GOIG PER TU

 

GOIG PER TU

On el teu somriure

traspassa murades

fins al punt

d'enrunar- les,

un anhel immens,

es desvetlla trèmulament,

per tornar a sotjar- lo.

Enyor d'asseure'm

arran teu, al damunt

de l'ampit del finestral,

on contemplar d'ulls

junyits, a la llunyania,

el bellugueig

de les orenetes.

Agafar- te de la mà i

fer- te cosquerelles als

palmells,

enjogassar- me'n amb

els teus dits i, saludar

l'aparició enlluernadora

dels esquerdills als

firmaments.

Assumir el mormol que

escridassa ben clamorós

a la teva ànima,

com a la meva, llangueix;

oblidar els nostres

rols interpretatius a la

suposada realitat i,

donar- li veracitat

al que sentíem ocultament

embolcallat a l'interior

dels cargols marins. 

On la teva figura d'home

misericordiós s'enalteix,

enllà vull estar- me'n

i dir- te com em meravello

de ser- hi arran teu,

com la vida s'acomboia

de més arrapament i

de més fogositat.

M'arrecero a la teva vora

i, t'invito a parlar del que has

ocultat durant tant de temps.

De mica en mica, les teves

paraules llisquen suaument

com onades calmades.

I he de contenir el teu plor,

d'oceà enfurismat,

un plor que neix de la

desesperació,

de no abastir el que voldries

assolir i, que de totes totes,

algo misteriós t'ho ha

impedit.

Et bressolo com nen

apesarat a l'entorn

dels meus braços;

al teu front petonejo una

i altra vegada.

En adonar- me, m'hi

trobo al llit cenyida a

un molsut coixí. 

Has marxat amb la

primera llum de l'alba,

però la humitat dels

llençols,

delata la presència

dels teus llagrimons

perlats. No t'he somiat,

t'he tingut a frec del

meu cos.

Una acollida melangiosa,

emplenada d'interrogants,

de dubtes i de misteri.

Unes estimes trasbalsades

amb cor foradat,

repuntant descosits fins

a tenir- ne coves sargides.

A l'hora foscant, et deixaràs

caure al llit, abatut pel cansanci

i pels gemecs, pels sanglots

i pels espinguets,

aleshores, hi posarem música

clàssica i s'adormirem ben

junts, tots dos encoratjadament

abraonats.

Em conjuraré amb la part

refulgent del teu esperit,

per tal de reveure i contemplar

de nou el teu somriure amagadís,

que n'era la més estremidora

poncella, en descloure els seus pètals

davant de la celístia.

Adela Payá i Prats

   💕

Pintura:

Henri de Toulouse-Lautrec