PLUGES DE VI NEGRE...!
Com em dol, les riallades agredolces, dels teus llavis
esculpits per sobre dels
roquissars.
Aquell llambregar ufanós,
en haver omplit de més verds
la molsa irisada dels teus ulls.
Quin neguit, més profund,
en sotjar com alçaves
balustrades cada vegada més altívoles, i baranes que a les llangoroses estimes
encerclaven de barrots.
Devessalls de més aigües,
muntaven els cabals dels
rierols, mentre asseguda
a sobre d'un cimall, cap cosa,
no hi podia desentumir.
Aquest calfred, que recorre
el meu cos de dalt a baix,
què hi fa exterminis de
voliaines, al bell mig, del
pitram, què vomiteja mots
daurats, metamorfosejats
per potes d'escorpins.
Una invitació a ronsejar
per la terrassa i, veure a
l'estimat, contrariat, guarnit
amb vestit de bronze,
rebelant- se en contra de
les querences.
Un abandó que per sempre
i, a tothora, s'eternitzaria,
què tanmateix, m'espentaria
a girar cua.
He estavellat la copa de vi
contra les llambordes i, al buit
me n"he enfilat amb ales de vitralls trencats.
En arribar al terra,
me n'he transformat
en la deessa de les tempestes.
Per on voletejo, hi faig
descarregar llampecs i, trons;
a la Mare Terra li'n dóno a beure glopets de vi negre.
Adela Payá i Prats
🕊💜🤗🤤😓 .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada