Nebulosa: " La Formiga"
OMPLIM- NOS DE LLUM..!
Somiava andarejar pels
teus senderols i, descòrrer
aquells vels que als teus ulls
entelaven d'ombres.
Arrencar- te'n dels coixins
flonjos i, llançar- los per sobre
de les faroles, asseure'ns
a la nit a la teulada i xerrar.
Contemplar els estels i
emprendre vols enmig dels
espurneigs, presentar- nos
de nou, com éssers estel.lars.
Fantasiejava en agafar el teu
cap entre les meves mans
i dibuixar-te'n petons amb formes
d'esquerdills i de nebuloses.
Bressolar- te al bell mig dels
meus braços i, insuflar llum a
cadascun dels porus de la teva
pell, sargir- te d'ales florals.
Il.lusament, en pensava què
m'estimaves de veritat, en cap
moment m'hi va passar per la
ment, què en feies de teatret.
De tot allò més màgic i refulgent
ho he hagut d'afegir al bagul vell,
on s'arruleixen encanteris, per
si de cas, un jorn qualsevol
s'hi remoguessin les forces
dels sortilegis...Només volia
solaçar- me amb tu, fruint de
la formosor de l'existència.
Imaginava un amor de brillantor,
on tot hi fos possible, on els somnis
i les alegrances, no es marcissin jamai,
on els amanyacs no escassegessin.
Però un immens monòlit s'hi interposà
enmig de tots dos plegats, i cap dels dos, no trobaríem com traspassar els seus
límits.. Ens havien interceptat.
Potser un terratrèmol, les laves
d'un volcà, un tsunami, un huracá,
poguessin derrocar aqueix mur
immens que no en tenia final?
O tal vegada hauríem de guarnir- nos
amb cossos subtils, curulls de
transparències, on les Moires hagessin
fet destrosses dels nostres avatars.?
Continuarem a banda i banda del
cenotafi, albirant com ens endinsen
a l'interior de fredes làpides de marbre,
sense gairebé fer-nos un dolç petó.?
Ni un comiat, ni una abraçada, ni
paraules tendrívoles, ni diàlegs que
posessin claredat on s'hi hostatjava
el foscam, ....res de lluïssor..?
Fumaroles negres se'n sortiran
dels nostres llavis en no haver
instaurat l'harmonia a les paraules
engolides envers els budells.
Adela Payá i Prats
🍀
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada