UN LÍMIT A LES
SOFRENCES...!
N'hi ha un límit
a les sofrences
que ja no n'hauríem
d'arrossegar.
Un límit desconegut,
què els suposats
creadors de vides
ignoren.
Però ni els de dalt
ni els de baix, ni tan
sols els qui hi són
al costat,
no se n'adonen
de cap cosa.
Ens llancen al buit
i, aleshores, comencen
les martellades,
els cops sense voler,
les batzegades,
les patacades i,
de tant en tant, el destell
d'un capoll obrint-s'hi
a poc a poc.
Ni permís, ni drets
per a redreçar les
nostres vides.T'han
inserit on han volgut.
Tu, sembli ser que
no decideixis.
Dictadures als cels
i, als inferns,
a la Terra: territori
adobat per a un munt
de tantes vileses
escomeses.
No n'hi ha llibertat
quan abans de néixer
algú, ja t'ha traçat el
teu destí, fent- te
creure't que ja disposaves
de tot el teu lliure albir.
N'hi ha un límit
a les sofrences, que ja no
n'hauríem d'arrossegar.
Potser alguna criatura
mesura la nostra
capacitat de resistència
al patiment. ?
En tenen maquinàries
per a sopesar el sofriment
de cada ésser humà,
a sobre del planeta Terra.?
Aqueixa dita de:
" Mai no et donen més
del que no hi puguis
suportar "
Se la creu algú...?
Us puc ben dir, que
no n'és certa.
La compassió gairebé
no existeix enlloc.
La crueltat regeix
aquesta esfera celest.
Fer l'indiferent és
el més comú.
S'hi pot lluitar, però
n'hauríem de tombar
un munt de coses
establertes,
que no s'hi deixaran
enderrocar de cap de
les maneres,
que trigaran en acabar- se'n
fins que ens fem conscients
que abans de poder
ser feliços, hem d'enfrontar
un reguitzell d'entrebancs.
Tots sabem quins són
els paranys.
Però abans de continuar
essent captius,
no pagaría la pena
inaugurar uns altres
viarons novells.?
Sempre hi vaig escollir
la joia per a viure,
malgrat les meves
decisions,
no considerades per ningú,
em vaig veure envoltada
sense demanar-ho, per les
melangies concatenades.
La Terra dirigida pels
de cua llarga i pels de cua
curta, a cadascun de
nosaltres, ens han inoculat
els pitjors fluids.
N'hi ha un límit
a la tristesa, que ja
hauríem d'estripar- la
escridassant <Prou>
a tot allò que atempti
contra la continuació
d'una vida digna:
la que tot ésser humà
es mereix,
tant sols pel fet
d'atrevir- se a viure
al fons de les cavorques.
Adela Payá i Prats
💛
SOFRENCES...!
N'hi ha un límit
a les sofrences
que ja no n'hauríem
d'arrossegar.
Un límit desconegut,
què els suposats
creadors de vides
ignoren.
Però ni els de dalt
ni els de baix, ni tan
sols els qui hi són
al costat,
no se n'adonen
de cap cosa.
Ens llancen al buit
i, aleshores, comencen
les martellades,
els cops sense voler,
les batzegades,
les patacades i,
de tant en tant, el destell
d'un capoll obrint-s'hi
a poc a poc.
Ni permís, ni drets
per a redreçar les
nostres vides.T'han
inserit on han volgut.
Tu, sembli ser que
no decideixis.
Dictadures als cels
i, als inferns,
a la Terra: territori
adobat per a un munt
de tantes vileses
escomeses.
No n'hi ha llibertat
quan abans de néixer
algú, ja t'ha traçat el
teu destí, fent- te
creure't que ja disposaves
de tot el teu lliure albir.
N'hi ha un límit
a les sofrences, que ja no
n'hauríem d'arrossegar.
Potser alguna criatura
mesura la nostra
capacitat de resistència
al patiment. ?
En tenen maquinàries
per a sopesar el sofriment
de cada ésser humà,
a sobre del planeta Terra.?
Aqueixa dita de:
" Mai no et donen més
del que no hi puguis
suportar "
Se la creu algú...?
Us puc ben dir, que
no n'és certa.
La compassió gairebé
no existeix enlloc.
La crueltat regeix
aquesta esfera celest.
Fer l'indiferent és
el més comú.
S'hi pot lluitar, però
n'hauríem de tombar
un munt de coses
establertes,
que no s'hi deixaran
enderrocar de cap de
les maneres,
que trigaran en acabar- se'n
fins que ens fem conscients
que abans de poder
ser feliços, hem d'enfrontar
un reguitzell d'entrebancs.
Tots sabem quins són
els paranys.
Però abans de continuar
essent captius,
no pagaría la pena
inaugurar uns altres
viarons novells.?
Sempre hi vaig escollir
la joia per a viure,
malgrat les meves
decisions,
no considerades per ningú,
em vaig veure envoltada
sense demanar-ho, per les
melangies concatenades.
La Terra dirigida pels
de cua llarga i pels de cua
curta, a cadascun de
nosaltres, ens han inoculat
els pitjors fluids.
N'hi ha un límit
a la tristesa, que ja
hauríem d'estripar- la
escridassant <Prou>
a tot allò que atempti
contra la continuació
d'una vida digna:
la que tot ésser humà
es mereix,
tant sols pel fet
d'atrevir- se a viure
al fons de les cavorques.
Adela Payá i Prats
💛
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada