ON RAU LA VERITAT...?

ON RAU LA VERITAT...?




La remor dels cargols de mar,
em duen a una platja de pedra,
on de ben marreca, llaurava
somnis entre onades d'albor.


Robatoris de petons salats,
el meu cos en rebia a doll;
conjunció de les llums
assolellades, 
clenxinaven tirabuixons
blavinosos.



Explosió d'escumes nívies i,
cridaneres, ensabonaven
teguments empal.lidits.



A l'oceà li'n regalimava
creus i, anells d'or,
per tal de sentir-me'n
deslliurada de les arrels
entortolligades.



Els teus presents, 
els hi vaig llançar al pèlag,
entre clamoreigs 
de cordes de guitarra;
no volia sentir-me 
empresonada enmig 
dels teus arpegis,
zig-zageant a redós del 
meu cos.

Hi vaig aprendre a fer llucar
les ales amagadisses i,
entre revoloteigs d'èlitres 
batent el seu primer vol,
m'hi vaig escapolir dels
reixats obscurits, de les
clavilles embaucadores.


N'havia escollit: ser lliure,
que no pas estimada a dintre
de les fosques garjoles.



La remor dels cargols de mar,
em duen a llaçar la meva ànima
amb els estels que cerquin
giravoltar amb línies
geomètriques,
encara no descobertes,
ignorades, pels científics
categòrics.


Com espurna de llum blava,
furetejo els meus orígens,
esbrino viarons per descobrir-ne;
escorcollo pàgines de llibres
antics;
només vull assabentar-me'n
de qui sóc,
de qui he segut,
per quina cosa estranya
n'he segut embruixada
talment, a residir-hi
de moment, en aquest
planeta....!    







Adela Payá i Prats
              💙