AVUI, AL RACÓ FOSC...!

 

AVUI, AL RACÓ FOSC...!




No recordo de quin
estel procedeixo,
com també n'he fet oblits
de qui és la meva
família estel.lar.

Somio amb el color blau,
amb les aigües marines,
i, em produeix enyorança
viure allunyada del mar.

Recorro petites serralades
que m'hi apropin als cels
i als aucells, que tant m'estimo;
flairo els perfums dolços
de les flors i, revolotejo
amb suposades ales de cristall.

Però trobo a faltar els
oceans, les brises que
acaronin tot el meu cos i,
aqueix suau trepitjar pel
sorralenc, que hi amaga
secrets de la mar.

Volgués convertir- me en
un ésser que per sobreviure
no tingués que depredar
a unes altres criatures.
Estaria bé obrir la boca i
nodrir- se'n tan sols,
dels raigs assolellats.

He de demanar perdó a les
bestioles i, a les plantes,
sense ells, potser, no hagués
sobreviscut, però ha arribat
el temps de no voler fer mal
a ningú...No em delecto per
viure en un món de depredadors.
També jo ho sóc.

Hauré de tallar els meus fils
amb tot i, continuar per uns
altres caminois..
No em sento gens feliç amb
aquesta mena d'existència.
N'estic més que farta.

Existir a contracor no n'és senzill,
l'amor, n'era l'única eina que em
reafirmava ací a la Terra.
Doncs han passat els anys i,
fins i tot,  he perdut la força
per estimar.

Tanmateix em clisso amb molt
d'amor a dintre meu,
les comportes s'han tancat i, no
deixen sortir cap luminiscència.
Ignoro per què aquest estancament.

El meu cos està extenuat, malalt,
afeblit, fer una passa endavant
suposa un gran esforç.
Moure un peu darrere de l'altre, em fa concebre com algú,
calcigant un temps que no li correspon.


Els àngels no em responen,
parlo amb ells i no em diuen res.
Em demanen més del que puc
oferir i, no se n'adonen del meu
cansanci per existir-hi a desgrat.

Ací no puc dur a terme el que
hagués volgut. N'estic molt
exhaurida....N'hi ha molts atuells
emplenats de llàgrimes...
Hi vull descansar....Pietat...!

N'estic ben tocada, han hagut
tantes inclemències...Esgotada
de clissar tants horrors al món,
i sentir- me força impotent.

És un no parar de tantes i tantes
bestieses...N'és una pluja
amarga de gotims sulfúrics;
la meva ànima s'hi sent com
una madeixa de llana, emplenada
de nusos.. Llangueix de col.lapses,
no hi pot avançar.

M'acoloriré amb els pigments
d'atzur i, em capbussaré al fons de l'oceà, em transformaré en peix, i tal vegada assoleixi una mica de pau a dintre de la meva ànima abatuda..


Pinzelleu- me de turquí..!


Demà, segons, els meus deliris, voldré tenyir- me'n amb unes altres tintures..

Qui ho sap...!

 

Adela Payá i Prats
             🌊