A LA MEVA XIMETA...!
La meva mare, de jove,
preciosa i, com l'Óssa Major, refulgeix, curulla d'estels.
Un llarg caminar amb
vuitanta- sis anys de vida
bruna i, esclops dansaires.
En fa ganxet i, pinta, ben
asseguda a sobre d'un balancí corcat.
Li acompanyen pinzells i,
agulles; pigments de coloraines
i; alguns llenços penjats
de les murades.
El retrat del pare, el té
guardat a l'armari,
el mira de tant en tant,
quan no hi som cap dels
seus fills.
La fadeta que hi viu amb ella,
m'ho xerra tot, d'amagatotis, em pica l'ullet i, afegeix: escolta-la:
nena, què hi arribaré
als noranta anys...?
La meva mare, plena d'anys
i, de vida, ha après a embadalir- se'n amb les petites coses;
hi sembla més dolça que mai ho va estar.
Una pinzellada i, el gerro
amb flors s'ha acabat;
una puntada ďe més i,
el tapet ja és finalitzat.
Els somnis ja s'han fet reals,
les cames no li responen, on
recolzada, la mare, a sobre de dues gaiates, hi fa passets femenins
de peus xinesos.
Menudeta i, esprimatxada,
tot ho clissa amb fanals d'ulls encesos i, encara que pocs mots travessen els timpans,
a qualsevol qüestió hi diu que < si > sense posar
èmfasi amb les paraules.
El seu món : una capseta d'ocellets amb càntics celestials, on en una altra dimensió, pogués ser, què el pare l'esperés, per a fer- ne trajectes aleshores; impertorbables.
Adela Payá i Prats
☺🤔😍🎈🌅
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada