UNA ALTRA LÍNIA D'ESPAI-TEMPS..!

 

UNA ALTRA LÍNIA D'
ESPAI-TEMPS..!

A la taula de marbre,
esquitxada per l'aigua
de pluja d'aqueix
mes de Juliol,
hi restaren els baguenys
de dues figures.

Les nostres amatents mans,
dolçament agafades,
estremides pel seu encontre,
traduïen estimes
en carícies, ...Semblants a
pètals florits, llucaven a l'uníson.

Cada vegada que hi retorno
a la petita plaçoleta,
on vam romandre,
puc albirar com ens parlàvem
d'ulls i de dits, com barrejàvem
les paraules amb el líquid
fredolec de l'orxata i l'aigua llima.

T'agradava aquell lloc,
et senties estranyament
acollit i, jo em sentía feliç
de tenir- te al meu costat.
A la fi, hi érem junts,
després de tantes nits
cobejats per les lletres.

Quan andarejo per enllà,
ens entrelluco
amb inicis de perllongats
diàlegs;
els cossos tremolosos
en fan vacil.lar a les paraules.
Els avergonyits esguards
intercamvien camins irisats,
les pells s'hi apropen
silents, frec a frec.

Al vespre, els raigs assolellats
s'hi descobreixen per sobre
nostre,
ens enrojolen les galtes,
ens incendien els llavis
i, un petó carmesí explosiona
de brillantor.

Som nosaltres, volent- nos
estimar per tostemps,
arraulits a un raconet que ningú
no hi por sotjar, però que jo
ataüllo sempre que hi passo.

Una línia temporal ha restat
engarjolada al meu poble,
on tu i jo, s'hi estem a tothora.
El temps s'ha detingut, i hem
quedo a la distància observant- nos
una mica bocabadada.

A les nits, quan tothom ha marxat,
continuem asseguts al mateix
xamfrà: quiets, immòbils, com
paralitzats,....Intento glossar
algun que altre mot i, no n'hi ha
reacció. Crec que ni m'escolten.

Hi són dues obagues mig diluïdes,
entre el foscam i la llum.
Llueixen com dos ninotets de cera
amb mans replegades entre mans
i, uns somriures d'esclats lluents.

A la taula rodona, dues essències
fetes més de llum què no pas de
matèria, s'hi están còmodament
arrepapades, xarrotegen i dissolen
estellicons al fons dels seus
gots de vitrall....Beuen petits
esquerdills platejats i en un tres
i no res, s'han posat a trontollar
com si fossin estels.

De bon matí, en fer un tomb
pel llogarret, he col.lidit amb ells,
al meu cos l'han travessat com si
es tractés de dues espurnes;
al brollador d'un estany jugaven
a convertir- se en gorgs d'aigua

Ara sí que en miren, i a sobre
d'un banc de pedra, han dipositat
una carta on diu:
Només has de fer-ne una tombarella
i de sobte, et trobaràs amb un altre
esglaó quàntic.🌞








Adela Payá i Prats
             💛