UN CEL MULTICOLOR.

UN CEL MULTICOLOR. 



Miràvem aqueixes
llums carbases i
violàcies al cel,
amb llambrecs
inquiets, hipnotitzats.

Ja des d'aquell
vespre, no les he
tornat a reveure.
M'assemblava què
hi érem en una altra
línea temporal,
com també què el
firmament, aquell
jorn, volgués
comunicar-se'n amb
nosaltres.
  
Potser ens presagiava
el què n'hauríem
de viure després.
Ens va pinzellar
els rostres d'un
munt de pigments.

Quina formosura
de lluminàries hi vam
contemplar..!
Un castell de focs
què no s'aturava.

Encara puc veure'ns
asseguts al banc de fusta,
on amb els caps vinclats
en direcció a la volta
celeste, delejàvem
per no perdre'ns cap
centelleig.

No ho recordaràs pas,
però ens vam estrènyer
les mans com mai
no ho havíem fet,
de la mateixa manera
què ens vam esguardar
amb una misteriosa
intensitat.
  
Ens injectaren un amor
més colossal, més immens.  
N'estaven preparant- nos
per el que havia
d'esdevenir- se.
 
De llavors ençà, què
enduíem l'anyorança
d'eixe empiri cobricelat
per tantes i tantes
cromacitats.

Sí la mort fos com
una resplendor
inacabable,
quin goig ataüllar-se
al bell mig dels seus
espurneigs.





Adela Payá i Prats
            🍃