MONSTRES DE METALL

 

MONSTRES DE METALL

Pel camí de les dàlies:

passeig de flors policromades,

on, un, podría pensar com

la Natura es complau

en oferir- nos tanta formosor,

a canvi de procurar- nos

una gaubança inacabable.

Pel contrari, a les nostres

vides, un reguitzell de banyetes

s'han obcecat per instaurar

camps de ferralla.

Ara s'han capficat per

desarborar els boscos..

Dallen arbredes i, al seu lloc

incorporen gegants de metall,

que des dels seus llambrots

vomitegen fluxes de

micro ones, hi són excrecions

que es delecten per irradiar- ho

tot, fins a la total destrucció

Hi som a les calderes dels

degenerats,... dels poca-solta,

dels cervells socarrats per

les enveges, i les depredacions.

Pels firmaments plovisquegen

tot tipus de verins, dissenyats

per a gasejar els éssers vius.

A la mare Terra la contaminen

de glifosats i altres agroquímics;

per les xeringues soldats ben

armats, minúsculs i garrapinyats,

emplenats de pollegons,

s'enfrenten contra els sentinel.les

rubiginosos.

Pel senderol de les dàlies

els ciclops avancen.

Des del seu ull immens,

al bell mig del front:

raigs de colorets tot ho cremen.

Els animals han fugit de seguit,

els ocellets fan el seu últim alè i,

els humans titil.len a la corda

fluixa, mantenint l'equilibri

entre el cel i la terra. 

De la mar, els peixos trèmuls

s'estavellen contra el sorralenc,

entre els seus darrers tremolors

i convulsions, amb un

carnús lliscadís.

Els monstres metàl.lics

amb software incorporat,

força augmentats,

ens disparen rajolins malèfics

sense parar.

Trobar- ne refugi a hores

d'ara n'és una ironía, un desori.

Assumir una mort a destemps,

a la força i, per què sí, n'és

inacceptable,

combatre els falsos déus

un acte meritori..

Pel camí de les dàlies,

a cap d'elles no les

he clissades,

en comptes de florades

s'enfila una munió

de castells amalgamats

de ferro forjat.

Des dels seus merlets

ens llancen dards

incendiaris.

Ens assessinen, ens fan

agonitzar a passes

comptades i, els qui

ens entrelluquen des de

les alçades res no volen fer.

Potser els hi agrade

abstreure's amb contemplacions d'òbits concatenats. 

En arrencar- me la daga

dedins del pitram,

n'ha fet relluc un pom

de dàlies i, del meu plor

constant, han rebrostat

lluernes que als titans de

virolla comencen a

enderrocar- los

Adela Payá i Prats

             

🌺