UNIIÓ I, DISCREPÀNCIA...!
Fils cendrosos dels teus
cabells, en arribar
a la meva carcanada,
es converteixen en garlandes
aprofundides, que tot ho
volen copsar.
Els meus ossos, ara,
conjugats amb les teves
espirals,
s’hi senten tostemps
encercolats per les
teves heures.
Andarejo pels viaranys,
cenyida a tu,
t’has cargolat a dintre
de la meva carcassa,
formant part dels dos.
Matisos glaucs dels teus ulls
s’han mullat de la llacor
de les meves llambregades i,
amb un sol mirar
contemplem la vida amb les
mateixes cromacitats.
En un altre punt cartesià,
l’atzar ens ha tornat
a escollir novament,
per a que experimentem
el recorregut dolç
de les paraules encertades i,
els afalacs sincers,
rebrostant al camp energètic
dels nostres cors.
Ens consolarem en albirar
la formosor de les flors,
sense bescanviar-les per
el que hi sentim,
i, arreplegats de mans,
ens adonarem que tots
dos plegats, en fem flaire
a violetes i,
que amb eixes essències,
ja en tenim prou
per a seguir-nos estimant i,
desestimant,
tantes voltes com calgués.
Ens hem solidificat en un
únic ésser, compost per la
suma de tots dos.
En voler desfer-nos, ens
desenganxarem
dels fils i, de les armelles,
de les aspes i, dels tentacles.
Deixem que Cronos ens
faci implantes
d'agulles novelles;
de sorra per encetar;
d’aigües beneïdes i,
de raigs fulgurants,
reapareguts des d’un
altre angle.
Adela Payá i Prats
⏳
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada