JA N'HI HA PROU...!

LA MEVA  FILLA GRAN
I LA MARE 




JA N'HI HA PROU...!


Tant de bo pogués
ajurdar-vos.
Guarir-vos a tots
de les malalties,
de la vellesa,
de les tristeses.
Però hi sóc molt
petita, com un cigró.

Ens varen
lladrunyar els nostres
poders. 
Alguns s'hi complauen
per veure'ns patir.
Fins i tot, fabriquen
virus nous en laboratoris.

On és la compassió
en aquesta Terra.?
Quanta crueltat poden
arraulir alguns
quan només hi trobin
delectança per atorgar
sofrences.   

Tant de bo pogués
ajurdar-vos.
Un jorn no molt
llunyà, marxaràs mare
i, no vull viure això
com tampoc, com
la meva filla gran
es consumeix de
mica en mica
prenent un munt
de píndoles.

Fa mal aquest món
què et fa albirar
el què detestes,
cadascun dels nostres
dies.
I, pregues, pregues,
t'omplis de llagrimons
mullant els coixins
a l'hora de dormir;
no n'hi ha descans.
Has de sojornar per
a no cobejar mals
pensaments i, ja
saps massa bé
què tothom sofreix.

Andareges molt esgotada
de viure esporuguida,
d'entrellucar escenaris
què et gelen la sang.
Malgrat les fiblades
hi vols ballar
sota el Sol i demanar
clemència per a tots
els humans. 

De l'existència n'hem
de fer rebrostar
l'harmonia i l'equilibri. 

Ja n'hi ha prou
d'afligiments, de tenir
a tothora el cor en un puny.
Què s'acabi...!

 







Adela Payá i Prats
            😓