TOT RAU A L'ÀNIMA..!
En fèìem clots
al terra i amagàvem
alguns presents
què n'havíem de trobar.
Mentre s'emperesíem
a sobre del rocam,
miràvem els arbuixells
al fons del barranc.
Ens emocionava observar
com la vida s'expandia
malgrat les dificultats
i, els entrebancs.
Sense fer ús dels mots,
els dos, ens mervellàvem
i, amb els ulls conversàvem
durant hores i, hores.
Aquelles vesprades
de silencis i, d'harmonies,
ens regressaven als
paradisos perduts.
Però com tot el què
s'estimàvem, ens varen
arramblar les nostres
benvolgudes terres.
El què desconeixien
els lladres, és què el
nostre guardià, vigilant
de les nostres oliveres,
els hi provocaria que tot
hi fos ben tediós, fins al punt
de voler retornar-nos
el què per llei, ens corresponia.
S'omplíem els cossos
de més llum i, l'esperit
de més saviesa, només
en contemplar la Natura.
Enllà hi era el nostre
temple sagrat, la nostra
unió amb la divinitat,
la llibertat recuperada.
Però en grimpar al teu
estel, cobrires de vels
negres, el nostre
trosset de cel enyoradís.
Adela Payá i Prats
🌳
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada