ÒBIT...!

ÒBIT...!

Un familiar ben gran
amb cent anys roman
ajaçat enmig del taüt.
Flors llangoroses per
tot arreu.

Quin fàstic em fa
contemplar-hi aquest
espectacle paupèrrim.
Besades i abraçades de
cosins i nebots,
la mare a sobre del
carro de rodes.

Espenteu- me...!
ens escridassa ben fort.
Potser s'hi pensi que
hi és en una festa.

El cap no li va massa
bé i, ens afegeix que
ella hi arribarà més lluny
dels cent anys.

Quin contrast amb totes
les coses,..... En morir-nos
hauríem de disposar de la màgia
per fer-ne desaparèixer
el cos. Tan grogenc, força
empal.liditt, que fan ganes
de marxar corrents,
o ben bé, com alguna tribu
d'Indis té el costum de fer-ne:
deixar el cadàver
a les copsades més altívoles
dels arbres, per a qué nodreixi
aus rapinyaires.

Vull enfugir-me'n i encara
ens resta una hora. Missa
i retor, flaire a encens,
els invisibles amb boques
ben obertes, regallant- los
les babes i, jo que no vull
estar-me'n ací.

La mare donant pel sac
tot el què sap i més,
vol ser- hi el centre d'atenció
fins què ja enfartida li
esmento:
Mare, tu, afortunadament
no n'ets la morta,
i, amb un esguard punxerut
me n'ha enclavat una munió
de coltells. Sé n'havia assabentat
del què li'n volia dir.

Un vespre horrorós, del qual
només hi pogut concloure:
que no calen tantes misèries
per a exhibir- ne la putrefacció
de la carn.

Adela Payá i Prats
🍂🍁🐧😀🎃