UNA ALTRA LÍNIA DE TEMPS...!

    UNA ALTRA LÍNIA DE TEMPS...! 

Al camí, n'hi ha un cúmul de pedres; s'hi fa dur haver-les de travessar, durant un trajecte tan oceànic.

Els peus, apenes, els puc sentir, picoretes a la pell.
De tan esponerosa anadura
el meu cos n'ha restat força anestesiat.

Em detenc per un breu instant, l'obaga de l'auleda, m'invita a asseure'm i, a llevar-me'n les xiruques.

Silenci,...!  Tan sols el refilet
d'uns aucells cantaires,
s'escolten,...  Reverberen
enmig de la Natura,
on a poc a poc,
vaig aclucant els meus ulls,
sense adonar-me'n.   

M'adorc, embolcallada
de somnis evanescents,
d'imatges desconegudes,
de veus estranyes,
exemptes de sonoritats,
d'insectes escarbotant la terra.

Un ocellet, a sobre del meu cap,
s'ha acomodat i, em fa obrir novament els ulls.

Ha transcorregut un hora,
encara que per mi,
hi hagués tingut la durada d'un esfilagarsat minut.   

En aixecar-me, un Sol de migdia,
em duu de tornada a la llar,
però al carrer on visc,
la casa amb el número trenta-nou no hi és,..... del trenta-set, n'ha saltironejat fins el quaranta-un,
i, en preguntar a la gent,
se'n riuen de mi.

Un ancià esbalaït, m'esmenta
què únicament poden albirar l'habitatge amb el número trenta- nou, qui en ella hi viuen;
sí tu, no el contemples,
potser, n'ets hostessa d'un altre lloc.

És clar, no l'he trobada, i he regressat a les serralades. Vagarejant pels senderols,
en un indret amagadís,
n'he clissat un cassinyol què
a la porta en tenia gravats
dos números: un tres seguit
d'un nou.

La porta s'ha entreoberta tota
sola i, per dintre, n'era exactament la mateixa en la qual resideixo.

Un home amb cabells negres, i ulls blaus, m'esperava ben devanit, amb un foc encés i, unes mans ben eixamplades.


Les seves paraules segueixen retrunyint a les meves oïdes: 

 " Oi, quants anys sense veure't...! "  

Dubto d'on estic i, si hi sóc viva,
o simplement hagi desencarnat...!    Aquesta criatura, a la Terra, n'era difunta.



Adela Payá i Prats
   😓😒😲🤤😦