EXHAURIMENT...!

EXHAURIMENT...!


Visc en un món adulterat,
què malgrat el pas del temps,
no m'acostumo a resdir- hi
a dintre d'ell.
Tan patètic, tan sintètic,
tan ple d'artificis.

Potser, no és, el que la meva
ànima anhelava.
Ella, pateix a cada instant,
no se sent a gust enmig
de les contiendes i, de
les calamitats, dels horrors
i, del profits d'uns per sobre
dels altres.....N'hi ha tants
rampinyaires....!


No n'hi ha l'afany pels projectes
de millorar la Terra,
hui per hui, albirem les
bestieses dels governants-bèl.lues,
per anar- hi devastant països.


Les joies i, les esperances
abatudes; les incerteses a

     flor de pell;

els somriures difuminats;

     i, els paranys:

 muralles cada vegada més
 altívoles.

N'hauria d'eixir- me
d'aquesta matrix:
què al planeta abrigalla;
destrossar i tallar fils
electromagnètics;
tal vegada,
hi seria la solució.

Li'n demanaré a Dèdal
què ens construeixi
<ales màgiques>
que superen les altes
temperatures del Sol.
Hem de sortir- se'n
d'aquests hologrames
nocius;
hauríem de ser- ne
els nostres propis creadors,
de tot allò que desitgem i,
què ens delectaria.

Hem de negar-nos-en
a viure en sistemes ja inventats
per uns altres, vés a saber
de qui són....!
Hem d'inaugurar els nostres
ensems.
Encara no ho hem
fet....Seguim insertats
a dintre d'unes recreacions
què no ens pertanyen com
a humans.



Visc en un món adulterat,
què malgrat el pas del temps,
no n'hi ha manera d'avenir- me
amb ell....Tan materialista,
tan fugaç, tan superflu, tan
mentider, tan anihilador, tan
cruel, tan constrenyidor.

Gairebé a tothora he de
llevar- li'n a la meva ànima
una munió
de raspes i, de punxons,
no la vull sentir plorar a cada
estona....
Em diu: no puc més,
dóna'm la mà i, marxem d'ací.
N'estic tan i, tan esgotada...!

Qui vol viure enmig de la
foscor, quan cada vegada,
s'hi fa més i, més negra, sense apenes raigs llumeners
que la hi pugin esclarir....!






Adela Payá i Prats
😑😪😴☹😓😢