CONJUGACIÓ DE L'ÉSSER..!
Paraules en tres temps
conjugades.
Pinyes dels arbres caigudes,
estampant-se contra el terrís;
roses des de les tiges
esflorant- se entre pètals
emmusteïts.
Catifes de petalines
orlant la gleva bruna,
grumolls virolats que
es delecten per jaspiar
el paratge.
Miola des de lluny el gat negre
dibuixant el paisatge de verd
amb els seus ulls de bronja.
Solitud enmig dels pins,
on els aucells et fan companyia,
somnis quallats de colors
que es vanen per descolorir
els arbres de blanc i de negre.
Una lluna rodona, de roig
fosforescent s'hi aboca entre
el brancam i, la sents com
una mena d'amenaça invasora.
Les formigues et munten pels
peus fins a les cuixes,
i un ratolí, de sobte, s'hi amaga
al darrere d'uns matolls.
Des de la sèquía s'entrelluca un
eriçó tot arrodonit, el seu cosset
una bola farcida de punxons.
Paraules en tres temps
conjugades.
Llaçades d'estels que van
i vénen, que s'hi fan més grans
o s'empeteteixen segons des
d'on els miris, i en eixe llambrec
et contemples cavalcant a
sobre de l'óssa Major.
Tot de cop, s'esvaneix i al
davant teu, només albires
puntets brillants.
El teu cos de carcassa
translúcida, visita els regnes
dels inconeguts éssers i,
una mà amiga et diu que et
resta poc de temps per a
romandre enllà.
Al voltant d'una taula entre
llibres, tu, hi eres, com també
t'hi trobes solcant trossets
de cels i, en el punt intermedi
gravites entre dos mons.
Paraules en tres temps
conjugades.
Hi vas venir a conèixer eixe
sentiment de no sentir- te
estimada, de no formar part
de res, encara que el cor
el tenies a reblir d'estimes.
A l'amor te'l retornàvem amb
nafres ensangonades,
i havies de passar el temps
cicatritzant les ferides.
Rebuigs en feien molts de
les querences, els hi era més
còmode mantenir- se arran
de les escorces,
espicassar- ho tot i,
endrapar- s'hi de les
lleugeres evanescències.
Tothom volia implantar la
seva llei,
el seu ordre preconcebut,
tu, tan sols volies deixar- te
anar pel que senties,
delejaves per admirar la
formosor en tot acte creatiu.
Travessar la beutat amb fletxes
d'ullades, fantasiejar amb vides
místiques i allunyar- te de la
materialitat...
T'hi hostatjaves en un espai- temps contrari als anhels de la teva ànima i, encara no podies entendre que feies en un lloc tan inhòspit, tan gelat i primitiu.
La teva vida conjugada en passat,
present i futur, se n'havia aturat
en el punt exacte, no enyorava
ni avançar ni retrocedir, vibrava
eternament en la quietud,
els missatges dels savis no arribaven,
una espurna divina se n'havia aclofat, esperant respostes de l'infinit.
Adela Payá i Prats
💙
conjugades.
Pinyes dels arbres caigudes,
estampant-se contra el terrís;
roses des de les tiges
esflorant- se entre pètals
emmusteïts.
Catifes de petalines
orlant la gleva bruna,
grumolls virolats que
es delecten per jaspiar
el paratge.
Miola des de lluny el gat negre
dibuixant el paisatge de verd
amb els seus ulls de bronja.
Solitud enmig dels pins,
on els aucells et fan companyia,
somnis quallats de colors
que es vanen per descolorir
els arbres de blanc i de negre.
Una lluna rodona, de roig
fosforescent s'hi aboca entre
el brancam i, la sents com
una mena d'amenaça invasora.
Les formigues et munten pels
peus fins a les cuixes,
i un ratolí, de sobte, s'hi amaga
al darrere d'uns matolls.
Des de la sèquía s'entrelluca un
eriçó tot arrodonit, el seu cosset
una bola farcida de punxons.
Paraules en tres temps
conjugades.
Llaçades d'estels que van
i vénen, que s'hi fan més grans
o s'empeteteixen segons des
d'on els miris, i en eixe llambrec
et contemples cavalcant a
sobre de l'óssa Major.
Tot de cop, s'esvaneix i al
davant teu, només albires
puntets brillants.
El teu cos de carcassa
translúcida, visita els regnes
dels inconeguts éssers i,
una mà amiga et diu que et
resta poc de temps per a
romandre enllà.
Al voltant d'una taula entre
llibres, tu, hi eres, com també
t'hi trobes solcant trossets
de cels i, en el punt intermedi
gravites entre dos mons.
Paraules en tres temps
conjugades.
Hi vas venir a conèixer eixe
sentiment de no sentir- te
estimada, de no formar part
de res, encara que el cor
el tenies a reblir d'estimes.
A l'amor te'l retornàvem amb
nafres ensangonades,
i havies de passar el temps
cicatritzant les ferides.
Rebuigs en feien molts de
les querences, els hi era més
còmode mantenir- se arran
de les escorces,
espicassar- ho tot i,
endrapar- s'hi de les
lleugeres evanescències.
Tothom volia implantar la
seva llei,
el seu ordre preconcebut,
tu, tan sols volies deixar- te
anar pel que senties,
delejaves per admirar la
formosor en tot acte creatiu.
Travessar la beutat amb fletxes
d'ullades, fantasiejar amb vides
místiques i allunyar- te de la
materialitat...
T'hi hostatjaves en un espai- temps contrari als anhels de la teva ànima i, encara no podies entendre que feies en un lloc tan inhòspit, tan gelat i primitiu.
La teva vida conjugada en passat,
present i futur, se n'havia aturat
en el punt exacte, no enyorava
ni avançar ni retrocedir, vibrava
eternament en la quietud,
els missatges dels savis no arribaven,
una espurna divina se n'havia aclofat, esperant respostes de l'infinit.
Adela Payá i Prats
💙
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada