ARRAN DE MI MATEIXA...!

ARRAN DE MI MATEIXA...!

Fa pena, veure l'enveja
dibuixada al rostre dels
qui t'estimes.

Paraules com punxons
què no poden dissimular
la ràbia contenguda.

El voler humiliar-te al
davant de tothom amb
llengües bífides.

Què tristor tan amarga
és observar la rancor
amuntegada en cors de plom.

Quina solitud terrible
entrellucar tant de desamor
als esperits de la teva nissaga.


Fan ganes de córrer sense
parar i, perdre's al bell mig
de les barrancades.

Cansanci de tanta podridura,
en sentir les energies
tan funestes d'alguns humans.

Cada vegada m'estic més
a gust amb mi mateixa
i, més apesarada amb els altres.

Hi cercaré la meva cova ben
particular, per a no tenir-ne
què endrapar-me de tanta merda.

Fa pena, veure l'enveja
camuflada de falsos somriures
i, mots escopetejats amb repulsió.

Ho sè, ho sé..Acabaré no parlant
amb ningú, fent de cenobita.
Dialogaré amb els arbres.

Potser que fins i tot rebutge
el contacte humà amb qualsevol.
Només hi vull estar-me amb mi.

Adela Payá i Prats
🌾🍃🌳🌴🐦🐥🦅