un temps que no li correspon.


Els àngels no em responen,
parlo amb ells i no em diuen res.
Em demanen més del que puc
oferir i, no se n'adonen del meu
cansanci per existir-hi a desgrat.

Ací no puc dur a terme el que
hagués volgut. N'estic molt
exhaurida....N'hi ha molts atuells
emplenats de llàgrimes...
Hi vull descansar....Pietat...!

N'estic ben tocada, han hagut
tantes inclemències...Esgotada
de clissar tants horrors al món,
i sentir- me força impotent.

És un no parar de tantes i tantes
bestieses...N'és una pluja
amarga de gotims sulfúrics;
la meva ànima s'hi sent com
una madeixa de llana, emplenada
de nusos.. Llangueix de col.lapses,
no hi pot avançar.

M'acoloriré amb els pigments
d'atzur i, em capbussaré al fons de l'oceà, em transformaré en peix, i tal vegada assoleixi una mica de pau a dintre de la meva ànima abatuda..


Pinzelleu- me de turquí..!


Demà, segons, els meus deliris, voldré tenyir- me'n amb unes altres tintures..

Qui ho sap...!

 

Adela Payá i Prats
             🌊

ESSÈNCIES DEL DESAMOR..!

 

ESSÈNCIES DEL
DESAMOR..!



Te hi vas aventurar a
estripar renglerons de
vida;
a retallar paraules
que s'hi agafaven
de les mans;
a contradir el que s'hi
va fer present com
a fidedigne;
a deslluir- ne els colors
verds de la fullaraca
i, els colors porpres de
les adelitades flors.

T'has capficat per
esborrallar els versets
que ens acolorien;
per guillotinar caps
que xiulaven veritats
com a punys;
per insonoritzar melodies
que parlaven d'estimes.

A desgrat de les argúcies
per esquerdar-ho tot,
s'hi amagava un deler
insatisfet;
una rancor confosa, per
no poder entrellaçar
desitjos passatgers,
vinguessin d'on vinguessin.

M'hi vas exposar al
davant del teu públic
com engruna d'un àpat,
per no voler permetre
gresques compartides,
ni disbauxes a la babalà.

A l'amor, jamai
no el vas defendre,
l'empastifaries de moltes
empudeïdes bonyigues.
L'embetunaries de
beuratges verinosos.

Ballarí del desamor,
en fas arreplecs de cossos
de tarquim, però de les
ànimes tot ho ignores,
desconeixes els seus
misteris, els seus influxos.

Del teu fàstic per ancorar- te
al bell mig de l'oceà, n'has restat
immobilitzat de sentiments.
El teu vaixell ha quedat encallat.

Pintes ninots enrojolats
a sobre de les aigües marines,
on les seves fletxes manquen
del seu efecte anihilador.

Hi vas aterrar a sobre de
Gaia, per a eclipsar les
espurnes divines.
Els teus banyetes sempre
t'hi acompanyen.

Dels fingiments n'has recobert
la teva existència,
i, tant has interpretat, que
desconeixes on s'hi oculta
la màgia dels corcells saturnals.

Em vas orlar de pedres
d'esmaragdes, per a després
sostreure-me- les;
Em vas reblir d'il.lusions
per a més endavant, esqueixar
les branques del tronc, que
les recolzaven.

Qualsevulla esperança arran
teu, ha sucumbit de mediocritats.
Les volences rauen despenjades
dels teixos ancians i, un donyet
entossudit, a totes elles les
allibera, una rere l'altra.

Aquest afany teu per regalimar
nicieses, a quina estranya cosa
obeeix, potser vols el títol que
t'acredite de magnanimitat..?

Malgrat cadascuna de les teves
malifetes, en tindré cura de tu
a la distància...Mai no abandono
als qui em produeixen llàstima,
per tot allò que s'han negat a
ells mateixos...!










Adela Payá i Prats
              🧩

ESPETECS DE MONSTRE..!

 

ESPETECS DE MONSTRE..!

Han passat els anys,
i el seu esguard llueix
de metacrilat.

Al darrere dels vitralls,
absort i, com robotitzat
raïa sense atrevir- se
a pujar el tendal..

Defugeix de les
veritats...Ha triat per
existir- hi, el fer ús de
les enganyifes.

Ha inundat el cor
d'espícules,
i, andareja pels caminois
amb peus flamígers,
exposant ventalls de
serpentines.

De les promeses omeses
n'ha fet exhibicions de
làpides mortuòries,
on el mort semblava ser
que hi era ell,
però n'era un fingit cadàver
representant el paper de
difunt, encara que viu.

Amb paraules mentideres
n'ha fet celebraciones de
banquets,
on els seus convidats
es disfressaven de pergamins,
ell, tritllejava els picarols
i hom declamaven paraules
als oratjols, adquirint formes
d'aucells.

Pluges de lletres
tatuarien per tot arreu la
paraula: <panxacontent>

Ha transcorregut el temps
i segueix enrampat,
a les ordres del <presumptuós>.

Se'n surten colomes acolorides
de groc i de blanc
des del seu barret de copa,
a l'espera d'un constant i
repetitiu aplaudiment.

La mancança de tendresa
n'és tan evident, que els actes
desprovists d'afectes,
hi fan sucumbir a qualsevol:
Pluges negres aguaiten
a sobre de tothom.

La vanitat empolainada de
bondat, n'és mal assumpte,
A la fi, hi van aflorar cadascun
dels actes amagadissos.
El monstre s'hi va fer evident.

I en eixa transformació perversa,
els ulls d'orgànica matèria
s'esdevindrien en uns
ulls plastificats, decolorats,
a través dels quals
s'hi contemplaria una existència
de realitats múltiples.








Adela Payá i Prats
              😈

EN DIRECCIÓ A L'OCEÀ MARÍ..!

 

EN DIRECCIÓ A
L'OCEÀ MARÍ..!

Passets de peus
descalços,
entre les flors
deambulen.

Xafiguen la gleva
amb petjades
que s'hi afanen
per deixar gravat
el seu nom,
inscrit al cor de Gaia.

Margarides amb
somriures dolços,
als ventíjols regalimen
els seus pètals;
roselles clamoroses,
inciten a maquillar- te
els llavis de roig carmesí.

Les mans acullen pomes
enrogides,
sota l'arbre de la concòrdia.
Els ocells s'hi apropen,
espicassen grumolls
del fruit afrodísiac.
No en tenen de por,
en fan saltirons envers
les arredossades mans.

En acabar d'endrapar-se
cantussegen amb refilets
captivadors.
Vesprada assolellada enmig
de les serralades,
on respirar aire pur n'és un
esperonador per als pulmons,
aqueixats pels morrions.

Mentrestant, tu, hi jugues
al joc de l'oca. De cos
en cos, n'has renunciat
a les estimes;
continues amb eixa dèria
obsessiva de teixir- te
vestits amb pells virolades.

Empremtes a sobre de
l'arbre xamós: cantaire de mots,
què em fa atalaiar la vida des
de les alçàries.
Allà dalt, tot assumeix un
caire de lleugeresa,
uns matisos de brevetat,
on et fan somniar que al
darrere teu, a les escàpules, li
n'estiguessin brollant ales.

Als cels, també n'hi hauràs
de tapissar- los amb les teves
traces d'ànima viatgera.
I tanmateix et delectaries per
tallar els lligams amb el planeta,
en són capaços d'arrencar- te'n
els teus alerons i obligar- te
a viure el que no desitges

De pont en pont i, tiro perquè
m'enduu el corrent del rierol.
Amagada sota les aigües em
confeccionaré escates i cua
per tal de nedar oculta als ulls dels obstinats per desfer- ho tot.

Adela Payá i Prats
             💗

AL TEATRE DE LA VIDA.!

 

AL TEATRE DE LA VIDA.!




Es referma la vida.
Un balcó obert,
en fa voleteigs
de cortinatges blancs,
aleteja un estol
d'aucells empresonats.

A sobre de la barana,
un home al darrere
d'una dona,
li n'abaixa delicadament
els tirants de la
brusa, exposa
els seus muscles al vent
com calzes de
consagració.

Alarits de les ventúries,
mans que acaronen,
els cossos dels
amants emprenen
un ball harmoniós.

Un amor extraviat
enmig de l'oratjol,
es divideix en espurnes
carmesí i, en caure
la nit, petons d'estels
se'n surten de dues flors
esbiaixades.

Es referma la vida,
la terra floreix d'abundor,
ell, a la gatzoneta
se n'anat a interpretar
uns altres papers
al teatre de la vida.




Adela Payá i Prats
            💜

REFLEXOS..!

 

REFLEXOS..!

Hi veig el nostre reflex
als bassiols,
on clapotejàvem
fins a cobrir- nos de llacor
de cap a peus.

Aleshores, les nostres
estimes n'eren fetes
d'aigua i de caolí,
s'abraçàvem fins a
empastifar- nos les ànimes
de grums fangosos,
i rèiem tant, què les
boques s'assemblaven
als Sols neixents.

Hi veig el nostre reflex
a l'interior dels
núvols cristal.lins
on a dintre d'ells
s'esbargíem per treure
el cap entre escletxes
d'ivori.

En fem de llunetes amb
petits espills, quan l'astre
solar en incidir a sobre
d'ells, enlluerna les
copsades dels arbres
i la vall en floració.

I juguem i juguem,
a la Terra hem viscut
amb tanta intensitat,
que ara necessitem
evadir- nos de tantes
i tantes nicieses.

Hi veig el nostre reflex
a les mans de les Energies
Creadores,
les quals ens diuen
què hi vam ser creats
al mateix temps, pero
que en arribar a la Terra
ens van dividir en dues
espurnetes.

Mentre xafiguem la neu
amb les nostres botes,
traspassem un pont on
al fons del rierol ens
contemplem com un peix
amb dos caps, i curosament
n'eren cisellats amb els
nostres trets.

Hi veig el nostre reflex
als llibres que llegíem
junts, on al bell mig dels
somnis, els teus mots
dibuixaven misterioses
constel.lacions.

En descloure els ulls
només hi era jo mateixa
enmig de la cambra,
sens tu, on m'hi sotjava
reverberada al mirall
de la còmoda.




Adela Payá i Prats
          💥💥


       

GUY DE MAUPASSANT.

 

GUY DE MAUPASSANT.
    (1850-1893)

" Nuestro gran tormento dentro de la existencia viene de que nosotros estamos eternamente solos, y todos nuestros esfuerzos, todos nuestros actos, tienden a huir de esa nuestra soledad…"

                        

                          ⭐⭐⭐⭐

" Notre grand tourment dans l'existence vient de ce que nous sommes éternellement seuls, et tous nos efforts, tous nos actes ne tendent qu'à fuir cette solitude. "

Guy de MAUPASSANT
Pintura: Edward Hopper
                (1882-1967)

                        💛

UN REFLEX DISTORSIONAT..!

 

UN REFLEX
DISTORSIONAT..!

Preciós ésser,
empolsegat de
maquillatge platejat,
què hi vas arribar a la
meva vida
per a mostrar-me'n
els viaranys pels quals
no n'havia de trepitjar.

Què em vas regalar:
sabates de cristall;
llibres de bruna gleva;
llambregades
què et duen
pels túnels més
enfosquits;
una casa de paper amb
teulada de xocolata;
una mar porpra,
voleiada
per negres gavines
de quitrà;
un cel emplenat
de clots per on s'hi
aboquen rostres
de marbre;
il.lusions fetes
d'esculls de coralls,
què n'hi ha que
amagar-les al fons
de l'oceà;
un cofre emplenat
d'epístoles envellides,
on en llegir
qualsevulla paraula,
la carta s'hi desfà
entre les mans;
un pont, el qual, ben bé
et puja a descobrir-ne
uns altres firmaments
o pel contrari
et fa davallar per les
esplugues
més subterrànies.

Precíós ésser,
empolsegat
de maquillatge daurat,
reflex de raig assolellat,
què a tothom li'n fa veure
el què n'hi ha de veritat.

Hi vas venir per a
ensenyar-me
per quines dreceres
n'he d'enfilar- me;
m'hi vas fer endevinar
caps de dracs
en testeroles d'homes;
i, al meu amoret,
li'n vas llevar
la seva disfressa
de benaurat.

Ara, ell, llueix
al bell mig del carreró
raucant com un gripau;
als seus musells hi duu
un ninotet abillat
de príncep emblavit.




Adela Payá i Prats
Pintura: Alla Tsank

               🌷🍀

VERSETS ENDOLATS..!

 

VERSETS
ENDOLATS..!

M’hi he abocat
a les vidrieres,
finestres endins,
d’una planta baixa,
on s’hi allotja un home
que de tant en tant
n’escriu poemes...

De puntelletes,
amb passets de ballarina,
hostatjada
al fons de l’alcova,
escorcollava
detingudament
l’interior dels calaixos,
una mica neguitosa,
i enllà,
me n’he trobat amb
un munt de poemes meus,
plens de molta melangia,
barrejats
amb la bugada neta,
les essències de sabó
i algunes pomes...

Els versos d’aquesta
criatura estranya,
aquells, què ell, m’hi va
dedicar, romanen ara,
penjats de l’estenedor de la roba
amb pinces de tots els colorets.
Els arrenco del seu llibre
d’un en un,
on dels enfilats perillen
com banderoles al vent,
cercant-los dates de dol.

El dia escollit, gairebé
un dia assolellat,
faig una fogata
i, a un dels seus poemes,
seguint l’ordre cronològic
del seu llibre,
cremo amb fragàncies de pi;
ben bé li’n ofereixo
tot un ritual
d’espelmes enceses
amb aromes de mirra,
espígol i gessamí.

Les cendres que recullo
les entaforo al fons
d’un atuell i, a les meves
serres de la Mariola
les llanço, escampant-les
entre els escarafalls
dels oratges
i, embolcallant-les
de dolces pregaries....

Cada escrit seu,
ha estat batejat de mort
amb un dia, un mes i un any,
que he anotat al llibre
de les defuncions...

En aquest moment
hi vaig per la pàgina 65,
encara hi queden
uns quants per fer-ne
un garbuix d’encenalls.

Ara, dia rere dia,
em dedico a purificar-me’n
de totes les seves enganyifes
i, de tantes malifetes
que en varen estripar
l’ànima....

Només el caliu
ha sabut assenyalar-me
com alliberar-me d’ell,
sense goigs ni plors,
sense acollir a dintre meu
cap tipus de rancúnia,
ni cap mena de ressentiment
què em tingués tostemps
sotmesa...

Em sento feliç
d’haver-ne tingut el gust
de conèixer cara a cara
a eixe, el meu adversari...

He après en aquest temps
això què un dia,
algú hi va dir:
”els brams d’ase
no pugen al cel....
I els que hi pugen
no tenen arrel”...
                                              



Adela Payá i Prats                         
             🔥                                                              

LA VIDA ENS SEGUEIX...?

 

LA VIDA ENS SEGUEIX...?

La vida em segueix, et segueix,
ens segueix a tots dos, o tal vegada,
a dintre d’ella, ens seguim tots
alhora, una i altra vegada...

En morir-nos, ja no gaudirem
de la vida, o possiblement serà
aleshores, quan viurem de veritat...?
Açò d’ara, n’és un somni, un engany...?

Posem en acció els pensaments d’uns altres, les fantasies d’un foll, o ben bé delirem, dirigits pels mecanismes d’uns estrangers, experimentant amb tots nosaltres...?

Adela Payá i Prats
     (15/05/2018)

              🌷⭐

TRAICIÓ DE LES ESTIMES..!

 

TRAICIÓ DE LES ESTIMES..!

Un cop de porta
entre esclafits de cristalls a
les estimes colpeja.

La ràbia, mestressa del
llogarret, n'ha espetegat
al fons d'un cor hostil.

Amor de vitralls,
dissolt en grànuls de sauló,
tots alhora, esberlats.
A vora de mar, les petjades
de tothom els han esbombat.

Globus de mots enlairats
arrossegats pels
tifons de la rancor,
paraules esmicolades
en engrunes de buidor.

Els firmaments es rebleixen
pels esgarips de la por,
pluges de claus a sobre
dels éssers vius, esquitxen
ruixats de malenconies.

De les tendreses, no han
explosionat rellucs
d'amanyacs.
Els cossos insensibles
a les dagues tendrívoles,
s'obsessionen per fer- ne
col.leccions de figurins
de tarquim.

Coltells esmolats
dessagnen despietadament
sentiments aprofundits.

Es traeixen les querences,
tresqueres reblertes
d'un munt de pellofes, on
els seus autors sargeixen
embolcalls de podridures.

Camins de desfetes i
d'escorrialles, a sobre dels
quals, els abusadors
en volen treure benefici
de tot allò que els hi sembli
força aprofitable.

Éssers carronyaires que
en cap moment delejaren
per exalçar les estimes,
què com les moscardes,
s'hi afanarien per endrapar-se'n
de les escombraries.
Libar el nèctar de les flors
no n'estava dissenyat per
als seus musells.





Adela Payá i Prats
             🌼

FOGALLEIG..!

 

Pintura: Vincent Van Gogh
             (1853-1890)

FOGALLEIG..!




Dels jocs en fèiem foc.
Al bell mig del bancal
gran, el pare ens deia
escridassant- nos:

" alguna cosa per cremar".

Aleshores, moltes joguines
trobarien el seu final.
La mare alliberaria calaixos,
cistells i vitrines.

N'era una mena de fer- li
comiat a l'infantesa,
un camí en espera, on no
sabíem, quina cosa s'esdevindria.

Les nines havien marxat,
trobava a faltar a la <xineta>,
però ja era temps de fer un
avanç, la bicicleta BH roja hi va
ser eixe gran pas, per anar- hi
descobrint un món petitó.

He heretat de mon pare,
el fet de voler flamejar el
que ja m'és inutilitzable.

Quants poemes i dibuixos
de sobte, quedarien convertits
en brases...!

El meu passat hi són muntanyes
cendroses, on el color argentat
ressalta més que ningú.

Dels amors, no obstant, en faria
aiguats, els despatxaria amb ruixats
d'aigua salabrosa i després
m'ompliria de sospiralls...

Desconexia el per què havíem de
transcórrer d'un temps a l'altre
dient adéu a un munt de coses
i, de persones.

Ara tot s'ha esvaït, tothom
hi és on li correspon,
és l'hora d'aprendre a
acomiadar- se'n d'un mateix,
doncs, és clar, que a la meva edat
no trigaré gaire en abandonar
aquest planeta.

Els somnis acomplits o no,
han segut les enrojolades
flames, què m'han impulsat
a viure envoltada de passió.

Flamarades per tot arreu,
les amorosides:
les més vigoroses,
les més encisadores,
les que m'endurien a no acabar
d'existir- hi,
les quals, m'empentarien a
a demanar- ne mes temps per
a sentir- les, en tota la seva
àmplia gamma de colors.

Així doncs, de les estimes en
fèiem dolces brimarades, tan
assuaujades n'eren, què del seu
color envermellit, s'esparpallarien
garlandes de coloraines.

Ara mateix, me n'adono de
quantes fogates hi sóc capaç
d'encendre, en poder percebre
com vas apropant- t'hi amb passets
silenciosos....No et demanaré el
teu nom, per temença de confondre
l'amor amb la mort.






Adela Payá i Prats
             🔥

RECOMPOSICIÓ..!

 

RECOMPOSICIÓ..!

M'hi estic arraulida enmig
dels blats morats.
Al matí entaulo converses
amb el Sol,
a les nits ballo amb els
estels titil.lants.

Una part meva ha marxat
i a tots els hi demano on
s'hi hostatja,
encara que ningú no em
respon, segueixo preguntant.

Sembli ser, que he quedat
escindida en molts bocins,
i de llavors ençà, que romanc
no acoblada en cap indret.

Hi visc deslligada de l'entorn,
les meves arrels a la Terra
han segut trasmudades per
ales de vol curt. A tothora
entre el cel i la terra, ocupo
els espais intermidis.

La meva ànima, feta miques,
s'entossudeix per arreplegar
cadascun dels seus trossets,
dispersats per tot arreu.

Viatja als firmaments, com
també ho fa al Sud i a l'Est,
de vegades al Nord del seu
país, on ara mateix hi resideix.

M'estic ajaguda sota els
pins de la meva infantesa,
a la nina del passat l'acullo
als braços, li dic que no plori
més, que vingui amb mi.

A l'adolescent d'abans li'n
faig recordar els moments
més bells, quan l'amor
hi va fer esclats de vida.
Àdhuc li n'ofereixo que
s'afegeixi a dintre meu.

Amb la dona adulta ho tinc
cru, no vol estar- se'n
amb ningú,
la trobo com fugida del món
i, només es deleja per voler
comprendre el que ací al
planeta no s'hi pot.

L'imploro que es desfaci de
les melangies;
sempre xarrotegem
i a hores d'ara, s'hi està
plantejant quina cosa escollirà.

Mentrestant, espero, però
assoliré completar la meva
ànima sencera o n'hauré
de continuar vivint tota
esquarterada fins a la fi
de la meva existència.?

M'hi estic expectant, estudio
cadascuna de les possibilitats,
he de recompondre'm de tots
els glaçons espirituales, tant
a la Terra com a altres llocs
del Cosmos.

No puc seguir vivint tota
fragmentada, deixant parts
de mi mateixa,
per cada paratge on he persistit..
.No em complau el fet de romandre:
esbarriada, dividida, disseminada.

Clams i precs que ningú mai no
escoltarà, dirigeixo a la creació.
Aquest abandó al planeta
no s'hi pot comprendre,
com tampoc tantes particions
establertes entre germans...

Els barrufets acampen al seu antull, mentre els humans es moren de por,
i, jo capficada per enllestir- me'n
abans de fer el gran salt quàntic.




Adela Payá i Prats
            🧡

OLGA XIRINACS: "Germans"

 

OLGA XIRINACS

       (1936)

<GERMANS>

Parlem tots tres germans

d'escriure la nostra infantesa,

del que ens deia la mare

quan estàvem -poc- malalts.

Les mans de la mare en tocar el front.

Quan feia putxinel.lis als peus de llit.

Ens explicava les vides petites

dels animals als arbres: hi desaven glans,

flassades de llana, saquets de blat,

plomes de colors, cireretes d'arboç.

Quan ens portava contes per acolorir

i dibuixàvem fades mandroses.

La llet del berenar. L'aigua de colònia.

Aquell metge del cap perfumat

que ens auscultava el pit.

El plat i la cullera per mirar la gola.

....rescatem la tendresa,

vivim de nou la vida, 

abans d'aquell oblit definitiu.

Olga Xirinacs

Pintura: Joaquín Sorolla

          (1863-1923)

                               🧡

DELIRIS S D'INFANT..!

 

Pintura: Arthur John  Esley
          ( 1860 - 1952 ) 

DELIRIS S D'INFANT..!

Avui m'he pres píndoles
per a recordar i en comptes
de memoritzar,
n'he arreplegat imaginacions
d'una nina fent de les seves.

                 ⭐⭐⭐


Les flors amaguen
al seu cor,
formes d'estels,
retornen a l'univers
una mena de brillantor
de més vivacitat.

En fan de bressola a les
espurnes dels firmaments,
enllumenen sembrats
i, jardins,
acompanyen als nens en
els seus jocs a l'aire lliure.

El monstre que de tot
en fa escarafalls,
xafiga la mateixa vida,
deixant petjades
gegantines,
alterant la composició
del lacerat terregam.

Els arbres, custodis
del nostre planeta,
balandregen esquellerincs
al seu fullam,
els fosforegen de
rubescències,
s'entaulen diàlegs entre
el cel i la Terra.

Un gira- sol capritxós
n'ha enxampat un petit
estellicó des de ben a dalt;
en flairar la flor,
les meves galtes han restat
tatuades d'esquerdills
platejats...

Ara, per on camejo, tothom
em defugeix, i faig esclatar
el riure com una boja
destarifada.

A les nits, gronxada pels
astres,
agafada de mans
i peus,
em llancen envers
els abismes còsmics,
en retorna-hi,
la meva consciència,
refulgeix de més savieses.

En faig ofrenes a l'univers,
declamo mots sagrats
què en ser disparats als
clots dels firmaments,
dilueixen verins llançats
pels adversaris.

Giravolto fins arribar
als espais tel.lúrics,
on en aquell indret, els
Mags, en mostren antics
llibres de cobertes escorxades
amb coneixements oblidats.

Avui, havia d'aprendre el
capítol de les mutacions,
on tothom s'ha enriolat
amb gana....M'he convertit
en un conill amb cap de
card marià, i encara segueixo
trabucant- me.

Què hi farem...!

Les flors amaguen als
seus pètals el rostre del
meu estimat,
que només jo mateixa
el puc sotjar,
i, en abocar- me a sobre
d'ells, un home d'ulls negres
i cabells cendrosos
em picava l'ullet.


Qui era ell...?






Adela Payá i Prats
            😊

LOUISE GLÜCK

 

LOUISE GLÜCK ( EEUU)
               (1943)
Premi Nobel de literatura 2020.

<Madre e hijo>



Todos somos soñadores; ninguno sabe quién es.

Alguna máquina nos hizo; la máquina del mundo,
la familia que restringe.
Después, de vuelta al mundo, pulidos por suaves látigos.

Soñamos; no recordamos.

La máquina de la familia: pelaje oscuro,
selvas del cuerpo de la madre.
La máquina de la madre: blanca ciudad dentro de ella.

Y antes de eso: tierra y aire.
Musgo entre las piedras, briznas de hojas y de hierba.

Y antes, células en una gran oscuridad.
Y antes de eso, el mundo tras un velo.

Para esto naciste: para silenciarme.
Células de mi madre y de mi padre, llegó el momento
de ser fundamentales, de ser la obra maestra.

Yo improvisé, nunca recordé.
Ahora es tu turno de entrar en acción;
tú eres el que pide saber:

¿Por qué sufro? ¿Por qué soy ignorante?
Células en una gran oscuridad.
Alguna máquina nos hizo;
es tu turno ahora de exigirle, de volver a preguntarle:
¿para qué existo? ¿Para qué existo?


Del poemario Las siete edades (2011, traducido por Mirta Rosenberg)



Louise Glück

<El iris salvaje>

Al final del sufrimiento
me esperaba una puerta.

Escúchame bien: lo que llamas muerte
lo recuerdo.

Allá arriba, ruidos, ramas de un pino vacilante.
Y luego nada. El débil sol
temblando sobre la seca superficie.

Terrible sobrevivir
como conciencia,
sepultada en tierra oscura.

Luego todo se acaba: aquello que temías,
ser un alma y no poder hablar,
termina abruptamente. La tierra rígida
se inclina un poco, y lo que tomé por aves
se hunde como flechas en bajos arbustos.

Tú que no recuerdas
el paso de otro mundo, te digo
podría volver a hablar: lo que vuelve
del olvido vuelve
para encontrar una voz:

del centro de mi vida brotó
un fresco manantial, sombras azules
y profundas en celeste aguamarina.

(Del libro ‘El iris salvaje’)


Louise Glück
Pintura: Xi Pan ( China)
     

        

                              💜

UN ORC DE PELLISSA..!

 

Jheronimus Bosch 
(1450-1516) " L'infern"

UN ORC DE PELLISSA..!

Com absentada del món
em venen imatges d'aigua, què
es barregen amb el gotim
arrapat als cristalls.

Pels caminois t'hi vaig
trobar, en un día plujós,
i ja intuïa que tot decauria
en abocar- s'hi l'astre Sol.

El pare en arribar tempestes
ens tancava a la casa de camp
i apagava els llums. Mentre,
bocabadats, els ulls ens refulgien.

Tu, t'hi vas difuminar amb
la presència dels raigs solars,
doncs cap lloc et seria idoni
per a ocultar l'arqueta de les

mentides...Quantes n'hi havien
a dintre d'ella, que mai no t'hi
vas atrevir a netejar- les amb
el líquid beneït.

A la calaixera on guardes poemes
compilats d'algú que et va estimar,
i al qual trairies, ara mateix, en fan
rellucs les esfilagarsades teranyines.

Els oblits i els abandons
s'han conxorxat per a
ignorar actes envilits, on les
estimes s'hi plauen per lluir de fiblons.

Com a viatgera d'aquest planeta
d'ànima magnànima, m'abraço
a la gleva, ...Em diu que totes dues
hem d'omplir- ho tot de més beutat.

Per tant, he de foragitar tot allò
què pugui deslluir el cos de la
Mare Terra i ella, ja ha cercat un
indret on t'hi puguis estar.

N'és un paratge fixat a recer
de la lluna, on bivaquegen espècies
contra natura....Enllà podràs adelitar- te
en exposar les més baixes passions.

Com abstreta del món, defugeixo
a corre- cuita del teu costat,
he decidit estimar- te a la distància,
deixar- nos fer a cadascú el que

delegem i, de tant en tant, recordar- te
com un ésser volàtil i difús.
Ara només vull ornamentar
la vida de les millors aparences,

brodar els paisatges de més arbres
i de més flors, netejar les aigües
de les seves impureses; esclarir
els cels dels seus contaminats,

als oceans retornar- los la seva
lluentor, i si cal, menar- te al teu orc,
on enllà ja aguaita el teu exèrcit
militar, guarnit de pellisses.





Adela Payá i Prats
             🔔