ÀGUEDA i JOSE A BILBAO...!

                          🎷🎸🎹🥁🔔

PLATJA D'ONDARRETA " Peine del viento"

                  🌿👀💚🍃🍂🦋🦉🐞🐌

PLATJA D'ONDARRETA " Peine del viento" JOSE i ÀGUEDA

CEL A BORREGUETS...!

CEL A BORREGUETS...! 



D'orlat vestit
envermellit,
el capvespre,
dibuixa figures
estrafolàries
als firmaments.

Un nin de galtones
afrutades, davalla
suaument des dels
flonjos núvols.

Enllà on les seves
sagites s'acomoden,
en fa rebrosts de
més i, més vegetació.

De llavis arrufats,
en llança dolls d'aigua,
on les brimarades
s'han atrevit a iniciar
la dansa del foc.
 
Voleteja d'ací per allà,
parla amb les papallones;
al damunt d'una libèl.lula
en fa recorreguts per
les contrades. 

Nin petitó amb màgia
exagerada, ompli
els paratges d'hortalisses
i, de fruits. Vol donar-ne
de menjar a tothom.

Enmig de les guerres  
inutilitza qualsevulla
eina de combat,
als seus dirigents, els
deixa sense parla.
 
Dels abusadors
de nens,
al bell mig, de la seva
engonal, en fa
substitucions del seu
sexe, per una
nívia flor arrupida.
    
A vora mar parla
amb les onades,
regals de diademes
amb efecte calmós,
els hi ha ofert.
A les bocanes dels
volcans, llança
boletes de colors,
impedint què tinguin
basques.

Asseguda al terra,
mentre en menjo
una mandarina,
s'apropa el nin
llangorós,
esgotat per l'excés
de feina,
on ara dorm
plàcidament
a l'almosta de les
meves mans, que li
fan de bressol.
  
Espera al següent
núvol què hi vingui
a recollir- lo,
i, jo hi miro al cel,
comptant nuvolades
amb formes de 
borreguets.








Adela Payá i Prats
            👱‍♂️



   

POEMA D'EN FRANC GUINART I PALET...!

              💙🌜❤🥂👽👿💀👻👌👏👄👀

MESQUINESES...!

MESQUINESES...!






N'hi ha de peus
què trepitgen
el terra amb punxons
incrustats,
el seu màxim deler
n'és ferir el més
que puguin.
 
També n'hi ha
d'úrpies amb ungles
esfilagarsades,
què s'hi complauen
per esgarrapar.

Ments malaltisses
què tot ho deformen,
què tan sols hi
pensen en copular
i, violen nens i nenes
tacant-los amb les
seves impureses.

Saquejadors de vides,
què omplin calaixos
de diners, permetent
què molts pobles
morin de gana.

Insensats, què inventen
microorganismes
per a emmalaltir als
éssers humans.

N'hi ha de cors
encongits, adormits,
què llueixen de
frivolitats,
què no saben posar-s'hi
al lloc de l'altre,
i, que cometeixen els
actes més vils i, cruels. 
  
De vegades, miris
per on miris,
sents unes immenses
ganes de plorar
per tot el què contemplis.

Fadetes, vingueu amb
les vostres varetes
màgiques, no trigueu
gaire. En tenim molta
feina per fer.
El món no pot continuar
amb aquesta mena
de col.lapse.

A Hefest, li encomanaré
què em faci un estri
amb capacitats sublims
i, a Zeus, li demanaré
prestat, el seu raig
embaucador. 
 
De moment, ajudo
a sortir-se pel finestral
al teuladí espantadís.
No tinguis por, 
tornaràs a batre les
ales...!
 
N'hi ha d'ulls encegats
què no se n'adonen
de quina és la diferència
entre el bec d'un corb
i, el broc d'un càntir.








Adela Payá i Prats
            ☘ 
 


  

LA TEVA PIGA LUNAR...!

LA TEVA PIGA
LUNAR...! 




Has de mirar
la vida amb
ulls emmirallant-s'hi
a dintre del cosmos.

Intenta aprofundir
en la lluna esbrinada,
tindrà secrets què
te se desvetllaran
al llarg dels anys.

No en facis gambirols
de satèl.lit en satèl.lit,
doncs, cap cosa, no
aprendràs si passes
les estones, saltironant
d'ací per allà.
  
Has de detenir-te,
explorar la teva lluna
per dintre i per fora;
estudiar els seus volcans,
la seva composició,
les saves estructures.

Quan més coneixements
adquereixes, més te
l'estimaràs i voldràs
arran d'ella,
aprofundir- te
al cor de l'Univers.

Estudiaras mil maneres
per omplir-la d'abundor
i, d'exuberància, 
on aleshores
et sentiràs feliç.




  

 Adela Payá i Prats
             🌜

FLOR ETÈRIA..!

FLOR ETÈRIA..!



Als palmells
de les seves
mans s'arrauleixen
tallers de carícies.

Hi són dolces,
tendrívoles,
creen addició,
sempre en fan
gust a poquet.

Dels seus braços
emergeixen
branquillons
de fullam, capficats
per rodejar-te
sense possibilitat 
d'escapatòria.

Als seus llavis,
un munt de globus
sedosos
s'esllavissen
a l'entorn de la meva
pell, on reblida
de pessigolles
no hi puc parar
de riure. 

Al dessota de les
buguenvíl.lies,
m'estremeixo
d'aculliment;
força estimada
hi visc en rosa,
on els somnis
s'esdevenen
pètals enrossits.

Tanmateix, un
pessic a les galtes
arrodonides, per part
d'un desconegut,
me n'ha fet sentir
com petalina de flor,
lluitant per no ser-ne
arrencada des dels
seus branquillons.

Ara, tot ho veig
en negre,
barallant-me
contra unes úrpies
escarransides.

Al posseïdor
d'aquestes grapes
ossudes,
l'empolsego de
pol.len, fins a fer-lo
esternudar i,
alliberada de la
dessagnada mort,
em deixo esvanir
pels perllongats
murmuris de les
ventúries.
 
Enlairada de vellut
esmorteït,
el meu esperit d'ales
emplomallades,
m'insereix al fons
d'una existència
inconeguda.






Adela Payá i Prats
              🌹

SENDEROLS OPOSATS...!

SENDEROLS
OPOSATS...!




Seguies dormint
mentre marxava
camí a casa.

A meitat del
trajecte, m'hi vaig
parar a desdejunar
els primers
raigs solars. 

Aleshores, reia i
pensava amb tu,
enemic de les
matinades.

Íntim de la nit,  
i, dels seus quefers
musicals,
estudiaves partitures
de les quals res
no podia entendre.

Et contemplava
amb ulls closos,
enfarfegat entre
llençols i flassades,
mentrestant, jo hi
exposava el meu cos
al dessota d'un astre
acaronador, abocant- s'hi
entre els branquillons
de les arbredes.


Em parlaves de viatjar
al teu país, no en tenies
de calés,
cercaves una dona
acabdalada,
què et pogués cobrir
els teus clots
exposats.

M'hi vaig negar a
viure amb un home
què del seu suposat
amor, en feia un pla
de subsistència.

Tu, somniaves
abrigallat
entre mantellines
blanques,
on els cortinatges
s'hi cruspien de llum,
per contraposició
jo anava treient- me
peces de vestir
a mesura què el Sol
m'escalfava
amb més intensitat.

Entre foscúries i,
lluminàries ens hi
vam acomiadar;
tu seguies les
empremtes daurades,
entre els arpegis
del teu contrabaix,
jo només sospirejava
per un amor inexistent
al planeta Terra.

Durant el temps què
s'hi vam tenir,
almenys, ens vam
projectar erroniàment
en el què no n'era,
i a la fi, se n'adonàrem
què empaitàvem
senderols força
contradictoris.




 



  
Adela Payá i Prats
            🙃






  

UN CEL MULTICOLOR.

UN CEL MULTICOLOR. 



Miràvem aqueixes
llums carbases i
violàcies al cel,
amb llambrecs
inquiets, hipnotitzats.

Ja des d'aquell
vespre, no les he
tornat a reveure.
M'assemblava què
hi érem en una altra
línea temporal,
com també què el
firmament, aquell
jorn, volgués
comunicar-se'n amb
nosaltres.
  
Potser ens presagiava
el què n'hauríem
de viure després.
Ens va pinzellar
els rostres d'un
munt de pigments.

Quina formosura
de lluminàries hi vam
contemplar..!
Un castell de focs
què no s'aturava.

Encara puc veure'ns
asseguts al banc de fusta,
on amb els caps vinclats
en direcció a la volta
celeste, delejàvem
per no perdre'ns cap
centelleig.

No ho recordaràs pas,
però ens vam estrènyer
les mans com mai
no ho havíem fet,
de la mateixa manera
què ens vam esguardar
amb una misteriosa
intensitat.
  
Ens injectaren un amor
més colossal, més immens.  
N'estaven preparant- nos
per el que havia
d'esdevenir- se.
 
De llavors ençà, què
enduíem l'anyorança
d'eixe empiri cobricelat
per tantes i tantes
cromacitats.

Sí la mort fos com
una resplendor
inacabable,
quin goig ataüllar-se
al bell mig dels seus
espurneigs.





Adela Payá i Prats
            🍃
 


   

LA TERRA ENS CRIDA..!

LA TERRA ENS
CRIDA..!



La Terra no n'estaria
tan enfurismada,
sí cadascuna de
les criatures què
vivim a sobre d'ella,
actués des del cor.

Tants actes malvats
al nostre planeta,
l'emmalalteixen
fins al punt
de exasperar-lo.

Vomiteres de lava
volcànica;
espasmes de
terratrèmols;
tsunamis d'ones
massives.

En té d'esperit la
nostra preciosa Gaia.
No la turmentem més..!
Cuidem- la..!
Extraguem de dintre
nostre a l'ésser lluminós
que dorm plàcidament.

Què les arteries
i venes de sang blava,
de la nostra Mare,
no arrosseguin més
plàstics ni escuralles
de porcades.    
 
Hui per hui, plora
amargament, per la
nostra insensibilitat,
per la nostra indiferència.

No pot tolerar ja, el mal
ús, què hi fem dels seus
recursos naturals.
Ens mira i se li omplin
els ulls de calabruix. 
    
Dins de poc hi donarà 
llum a un clon de sí
mateixa,
amb una freqüència
vibratòria molt més
elevada, on no tothom
s'hi podrà estar.
  
N'està molt ferida, 
l'hem maltractada
en demesia;
malgrat que sempre
ens va acollir
amb un amor immens,
nosaltres ens hem
comportat com
uns bàrbars.

Tinguem cura d'ella,
agraïm tot el què
n'ha fet per nosaltres,
demanent- li perdó
pels nostres actes
desamorosits i, als
espantalls què han
optat per destruir-la,
llancem-los fora
d'ací, en direcció als
seus inferns.

A l'amor abaltit,
fem-li pessics i,
pessigolles,
hem de sortir dels
tàlems, on endormiscats
tot ho hem passat
per alt...
Disparem espurnes
de llum...!
Germans, amics,
posem-nos el vestit
dels diumenges,
llevem-nos els pijames
i, preparem- nos
per allò què ha
de venir i què no
trigarà gaire.








Adela Payá i Prats
              🌏
 


 

  

UNITAT DE CANVI...!

PABLO PICASSO



UNITAT DE CANVI...!


Curosament
l'home del quadre
m'esmenta
què miri cap endavant,
què no giri el cap enrere.

De la nostra hipotètica
amistat, s'hi va fer
un feix de llenya
què hi va anar
cremant-s'hi a pleret.
 
Des de les fumaroles 
grisenques,
s'hi va presentar
l'home blau, tan savi,
tan eloqüent...
Hi vam fer travessíes
per les ciutats oceàniques;
des de les quals
observàvem tresors
què jamai desvetllaríem.

Amb mans de salnitre
donaríem forma a un
munt d'esclofolles,
on amagaríem el què
no s'hi plaïa per lluir
al davant de ningú.

Ell, l'home de turquí,
em va fer passar 
del menyspreament als
cimalls del respecte
i l'honorabilitat.

Vesprades de diàlegs
entaulàvem
al voltant d'una taula
enmig del passeig,
albirant el barranc
del Cinc;
entrellucàvem com
s'escolaven els raigs 
tardorencs
al fons dels gots,
reblerts de cervesa.    

Mirades, expectants
a la recerca
dels nostres abismes,
on en incidir la llum
irisada, tot n'era al
descobert. 

Planejàvem fer viatges
al centre dels nostres
esperits; 
ens adelitàvem
per despullar-nos 
dels sustrats calcàris.

Ansiàvem oblidar tot allò
què com a humans
ens havia empetitit;
havíem de desarrapar-nos-en
de les escultures d'alabastre.

Curosament
l'home del quadre,
m'esmenta què miri
a banda i banda,
però el què desconeix
és què el temps
n'és un parany.
Tot conflueix alhora
en un mateix punt.







Adela Payá i Prats
            🍃🌲

SÍ FIQUIS LA MÀ VES AMB COMPTE..!

SÍ FIQUIS LA MÀ
VES AMB COMPTE..!




Em comenta 
el meu fill:

" Mare, el pare no
en té de flors
a la seva làpida..."

Fa poc hi eren
unes flors blaves
i, blanques, jaspiades
de roig.

Tal vegada, el vent
enfurismat, se les
ha engolides,
o unes mans rabiüdes,
les han arrencades.

Ja veus, fill meu,
què no n'hi ha
respecte per la vida,
menys encara
per la mort.

Però, ton pare, no
hi és a dintre
del taüt, enllà
reposen només
els seus ossos.

La seva ànima
ara mateix,
n'és ben lliure,
s'hi passeja pel
cosmos,
saltironeja d'estel
en estel,
i, quan li ve de gust,
ens visita a casa.

De vegades, en fa
molt de soroll
i, el bonego,
li dic:
ja sé què
has vingut,
si us plau, no trenquis
cap cosa, aleshores,
es tranquil.litza.

No pateixis, fill meu,
en comptes de
flors, li posarem
boles de cristall,
pinzellades de
molts colors.
De menut li agradaven
molt aquestes bales.  

Ja veuràs com ningú
s'atreveix a furtar
el què no li correspon.

Tanmateix, en farem
un conjur:

" Qui hi fiqui les seves
grapes a un lloc
sagrat, el qual, no
li'n pertany, 
en veura créixer
als seus palmells
un caramull de
berrugues."


Tranquil fill...!
què així sigui, 
i és clar,
què el sortilegi
s'acomplirà.





Adela Payá i Prats
             🔮






  



  



  

ON S'HI TROBA LA NOSTRA LLAR..?

RAMON CASAS I CARBÓ
(1866-1932)


ON S'HI TROBA
LA NOSTRA LLAR..?


Mostra'm
la nostra caseta
de cristall,
encerclada
d'arbres,
i, a prop
d'eixe petit rierol,
al qual, el
barquejarem
en caure el vespre.

Ensenya'm
els teus paisatges i,
la vall on vas néixer.

La molsa què et
recobreix com
flaira?
Enllà, de quin color
n'és la terra?
Quina melodia entonen
els nins de la
Mare Natura?

Agafa'm del braç
i, passegem pels teus
viaranys,  
no arrenquis les flors,
tan sols fes les
presentacions.

El què em fa molta
il.lusió és conèixer
als teus fillols:
els til.lers;
dels quals
tantes vegades
parlarem d'ells...!

Tu, embogies per
talar-los,
et costava renunciar
als seus guanys,
i jo, et volia convèncer
dels avantatges
per mantenir-los vius.

Hui per hui, desconec
quina cosa els haurà
ocorregut..!
A la llunyania escoltava
els plors d'un rebroll.

Farcellets de somnis
rauen submergits
a dintre dels nenúfars. 
N'hauríem de alliberar-los
i, posar-li'n ales de colors.

Assenyala'm
on s'hi troba el lloc
màgic,
on per primera
vegada,
ens atrevirem
a tractar-nos
amb respecte i,
consideració,
on pel fet d'estar-nos
ben junts,
ja ens sentirem
sobradament
complets.


Buida't
les butxaques
d'aqueixes mans
què no hi siguin les
nostres;
no taquis els nostres
petons amb carmí
aliè; 
ni tampoc barregis
les nostres estimes
amb empelts de
sentiments transgènics. 

Mostra'm
la nostra caseta
de cristall,
en aquell estel
del cel,
què ja hi fa tant de
temps, el vàrem
desallotjar.





Adela Payá i Prats  
              🌟






  

TOT RAU A L'ÀNIMA..!

TOT RAU A L'ÀNIMA..!



En fèìem clots
al terra i amagàvem
alguns presents
què n'havíem de trobar.

Mentre s'emperesíem
a sobre del rocam,
miràvem els arbuixells
al fons del barranc.  

Ens emocionava observar
com la vida s'expandia
malgrat les dificultats
i, els entrebancs.

Sense fer ús dels mots,
els dos, ens mervellàvem
i, amb els ulls conversàvem
durant hores i, hores. 
      
Aquelles vesprades
de silencis i, d'harmonies,
ens regressaven als
paradisos perduts.
 
Però com tot el què
s'estimàvem, ens varen
arramblar les nostres
benvolgudes terres.

El què desconeixien
els lladres, és què el
nostre guardià, vigilant
de les nostres oliveres,   

els hi provocaria que tot
hi fos ben tediós, fins al punt
de voler retornar-nos
el què per llei, ens corresponia.

S'omplíem els cossos
de més llum i, l'esperit
de més saviesa, només
en contemplar la Natura.

Enllà hi era el nostre
temple sagrat, la nostra
unió amb la divinitat,
la llibertat recuperada.

Però en grimpar al teu
estel, cobrires de vels
negres, el nostre
trosset de cel enyoradís. 







Adela Payá i Prats
              🌳

L'AMANT AUCELL...!

MARC CHAGALL




L'AMANT AUCELL...!




M'omplo els
ulls de la teva
llum, estimat
astre Solar.

Amb ella vesteixo
els esblaimats
verds hivernals.

Els escalfo i els
ajudo a créixer.

Una veu cantívola
d'ocellet humà,
em piula solfejades
de càlides notes
musicals.

Aquesta fragilitat
del meu cor
fent sonar cordes
d'arpa, em nubla
els ulls de brillants.

A la Mare Terra
li vull oferir el
meu amor
incondicional.
Agrair-li el seu
seient a sobre d'ella
i cantar- li'n
les estrofes
més boniques.

Malgrat les penúries,
els esglais, 
les escomeses sobtades,
n'estic eternament
complaguda
pel bell acolliment,
per les lliçons apreses
i, també per tot allò
què tanmateix, encara
no hi puc comprendre.

Asseguda al feixut
brancam, entono
cançons de vols
assuaujats, on viatjo
emplomallada de blaus.

Ell, hi vol ensenyar-me'n
quantes classes de cels
existeixen.

Anem d'ací per allà
enclotant els firmaments
i en cada forat,
en fem nierols
de riallades,
amb aldarulls de
platerets i, de baquetes
percudint els triangels
de metall.







Adela Payá i Prats
             🎼  

 

 

TACAT DE FOSC...!

TACAT DE FOSC...!




No té remei,
llàstima,
n'és com un cuc
enroscant-se
per tal de no
veure res

Atorga benediccions
i, malediccions;
de vegades s'hi pensa
ésser un semidéu
necessari.

Als seus conreus
soterra sabates
de dones,
li agrada usurpar- les
i jugar al conte
de la ventafocs.


S'hi enreda a l'entorn
dels pàmpols,
menjant tiges i fullam. 
Mudat de grana
llampant, imita a
als grànuls moradencs
del raïm.

No té remei,
llàstima,
viu de cap per avall,
s'abrigalla amb
closca de cargol
i, enduu posades
ulleres ben fosques. 

Com a llop solitari
s'endrapa de llunes
noves;
amb pelatge clapat
d'argent, abraça
branquillons ajaçats
a sobre del llac.

Hi va néixer amb cor
encongit,
mai s'ha permés
posar-s'hi
al lloc dels altres,
la qual cosa l'impedeix
poder sentir
les dolences dels
seus semblants.
 

L'insuflarem d'estimes
i, de ràfegues de llum,
abans què marxi
tot esquarterat per les
llengües de betum.
  

No té remei,
llàstima, ...!

Per efecte lunar
ha encobert la Terra
de dies i nits
però, ell, s'ha centrat
en negrejar el nostre
planeta de quitrà. 






Adela Payá i Prats
           ☄

AVISAMENT...!

AVISAMENT...!


Amb cor abillat
de carilló,
junyit per les meves
vint-i-tres campanetes, 
la meva essència,
t'hi vol alertar a raó
dels senyals
què en fan servir
els nigromants.
 
De besades perlades
et cobreixo, mentre
de cada petó,
s'hi desprèn un to
musical, què als
éssers de foscam
per tostemps els
afeblirà i, els
destorbarà
per apropar-se'n
arran teu.

No t'hi puc salvar,
em lladrunyararen
els meus dons;
tan sols hi puc
fer dringar els picarols
i, advertir-te'n dels
perills...

Posa't a cobert,   
i rep de seguit totes
les abraçades
què m'hi vas negar
quan els teus dubtes
en varen ennuvolar
el teu cor. 

Potser, quan estiguis
a l'altra banda de
la vida,
guarnit d'invisible,
podràs sentir el què
ací a la Terra no t'hi
vas permetre;
aleshores,
hi serem més enjovats
què mai no ho vam estar.

Fes neteja als teus
punts cardinals,
aireja els espais
què t'envolten,
resplendeix de lluentor
i, en llostrejar amb
llum tènue al vespre
vine a acomiadar- te
de mi.

Vull què abans de la
nostra dissolució
al complet, 
deixem cal.ligrafiades
les nostres empremtes
al palmell de les mans
amb tonalitats celestials.



 




Adela Payá i Prats
              🔔


 



       


   
 

JA N'HI HA PROU...!

LA MEVA  FILLA GRAN
I LA MARE 




JA N'HI HA PROU...!


Tant de bo pogués
ajurdar-vos.
Guarir-vos a tots
de les malalties,
de la vellesa,
de les tristeses.
Però hi sóc molt
petita, com un cigró.

Ens varen
lladrunyar els nostres
poders. 
Alguns s'hi complauen
per veure'ns patir.
Fins i tot, fabriquen
virus nous en laboratoris.

On és la compassió
en aquesta Terra.?
Quanta crueltat poden
arraulir alguns
quan només hi trobin
delectança per atorgar
sofrences.   

Tant de bo pogués
ajurdar-vos.
Un jorn no molt
llunyà, marxaràs mare
i, no vull viure això
com tampoc, com
la meva filla gran
es consumeix de
mica en mica
prenent un munt
de píndoles.

Fa mal aquest món
què et fa albirar
el què detestes,
cadascun dels nostres
dies.
I, pregues, pregues,
t'omplis de llagrimons
mullant els coixins
a l'hora de dormir;
no n'hi ha descans.
Has de sojornar per
a no cobejar mals
pensaments i, ja
saps massa bé
què tothom sofreix.

Andareges molt esgotada
de viure esporuguida,
d'entrellucar escenaris
què et gelen la sang.
Malgrat les fiblades
hi vols ballar
sota el Sol i demanar
clemència per a tots
els humans. 

De l'existència n'hem
de fer rebrostar
l'harmonia i l'equilibri. 

Ja n'hi ha prou
d'afligiments, de tenir
a tothora el cor en un puny.
Què s'acabi...!

 







Adela Payá i Prats
            😓 

UN DIA ENRARIT..!

ARBRE: DELONIX REGIA



UN DIA ENRARIT..!

De cor nuu,
la meva essència,
en fa bategar
ramells
de roselles.

Malgrat el rebuig
de les petalines
envermellides,
a sobre de l'estimat,
les seves galtes
ara mateix,
flamegen d'un
munt de carboncles.

Tanta exhibició de
fatuïtats, a l'home
de boteruda figura,
se li obrin vidrieres
amb esclats de gerdons.  

Tot de roig, orlat,
sembla un diabló
acabat de sortir-se'n
dels averns.

Acompanyat pels
tridents en flames,
per on çalciga,
de roig, tot ho tenyeix,
i, les bruixotes
camperoles,
què amarguegen
el raïm
s'afegeixen al seu  
aquelarre.

Nit de llunes
sornegueres,
amb cossos
de maduixes,
a les quals
els llops udolen
a vora dels  
penya- segats.

Enllà, aquestes
bestioles li llepen
les escorces a les
sortilleres rubescents.

Malgrat l'influx
mortífer dels
seus beuratges,
una pluja d'arrós
escarlata, a les
bèl.lües, les han
salvaguardades.

D'ulls entelats,
davallant pel pendîs
dels pòmuls,
llàgrimes envitrallades,
el meu estimat,
se les engoleix
de bon grat.

Serà l'antídot a les
pocions enverinades
de les arpies i, de les
fetilleres, disfressades
de dríades.





Adela Payá i Prats
            🎸

I, ARA, QUÈ DIUS..!

CLAUDIO SOUZA PINTO
( 1954)




I, ARA, QUÈ DIUS..!


Diguis el què diguis,
ja res no pot omplir-me'n
de falses esperances.

Com il.lusionar-me'n
al damunt dels sustrats
movedissos.?

Com fer arrels en terrenys
què ara hi són i, demà
n'hauran desaparegut.?

Com orlar els llambrecs
de llum i, d'ombres
al mateix temps.?

Com mantenir viu l'esperit
de la creació, mentre
t'apunten amb milers d'armes.?

Han creat eines amb
boques xucladores, què ens
engoleixen de tant en tant.

N'estic confosa, convulsa,
no hem inventat com
recarregar-nos de dinamisme.

Més bé, me n'adono què
n'hi ha una lluita desesperada
per refer i, desfer el planeta.

No s'hi pot tenir expectatives 
de res, quan jaus al fons dels 
volcans en erupció.

A dins de poc, en sortiré
disparada com coet a
l'espai. De flama envermellida

a la Terra l'empentaré
pels viaranys llumeners
deixant al seu darrere

xàvegues de vellut negre,
què no avançaran en el
seu trajecte envers la llum. 

Et preguntaràs per què
tants entrebancs a la vida
de tots, només perquè sí.

Nierols de serps boa
s'acoblen als nostres cossos i, 
en sotjar què s'ofeguem

aminoren la seva força
on ens deixen alenar una
mica per a reprendre de nou

el seu empeny per tornar
a esprémer les nostres
devastades figures. 

Diguis el què diguis, faràs
bé en marxar. Millor així,
no vull més bestioles

mostrant glavis de boires
anihiladadores, ...He deixat de
creure en les falòrnies...!
 




Adela Payá i Prats
             🐞

MOMENTS SONATS..!

MIGUEL CARBONELL
SELVA (1854-1896)




MOMENTS
SONATS..!


La meva nena gran
n'és malalta,
no li encerten del tot
el seu complicat
diagnòstic.
Només menja
farinetes com
els nadons.
La mare s'hi fa gran
i, més gran,
no hi vol sortir
avui al carrer, perquè
s'ha entestat per
continuar amb la
seva flassada
de  ganxet.
El meu nen, ha trencat
amb tot,
de la capital se n'ha
enfugit i,
al llindar de la porta
l'he trobat amb
un munt de borses.
Hem passat el dia
fent-li lloc a cadascuna
de les seves coses.
No tinc pau a dintre
meu,
pateixo per tothom,
i no li he dit bon dia
al meu estimat astre Sol.
L'home peix, ha llogat
un petit vaixell,
afegeix què de tant
esperar-me s'ha torrat
a vora de mar.
Esmenta què no te
pressa, aquesta vegada
em xiuxiueja què
em pot tirar un cop
de mà, sí ho preciso.
M'ho estic rumiant,
sí el fico a la meva vida,
el menaré sense voler-ho
a què dansi
el ball de Sant Vito.
Xapoteigs d'aigua
a les mans m'arruixa,
on aleshores
he deduït què ell, se
n'ha amoïnat una mica.





Adela Payá i Prats
             🏃‍♀️







  

DE BLAVA PELL...!

PABLO PICASSO
( 1881-1973 )




DE BLAVA PELL...!




Entre murades
eixalbades i,
altívoles, a dreta
i a esquerra,
xafigo rajoles
esquerdades i, de
tant en tant
hi puc albirar
un trosset de cel
empolistrat de
turquesa
esplendorosa.

 
Pobles antics
i, mig abandonats
amb caire àrab
al sud d'Espanya.


Un Sol esponerós
t'arrapa la pell
entre pessics i silencis;
hi pots escoltar les
veus cantívoles
dels homes, esmunyint
branquillons d'oliveres.

 
Et despulles del
ropatge xopat, 
rodoles per sobre
de la gespa
i ja ben embrutida
naveguis a sobre
del rierol, relliscant
al damunt de les
escates de l'home
peix. 

Assedegada dels
clapoteigs dels ruixims,
els pobles blancs
de Cadis, et converteixen
en una fervent devota
de les aigües cristal.lines.

Fantasieges en nedar,
de cos amarat pels
efluvis aigualits;
l'home peix,
ha vingut de molt lluny;
a dintre del seu cor
ha sabut escoltar
els teus planys.

 
Aquesta vegada, no
marxarà sense tu,
se n'ha fet sabedor
del teu immens amor
pels vitralls liquats.


És clar, viuràs a prop
dels blaus;
a vorera dels càntics
fluvials, t'encisaràs;
i a trenc d'alba, amb
cos nuu, visitaràs
les ciutats de cristalls
sota el fons de l'oceà.

Aleshores, hi sereu
un, arran de l'altre.
Aquesta vegada no
hi seràs estimbada
pels qui malèvolament
miraven i no veien;
escoltaven i feien
el sord.
Perquè ja ha arribat
el temps de les veritats.


El blanc et recorda
quanta solitud has
embolcallat a dintre
teu, en sotjar
discrepàncies al cor
del teu proïsme.


Ara, el blau et
junyeix al teu germà
de l'ànima i, la
resta de la teva vida
s'excel.lirà des de les
seves agombolades
cromacitats.





Adela Payá i Prats
             🏞

    

 

  






  

QUANT DE DESGAVELL..!

ESTATUA SEDENTE de LIVIA DRUSILA



Es una escultura datada a principios del siglo I, durante el Imperio romano,  mujer del emperador Augusto. 





QUANT DE DESGAVELL..!


N'hagués volgut
més harmonia
a la meva vida;
més somriures;
més delicadeses;
més oportunitats
per aprendre.
Un jardí emplenat
de flors,
uns arbres amics;
una tauleta enmig
de l'hort;
la músiqueta dels
aucells.
De rerefons:
la mar bramant
a les nits.
He viscut i visc
el que jamai hagués
imaginat:
unes converses què
et fan posar la pell
anserina;
unes discòrdies que
no comprens;
un tast amarg en
ataüllar el que per
sempre voldries
què romangués a
l'ombra.
Malgrat què no en tens
el poder per canviar
algunes coses,
n'has decidit
trasbalsar-te.
No saps quines
accions n'hauràs
d'escometre,  
però necessites
moure't, com
fulla tardorenca.
Dissoldre't en la
contemplació dels
paisatges muntanyers,
on commoure't en
sentir la calidesa
de l'astre Sol,
el qual, et dissiparà
de les solituds;
andarejar pels camins
terrosos, sota una
lluna de crisàlide,
encomiant- te a
esgarrapar-te i, a
extreure't de dintre
teu, la cuca de llum.
N'hagués volgut
més amor a la meva
vida;
d'aqueix que perdura
per sempre i, no pas
succedanis d'última
hora, amb regust
de ron i, matafaluga.
He hagut de trepitjar
viarons empedreïts, 
pels quals no en sentia
cap delectança,
i, en arribar a on havia
d'asseure'm, una veu
misteriosa afegia:

" encara no has finalitzat "
 
Convençuda de no
grimpar pels vessants
rocosos,    
desafiant els ecos
maldestres,
n'he pres la decisió
d'auto cisellar-me
com estàtua sedent.
No m'enfilaré per
cap tresquera;
he comprés què tant
el moviment com
la quietud et poden
menar a tenir-ne les
mateixes conclusions,
quan hi som a sobre
d'un planeta, on no
s'hi té en compte
la voluntat de la majoria
dels éssers humans. 
Esforços enderrocats
per les conveniències
dels qui abans de tu
néixer, ja te n'havien
reblit el teu llibre
de cal.ligràfies,
des del pròleg fins
a l'epíleg.







Adela Payá i Prats
            📖

 

    



 




 

RESSALTANT DESSITJOS...!

LEONOR FINI
( 1908- 1996 )


RESSALTANT
DESSITJOS...!


Qual mandra
abassegadora,
així ha defensat
el seu cossatge,
curull de fiblons i,
de cascaró
encuirassat.


Quantes màscares
se n'ha provat,
el rostre se l'ha
emmascarat d'un
munt de pigments. 


Les dalmàtiques de
tants colors teixides, 
li n'han deixat el
cos quadriculat.
Sembla un full
acabat d'ésser
arrencat d'un cuadern.


Ell, el nin de terrissa,
què esbargint-se
amb tots els jocs,
mai no hi va saber
endevinar, com realment
lluïa amb imagineria
pròpia.


Com a príncep, no
volia excel.lir- se,
li mancava els
sentiments amorosos;
tampoc s'adelitava per
assemblar- se'n
a les bèsties;
un nan, suposava
llevar- li'n beutat a la
seva figura;
un mag negre, no li
complaïa, massa feina.  

  
A la fi, hi va decidir
interpretar el paper de
benaurat però amb
accions malèvoles.


El mal el sadollava,
havia de parèixer discret,
i, empolainar- se'n d'un
munt de caràtules.


El què ignorava el nin
de tarquim, n'era què a
mesura què transcorrien
els anys, s'hi contemplava
més foradat què mai
no ho havia estat. 

   
S'hi sentia com un càntir
amb molts brocs
de buidetat, des dels quals
els llambrots assedegats
el feien escassejar
del líquid diamantí.


Ara mateix, a vora
de les Moires,
s'hi pregunta per què
no se li va ocórrer
haver-ne escollit
entre molts papers
el de la princesa
despitada.
Doncs, per tal
de reviure aquest
personatge, a tota muller,
l'ha desllustrada
sense pietat.







Adela Payá i Prats 
             🎷