CONVERSES AMB L’ÀNIMA...!

CONVERSES AMB L’ÀNIMA...!



La solitud, a cops de plenitud,
et trasbalsa d’encanteris,
i, viatges a llocs insospitats,
on enllà dialogues amb esperits
confosos i extraviats.


Dels pianos antics i, corcats
pots encara sentir-ne melodies
què de cop i volta en fan aparèixer éssers d’unes altres vides.


Els amics en territoris allunyats
els has perdut;
el teu amor, hi va traspassar
els espais siderals;
i, ja et sap a ranci aquesta absència de tendreses volatilitzades.


Has hagut d’aprendre a assaborir estones isolades al dessota dels cels emboirats i, dels jorns emmudits;
de vegades, fins i tot, se’n surten
ombres per les murades del passadís i, s’obcequen per ser-ne ateses amb aldarulls crepitants.



La solitud, a cops de plenitud,
et trasbalsa de sortilegis; 
danses i, cantes i, saps que algú
en silenci t’està observant i, li’n
demanis que marxi, que vols estar-te a soles.


Ja saps com gaudir-ne per fer-te
companyia a tu mateixa;
en un temps enyoraves l’amor d’un company, ara, ni t’ho planteges, penses que potser la soledat a duet, hi sigui molt pitjor, que la soledat a un.


Habites un cos, el teu, però comprens què la teva ànima, vol aclaparar-ho tot i, de tant en tant, s’hi sent reclosa i, anhela obrir portalades i, recórrer uns altres viarons;
s’hi troba esfereïda d’observar tostemps les mateixes coses.




De vegades, voldria tornar a la
seva llar, i encara que s’estima
aquest planeta Terra i, els seus
hostes, ja no li'n fa el pes, fer-ne
repeticions de cadascuna de les
jugades...




N’hi ha un cansanci temerari
per donar el gran salt i, mentrimentres,
et resisteixes a fer-ne el pas quàntic, a dretcient, que la vellesa ja t’espanta una mica.






Adela Payá i Prats
              🌿