TANKA
Sagetes cauen,
la dona bruna, copsa
puntes de fletxes
al bell mig del seu pitram,
la blanca, s'ha esberlat.
Adela Payá i Prats
🏹🔮😃🤔💮
Quan arribi aquest jorn
dijous, 28 de febrer del 2019
TANKA
dimecres, 27 de febrer del 2019
EPÍSTOLES...!
EPÍSTOLES...!
Cràters, pasquins,
mots somorts,
lluïments de sentiments
expressats,
però no sentits.
Descurança del què
s'ha vocalitzat,
sense posar- ne ànima
ni cor, en tot allò,
què s'hi va voler
fer creure.
Les paraules:
ultratjades,
decapitades,
ofegades,
deslligades,
constrenyint un cos
que hi llança
vomiteigs de lletres
camuflades.
Pentagrames
escadussers de notes
cal.ligrafiades;
amb pauses silencioses,
on de sobte,
una veu rogallosa
hi fa espetecs altisonants.
La gramola, grinyola
als espais truculents,
les teves epístoles
trasmudades
per solfejades,
on tothom amb les oïdes
atapeïdes, escup aldarulls
aberrants, des dels
seus llambrots.
Adela Payá i Prats
🤢☻😨😰😳
UNA ALTRA EXISTÈNCIA...!
UNA ALTRA EXISTÈNCIA...!
Has obert la finestra
de la casa verda, on en
un temps endarrerit,
tu hi eres l'única
hostessa.
Miraves els abismes
amb ulls miraculosos,
on tota abstreta,
defugies el contacte
amb els altres éssers
humans.
Avui en dia, te n'haguessin
catalogat com una <autista>.
Al damunt i, ben alt,
gairebé, tocant les muntanyes
s'hi trobava la teva llar,
aleshores, no en tenies
de fills, ni de company amorós.
La teva existència, raïa
en esplaiar les teves llambregades
enmig dels paisatges;
en fer arreplecs d'ullades
per sobre de la fullaraca,
i, folrar els cels de turqueses.
Voletejaves com els aucells
i, una raça inconeguda
d'homes i dones- aus,
de tant en tant, et feien
companyia.
Duies polsim d'estels
als ulls i, màgia d'encanteris
a les mans,
aliada da la Mare Natura, ensementaves de llavoretes
els terrenys esquerps.
Als firmaments, els enjoiaves
de gemmes blavinoses;
als núvols, els embellies
amb arracades de robins;
mentre els nens savis,
t'omplien el cap de garlandes.
Com emissària dels missatgers
cèlics, instauraves la pau als llocs bel.licosos;
traslladaves als malvats
envers uns altres confins, fora
del planeta;
als nois famolencs els nodries
de queviures i, als malalts,
guaries amb remeis ancestrals.
Els germans aeris, t'hi van ajudar
i, tanmateix hi vas ser per tostemps isolada a la Terra;
a la qual, empentaves, de mica en mica, per a que recorregués passadissos còsmics, més llumeners.
Adela Payá i Prats
🌻🦋🌞💜🌾
SOTA EL BLAU...!
SOTA EL BLAU...!
Al davant del rierol
t'hi vas llevar les mitges
negres, per tal de deixar
els teus peus en remulla.
El Sol anava omplint- te
d'escalfor i, a poc a poc,
i, peça per peça,
et vas desbotonar la blusa,
la faldilla i, fins i tot,
els corxets dels sostenidors.
La brisa dolça, acarona la
teva pelll;
els pensaments estan
aquietats,
i, no n'hi ha sofriment en
els instants presents.
El teu estimat, el duus ben adormisquejat enmig del pit,
no en fa reclams de cap cosa,
i, et sents a gust, deslliurada
de qualsevol sentiment.
Tota nua, et desenbeines de les
calces i, nades al llarg
de la riera, cercant el seu
últim tram,
sense assabentar-te'n
de res,.
Només vols desprendre't
de tot allò, què a la teva ànima empresona,
enyores tanmateix,
oblidar- te'n de tu mateixa i fas esborralls del teu nom.
Stimulant l'aparença d'un peix,
et vas aprofundir dins de l'oceà
i, mai més, et vas mostrar
com humana,
fora dels cortinatges d'atzurita.
N'estàs fora de perill;
en esparpillar- se, ell,
de dintre del teu cor,
et demanarà unes ulleres
per a bussejar i, unes
aletes ben grans.
Adela Payá i Prats
♥️
dimarts, 26 de febrer del 2019
QUAN...!
QUAN...!
Quan miris la mar,
pensa què un jorn
m'hi vas tancar a
dintre de les conquilles,
i encara romanc
al seu interior,
abillada de mareperla.
Quan trepitgis la terra
bruna, enllà, m'hi trobaràs
entre els grumolls de la
gleva i, les pinyes davallades
des dels branquillons dels pins.
Sí per casulalirat, escoltis cantussejar els ocellets
hi seré al fons dels seus becs
entonant melodies novelles
per tu.
Quan albiris el Sol,
hi seré el raig llumener
que incideixi als teus ulls,
on al cobejar-me
a dintre teu,
te n'adonaràs que
un trosset de la meva
ànima, n'ha segut
per tu, segrestada.
Sóc el parell de xiruques
que hi vas amagar a dintre
de la capsa de cartró,
esperant que un dia
t'atrevires a encalçar-te-les
i just, aleshores, iniciar
un mateix senderol.
Quan aprenguis a clissar
en profundidad,
qualsevulla essència vital,
podràs advertir- hi què
els meus ulls, mai hi van
fer encenalls de les seves brimarades.
No acostuma l'amor
què arrauleixo al meu cor,
cavalcar per una multitud
d'arenes movedisses.
Adela Payá i Prats
👞🕸🦋🐳🌻
VINE...!
VINE...!
Sota el pont hi sóc
amb les herbes remeieres.
No defalleixis...!
Mullem- s'hi els peus
al riu cristal.lí,
en posar- se el Sol.
VINE ...!
No marxis encara
camí dels estels,
ens queden paraules
què hem de batejar
tots dos alhora.
Espolsa't les fumaroles
d'estalzi;
neteja't la pell amb els
pètals carmesí,
dels meus llavis.
Lleva't totes aquestes
disfresses carnavalesques;
al teu costat hi rau el poal
de la brossa.
Roman ben nu, i
deixa què els raigs
matutins de l'astre Sol
et purifiquen
de dintre a fora,.
Allunya de tu, als
diantres, que dia rere
dia, et tenyeixen
de polsim negre.
VINE...!
Has de fugir de les
llunes falses i, amagar- te'n
de les nits argentades;
cerca el senderol
de les flors liliàcies,
què tothom plagia
i, dorm a l'espluga
dels miracles.
Dóna'm la mà,
fes-me una abraçada.
Beu-te aquestes infusions i, visualitza't amb un cos
sa i, estalvi.
Adela Payá i Prats
😘🎈🦆🐜🏵🌺
dilluns, 25 de febrer del 2019
UN ETERN INSTANT...!
AUGUSTE RODIN
UN ETERN INSTANT...!
Arrapadisses
mans absentades,
llagotegen
al voltant del meu cos
penombrat.
Voltejada de llumenetes
i,de cascavells,
en fer,tu,
acte de presència,
tu, l'invisibilitat,
l'amagadís
ésser de neulines,
comencen a centellejar
flaixos de llums,
de tots els colors;
dringuen sorolls
d'esquellerincs,
al compàs, de carícies i,
abassegades.
Te n'has apropat,
de sobte,
i, un pessillogeig dolç
envaeix la meva figura,
de dalt a baix.
Aleteigs de papallones
acaronen la meva pell,
car un òscul de molsa
tendrívola, xucla
el tapís de carboncle,
dels meus llavis.
M'estremeixo com jonc
solitari, en ser bressolada
per les aigües del rierol;
esclatada de les teves
fragàncies, relluco
a la vorera del teu
pitram;
navego per sobre del teu
cor embruixat, i al bell mig
d'artèries de mandràgora
i, venes de baladre,
pledejo, per dintre de la
teva còrpora.
Espero esbadalida,
l'arribada de la teva
ànima i, en ser- hi,
em llaço a d'ella amb
enfilalls de flors
acampanulades, expel.lint perfums
d'exultants verins.
Amb galtes enrojolades
i, pupil.les eixamplades,
dels nostres esperits
hi faig arraïmades
de fruits al.lucinadors.
Seduïts pels efectes
alquímics, s'enjogassem
per tostemps,
enroscats als sarments
vivificadors,
cavalcant pàmpols de fulles lanceolades.
Un cruiximent de tiges
rinxolades imiten cuixes
cargolades, espeteguen
panteixos, de branquillons
en creiximent.
Adela Payá i Prats
🍭🍒🍇🏺
A COPS, S'ESTIMEM...!
A COPS, S'ESTIMEM...!
Segueixo les teves petges
en dunes fuetejades pels
abruptes oreigs, on els grànuls
de sauló, dirigeixen el
velam dels nostres ulls.
Hi faig moltes voltes i revoltes,
em marejo i, em perdo;
m'enganxo els peus amb serps cargolant- s'hi;
em punxo amb fiblades
de cactus; la manca de
moixaines líquides em fan al.lucinar.
Contemplem la posta de Sol
daurada al desert de les estimes;
cadascun dels dos, n'ha
optat per entrellucar-la des de diferents angles.
A la matinada, un
pensament fugaç;
un desig explosiu;
un cant enfervorit;
unes llàgrimes fosques;
un anhel comprimit;
em torben profundament.
Les il.lusions al fons de les
àmfores, arrecerades contra les murades. El Sol naixent,
reflectint-s'hi a sobre de les
aigues del safareig,
on un estol de les teves
ullades repetitives,
se m'enclaven a dintre
del cor.
Hi som ensems,
tanmateix hi visquem
en llocs allunyats i,
en períodes alternatius.
Ens arraulim a estonetes,
perquè l'amor estiregassa
i, fa replecs de les nostres
línies de temps, ajuntant-les
i, desajuntant- les.
A cops, ens volem i, a cops
ens desestimem . Als canells enduem rellotges, que rutllen a contratemps.
Adela Payá i Prats
☺🙂🤗🙂
dissabte, 23 de febrer del 2019
OBRINT PORTES...!
PINTOR: PAUL THUMANN
OBRINT PORTES...!
A mesura, que els anys
transcorren, els somnis
s'escurcen per tal
d'acomodar-se'n als
calaixos de la ment i,
del cor.
Vas vivint de bot en bot,
trampeges la trobada amb les <Harpies>;
agafes carrerons amagadissos,
què gairebé ningú no coneix
i, de sobte, els vassalls dels genis alats, et sotgen amb ulls que s'eixamplen i, s'allargassen, delatant-t'hi d'on et trobis.
Has de realitzar grans esforços
per mantenir-te a vorera de la mateixa vida;
d'altra banda, temptada a traspassar els límits de la pròpia existència..
Potser, els teus somnis, estiguin focalitzats en altres indrets del cosmos, o tinguis l'estranya curiositat, d'investigar diferents cultures, a fora d'aquest planeta.
La Mare Terra, et parla, et diu
que aguantis, què més endavant podràs respondre't tots els teus dubtes.
Però tu, no pots entendre per què has anat perdent l'interés
per cadascuna de les coses
què et feien vibrar.
Alguna part, de dintre teu,
no hi és, ha marxat a algun lloc
que desconeixes, i et veus com
un cristall trencat,
amb les seves peces mal acoblades.
Fins i tot, has perdut la por i,
hui, al davant de les < Parques>
n'has dialogat de molts temes
mentre preníeu un te verd.
Com a record, t'han deixat una
clau, que esmentin pot obrir-ne
totes les portes.
Sí abans hi estaves confosa,
ara mateix, ho estàs més que
mai.
Només saps, què endur
la claueta a les mans,
i, pensar quelcom
en concret, aleshores,
s'hi fa real.
Així , què d'ara en davant,
no n'hauràs d'obcecar-te en res,
no sigui cas, què qualsevulla andromina, s'hi faci tan cristal.lina com la mateixa aigua.
Adela Payá i Prats
🍭🌻🦋😭🤔
JA NO HI SOM...!
JA NO HI SOM...!
Tenim por de no ser-hi,
de passar desapercebuts
per aquesta vida,
i, obrim finestrons
per a que tothom
s'assabenti de què hi som.
És clar, què hi som,
no calen tants avalots
ni estridències,
ni deixar-ne les
balconades obertes,
com tampoc muntar
el volum de les
musiqueries.
Vivim, respirem,
formem part del Cosmos.
Emitim missatges i,
també els rebrem
mitjançant feixos
llumeners.
Els nins diminuts i,
força entremaliats
em parlen de tu,
em xiuxiuegen el què
desconec, em fan
escoltets punyents i,
me'ls miro per mitjà
d'un monocle amb cara
de pomes agres.
De la mateixa manera,
què tot hi és, tu i jo,
també ho vam ser
en un esquerp quadrant
de l'espai-temps,
sols que tu, et vas acovardir
en clissar les maniobres
què n'havies de manejar.
El nostre amor, hi va tenir
la durada d'un sospir,
d'un lleuger tremolor,
d'un vaivé de flors al compàs
de les ventades.
I, ens vam perdre entre
la cridòria d'una gatzara,
entre empentons i, batzegades,
on ja mai més, s'hi vam trobar.
Ara mateix, tots dos, ens hem volatilitzat, ens hem dissolt
enmig dels caramells;
ens hem aigualit,
a les bocanes d'abril i,
d'octubre.
Tanmateix, hem deixat de resplendir al davant dels nostres
llambrecs: el teu i, el meu
< Ja no hi som >
Adela Payá i Prats
😎😶👥👇💔
divendres, 22 de febrer del 2019
UNA BENA ALS ULLS,...!
UNA BENA ALS ULLS,...!
Sé, estimat, que ja mai
més et veuré, malgrat això,
em delecto en saber-te viu,
a resguard dels tentacles
guaridors.
Encara que hagués volgut
ser-hi a prop teu, me n'alegra contemplar-te una mica lluny, salvaguardat de les meves
mans, què com teranyines, t'haguessin reblit el cos d'un caramull d'enfilalls.
Sé, estimat, què ja mai
més et veuré, tot i així,
gaudiré de la teva joia,
en sentir-te a dintre meu,
com un home cofoi.
Al carrer, un munt de rostres,
em semblaran el teu,
i somiaré per breus moments,
què un jorn hi va existir la
tènue possiblitat d'estar-nos
ben junts.
No obstant això, els dos,
s'assabentem, de que tu
n'ets un addicte als jocs
de les irrealitats,
de que hi fas gambirols
per canviar les coses de
lloc, per a després, tornar- les
de bell nou, al seu indret
d'origen.
Tal vegada, l'establert hi va
ser per tostemps immutable, tanmateix, t'esbargies amb el divertiment de permutar
les peces de posició, pel gust d'entreveure unes altres combinacions.
Aleshores, mentre tu
t'entretenies amb els esbarjos
de les mutacions,
Jo, amb ulls embenats, t'estava estimant de veritat.
Adela Payá i Prats
😎☺🍷🥃
A LA MEVA XIMETA...!
A LA MEVA XIMETA...!
La meva mare, de jove,
preciosa i, com l'Óssa Major, refulgeix, curulla d'estels.
Un llarg caminar amb
vuitanta- sis anys de vida
bruna i, esclops dansaires.
En fa ganxet i, pinta, ben
asseguda a sobre d'un balancí corcat.
Li acompanyen pinzells i,
agulles; pigments de coloraines
i; alguns llenços penjats
de les murades.
El retrat del pare, el té
guardat a l'armari,
el mira de tant en tant,
quan no hi som cap dels
seus fills.
La fadeta que hi viu amb ella,
m'ho xerra tot, d'amagatotis, em pica l'ullet i, afegeix: escolta-la:
nena, què hi arribaré
als noranta anys...?
La meva mare, plena d'anys
i, de vida, ha après a embadalir- se'n amb les petites coses;
hi sembla més dolça que mai ho va estar.
Una pinzellada i, el gerro
amb flors s'ha acabat;
una puntada ďe més i,
el tapet ja és finalitzat.
Els somnis ja s'han fet reals,
les cames no li responen, on
recolzada, la mare, a sobre de dues gaiates, hi fa passets femenins
de peus xinesos.
Menudeta i, esprimatxada,
tot ho clissa amb fanals d'ulls encesos i, encara que pocs mots travessen els timpans,
a qualsevol qüestió hi diu que < si > sense posar
èmfasi amb les paraules.
El seu món : una capseta d'ocellets amb càntics celestials, on en una altra dimensió, pogués ser, què el pare l'esperés, per a fer- ne trajectes aleshores; impertorbables.
Adela Payá i Prats
☺🤔😍🎈🌅
RECULL D'ESPURNES AMOROSIDES...!
RECULL D'ESPURNES AMOROSIDES...!
Pensaments: sentiments en potència.
Sentiments: pensaments en
acció.
Tu i jo, un sentiment
paralitzat, enmig del cap,
què com un semàfor
va canviant de color
a cada tram.
De l'amor: roig passió,
passem a l' estat intermedi
amb fluorescències groguinoses, per a esperançar- nos
en un verd desamorosit.
Hem travessat camins
d'arc d'iris, per a drenar
en sèquies fangoses,
on empastifats de llacor
no ens hem reconegut.
Refulgim de tres colors,
i, amb boques clausurades
les nostres cromacitats s'expandeixen per les airines;
parlen de tot dos desplegats
en cels oposats.
En el passat, un pigment
glauc, reblit de confiança i credulitat, ens va emparar momentàniament
entre màrfegues descolorides,
per a fer-nos estavellar
als abismes dels canyons envermellits.
Dos cossos, enllà, allitats, hi són devorats per les aus carronyaires,
i,, un voltor negre,
ens espicassa de mica en mica.
Els matisos carmesís
s'esdevindrien un flocall de pàl.lides volences.
Esmorteïts d'afanys col.lapsats, nodrim a la Mare Terra amb esquelets esquarterats,
on un angelet davallat des
de l'èter amb plomalls d'ales,
hi fa reculls d'espurnes amorosides, amagades de dintre dels ossos.
Adela Payá i Prats
😔😕😤😭😦.
dijous, 21 de febrer del 2019
PLUGES DE VI NEGRE...!
PLUGES DE VI NEGRE...!
Com em dol, les riallades agredolces, dels teus llavis
esculpits per sobre dels
roquissars.
Aquell llambregar ufanós,
en haver omplit de més verds
la molsa irisada dels teus ulls.
Quin neguit, més profund,
en sotjar com alçaves
balustrades cada vegada més altívoles, i baranes que a les llangoroses estimes
encerclaven de barrots.
Devessalls de més aigües,
muntaven els cabals dels
rierols, mentre asseguda
a sobre d'un cimall, cap cosa,
no hi podia desentumir.
Aquest calfred, que recorre
el meu cos de dalt a baix,
què hi fa exterminis de
voliaines, al bell mig, del
pitram, què vomiteja mots
daurats, metamorfosejats
per potes d'escorpins.
Una invitació a ronsejar
per la terrassa i, veure a
l'estimat, contrariat, guarnit
amb vestit de bronze,
rebelant- se en contra de
les querences.
Un abandó que per sempre
i, a tothora, s'eternitzaria,
què tanmateix, m'espentaria
a girar cua.
He estavellat la copa de vi
contra les llambordes i, al buit
me n"he enfilat amb ales de vitralls trencats.
En arribar al terra,
me n'he transformat
en la deessa de les tempestes.
Per on voletejo, hi faig
descarregar llampecs i, trons;
a la Mare Terra li'n dóno a beure glopets de vi negre.
Adela Payá i Prats
🕊💜🤗🤤😓 .
dimecres, 20 de febrer del 2019
UNA ESCLETXA AL COR...!
UNA ESCLETXA AL COR...!
Potser, un jorn hi vulguis
venir, a recolçar el teu cap
a sobre del meu pit.
Agafar-me'n de les mans
com ho van fer en un temps endarrerit.
Contemplar junts els esplèndids paisatges, passejar- nos pels llocs menys bessons, què els d'antany.
Potser, esclarim la penombra què ens empaita i, decidim alhora, ajuntar les dues solituds aïllades.
Des de tostemps, hi vas pactar mantenir-ne les coses tal qual romanen.
No creus amb les gaubances.
Hi fas reculls de petits
moments,
i, al cor l'has blindat amb
planxes d'acer;
amb capes de formigó;
per protegir-lo de les bales amorosides.
Amb el pas del temps,
te n'has transformat
en una autèntiica
estàtua de sal
enmig del jardí,
encerclant- te de raigs
assolellats i, de pluges
dolces.
Has desaprès a viure,
a sentir,
a reblir-te de goig;
escenifiques actes fingits,
i, amb tantes positures
n'has perdut de vìsta,
on s'hi trobin les
autenticitats.
Potser, un jorn hi vulguis
venir, a recolçar el teu cap
a sobre del meu pit i,
ploriquejar com un noi afligit,
amb l'intenció de voler- ne descarregar de dintre teu, tempestes enllaunades.
Adela Payá i Prats
🕴👤👀👣💣
dimarts, 19 de febrer del 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)