NO HI VULL FER, ALLÒ QUÈ DETESTO...!

JOAN MIRÓ

NO HI VULL FER, ALLÒ QUÈ
DETESTO....! 


Sí no hi puc ser jo mateixa
al teu costat,
no vull estar-me amb tu.

Sí em fas sentir-me incòmoda
arran teu, ...... si us plau,
no em truquis més.

Eres lliure de fer-ho, però
has de saber què no t'agafaré
el telèfon...

Sí tan t'agrada fer-me mal,
has d'assabentar-te des de ja, què he
perdut l'interés per continuar.

N'estic esgotada de patir,
hi faig molt i, massa per romandre
ací, a la Terra i, tu m'atabales prou.

Fas què em creixin ales, plomes
i bec, ungles i garres....Assajos
d'aucells, als cels de malaquites.



Sí us plau, deixa'm en pau,
no hi sóc feliç amb tu, em
deprimeixis fins l'infinit.

Me'n vaig i, no t'atreveixis a magolar-me. Arreplego les meves coses i, no facis res per impedir- m'ho.

He perdut, fins i tot, les ganes per
il.lusionar-me respecte a l'amor.
No entenc els cervells dels homes.

Tan frugals, tan instintius, tan
volàtils, tan poc sabedors
de les querences, tan superflus.

És clar, que sempre n'hi hauran
excepcions a la regla. Beneïdes
siguin aqueixes anomalies.

Doncs, malgrat això, desisteixo
de tot, només tinc ganes de
esguardar-ho tot, silenciosament.

De no moure els llavis, d'obviar
a qualsevol, de no fer res, de
treure'n arrels pels peus i,

enforinyar- me en un terreny
moll, amb cap de floricol.
i,fulles corrugades.

No ho aguanto, desestimat,
agraeix què hi sigui sincera
i, no et menteixi.Marxo per tostemps.

No hi ha ningú a la meva vida,
somio amb fantasmes i, monstres,
goril.les i, lleons.

Faig l'amor amb gegants, mentre
imagino com em bressolo als
seients del zèfir.

Crec què estic tornant- me boja,
m'avorreix viure tots els dies el
mateix, repetint un estol de coses.

Detesto tenir que cobrir tantes
necessitats...Ésser un llampec
en seria de divertit per un temps.

Omplir de flors els deserts també
m'encisaria; fer un trajecte amb
plateret volador hi seria màgic.

Tal vegada m'estic preparant
sense saber- ho, per a viatjar
més enllà del què hi puc endevinar.

Sí et quedis amb mi, sofriràs,
deixa'm partir. No hi puc crear lligams
amb cap home.Vull estar-me amb mi.

He deixat de donar-ne cabuda als
fingiments; m'he llevat les
caràtules i, algunes disfresses.


Reseguiré pel camí tota sola,
amb més tristeses i, més dubtes, però de més saviesa embolcallada.

Tot allò què produeix joia al meu
proïsme, a mi em decep;
les festes, em distorsionen.

Sí he de complaure't només
a tu i, no pas als dos, aquest
nexe, hi manca de sentit.

Quedat't ben quiet amb ulls
de rocam, en obrir-los, tot
ho hauràs oblidat. Mai hi vaig ser..!




Adela Payá i Prats
🐰🐇🦇🐿🦅🐦.