LA MEVA SEGONA CASA...!

LA MEVA SEGONA
CASA...!

Al poble de Muro
del Comtat, hi sóc...!

Demano permís
a l'arbre plataner
per a fotografiar-nos
ben junts.

Ell, diu que si,
jo dic un altre si.

El capvespre ens vesteix
de clar-obscur,
sospirejo per un jorn
càlid i, acaronador.


El poble em desvetlla
records de llunyania;
m'hi veig a totes les edats
joguinejant pels carrers,
aleshores, molts d'ells
sense asfaltar.

El pare m'agafava de la mà,
em presentava familiars
molt envellits, abillats
tots de negre.

Entràvem a les cases antigues
amb flaire de nards,
on els mobles et parlaven
d'uns arbusts ben forts,
d'unes vides als camps,
d'uns estables on reunien
el seu bestiar.

Al poble de Muro
del Comtat, hi sóc...!

Quant d'enyor n'he sentit
a l'entrellucar-me
com una nena, com una
adolescent, com una
enamorada de la vida.


L'arbre plataner, me n'ha
dit què se'n recordava
de mi, sobretot a l'edat
de dotze anys, quan hi
anava amb altres noies
a fer-ne classes de llatí.


A casa del rector estacionàvem
les bicicletes contra el mur;

" bonum diem "

I, durant dues hores recitàvem
les declinacions llatines.  
N'hi han cinc,
és clar, sempre començàvem
per la primera:

Nominatiu: rosa- rosae (pl)
Vocatiu: rosa-rosae
Acusatiu: rosam- rosae
Genitiu: rosae- rosarum
Datiu: rosae- rosis
Ablatiu: rosa-rosis

En acabar marxàvem a
seure'ns a la plaça de
Palaci, on d'amagat, ens
fumàvem els pocs cigarrets
furtats als pares; en aquell mateix raconet, hi eres tu,
formós arbrell,
tanmateix, molt més prim
i, tendral.



Adela Payá i Prats
🌿☘🍀🌲🌱🍃🌴🌳
   

UNA PAUSA ENMIG DELS DOS...!

MARC CHAGALL

UNA PAUSA ENMIG
DELS DOS...!

No et contemplis tant
al davant dels espills;
emmiralla't una mica
als nostres ulls ..!


Asseu-te al meu costat,
parla amb mi,
buida't de les teves afliccions; aprèn a confiar ...!

No em tractes com sí fos
un ésser de neulines;
hi sóc arran teu
en cada pensament,
en cada sentiment,
en cada acte creatiu.

No hi vulguis lluir a cada
segon, com un cossiol de flors
acabades de brollar.
Escull qui vols ser-hi,
i, no parles d'amor,
sí sents temença per qualsevulla
essència que hi respiri vida.


Deixa'm que recolzi el cap
a sobre dels teus muscles;
de tant en tant, m'agrada
saber que hi ets amb mi. Deixa'm ennuegar-me de tu, treure'm de dintre de la gola, els cadenats de nus.

A cap ni un, no el subjuga
viure arraulit en les tristeses,  
tothom vol excel.lir-se'n amb
les gaubances.



Ningú, no s'hi delecta per
envoltar-se'n d'angoixes,
malgrat no hagin
assolit del temps, per fruir-ne
de les joies.
La melangia, que hi tingui la
durada d'un sospir.

La bellesa que tant enyoris,
afegeix-la als lligams que
a tots dos plegats ens
custodien alhora, entre fils
despenjant-s'hi des de les
airines.


Atreveix-te a ser tendre
amb mi;
mira'm amb llambregades
de perpetuïtat;
parla'm paraules
cadencioses;
no hi vagis tant de pressa;
no corris més del degut.



N'estic a recer teu,
tractant de rescatar a l'home
del qual m'hi vaig enamorar,
aquell, que aleshores, escrivia belles paraules i, no s'omplia de rancúnies.

                 

Adela Payá i Prats
😥🙄👣🙃😦👫🕴

     

ABANS DE SORTIR EL SOL...!

ABANS DE SORTIR
 EL SOL...!

Plors de flors,
el rou a la matinada
les envernissa
de cristalls.

Miralls de petalines,
reflectint la puresa
de les corol.les
escassejades de llum.

Matinada de peus
travessant senderols
esblaimats, on les boires  
s'embadaleixen d'albor.

Tu, l'absent, el fugísser,
el què s'hi enforinya
enmig de les falgueres, on
et delates pel teu fremiment.

Plors de flors, cants del
fullam verd, en ser-hi
fuetejat pels ventíjols
matinals,... la teva veu: un so mut.


Desfici entre els cortinatges
entelats, el teu animal: un cargol
gegantí, m'ofereix entrar-hi
a l'interior de la seva closca.

Em duu notícies entretallades
d'un home acovardit, què per
aprendre a estimar-se'n, s'exposa
a l'opinió d'un públic avorrit.

Vaixells de nuvolades; solquem
oceans cèlics, enllà, lluïm
com peixos de colors; ens hi fem
petons de bombolles blavinoses.


Cors de pors, bategant gemmes
de robins, atemorits d'esglais
paorosos, des d'on en fem fluir rierols
entre els corrents accelerats.

Ens hem abandonat als camps
de turquí, refulgim com perles
eclipsades del collaret còsmic;
de la mà ben agafats ens fonem.

A l'èter hi som arraulits;
a la terra hi som enemics;
per les airines, ens transmetem
missatges;
enmig del pèlag, ens barallem.




.

 Adela Payá i Prats
 😍💜👿😘❣💥👂

UN CRIT DESESPERAT...!

UN CRIT DESESPERAT...!

Rocam d'amor,
on nien cors empresonats;
agulles diamantines, n'han
sargit de flls brillants
l'escamós pedruscall.

Túniques de núvols
enfosquits, hi duc a sobre
meu, fins a encobrir-me;
ulls de tul emporprat,
em tanquen les parpelles.


Escridasso envers els oreigs
paraules de tridents,
què als cels fereixen
de nafres ensangonades.
Estels cruixint de roig
llampant, hi vessen un
caramull de carboncles.

Aqueixa descurança tan
audaç i, metòdica;
l'abandó de les querences
endins dels glaçats minerals;
els petons congelats
       en boques de llautó.     

Desarrapament entre arrels
de mans ensutzeïdes
pels grumolls terrosos;
a poc a poc, van allunyant-s'hi
arran de dits tremolosos,
titil.lant caramells de glaç.

La com-passió esporgada
dels cucs amorosits;
ara,n'hi ha un enaltiment de les
vanitats i, de les  banalitats.
L'òbit de l'amor hi fa esclafir
murades de macolins.


Rajoletes trencadisses,
esllavissades pel terrís hi
cerquen el moment precís
per reconstruir-ne el puzzle.

Resurrecció de les estimes
a l'empar de dues ànimes,
disposades a pinzellar
moixaines de tendreses
per sobre dels llenços,
tristament, emblanquinats.





Adela Payá i Prats
😍😘🦄🕊🐣🐞🐋

POEMA DEL MEU ENEMIC...!

OCELLET A LA GÀBIA

Sé que hi ets. Et sento, ho sé,
que hi ets...i sé que hi seràs sempre. Dit per tu. 

Quan el volcà emmalalteix
per les esllavissades de la vida,
jo, et sé en mi.

Et sé en mi... quan els oceans s'aquieten, es tinten de lluna,
mor de pau l'escuma... i la nit engoleix la negra ricada del brau. 

Et sé en mi... quan el saurí anuncia l'aigua de plor, i quan impúdicament esclata la tendra clovella. 

Et sé en mi... quan xiscla Procne arran d'espiga, la primavera declina i Filomena només canta de nit.


P.C.P

UN PAR D'OPOSATS...!

UN PAR D'OPOSATS...!

Fèiem castellets
amb la sorra i l'aigua
de mar,
ens cremàvem
la pell de la cara
i, els muscles.

Aleshores n'érem
infants;
pensàvem
que tot n'era bell,
què no n'hi havia maldat
a la boleta del món.

N'érem feliços de tanta
ignorància amuntegada
a les nostres ments.
Mai, a ningú, li'n vam desitjar
cap mal, encara que ja hi
començava a fer-ne
col.leccions d'algunes
ferides.

Vingueren àngels i, monstres;
ninotets de cartró i, fades
que et donaven consells;  
éssers volàtils, que apareixien
i, s'esfumaven.

El pitjor i, més cruent:
les criatures disfressades
d'amor, desitjant-te les
avoleses més despietades,
furgant ben a dintre del cor
amb llances abrasint. 

El que no saps estimat
enemic, és què l'amor
quan hi és de veritat, mai
no mor...!
Hi pot adoptar unes
altres aparences,
però tostemps
n'és, indestructible;
l'energia més bèl.lipotent
que existeix a l'Univers.

Ara hi som grans, juguem
a fer-nos invisibles
un, al davant de l'altre.
El teu esbarjo:
tenir representació al món,
figurar per tot arreu.
el meu: viure sense estridències
ni aldarulls; cercar obagues
on poder arraulir-me'n.

A cada instant, tu, hi vols
llampeguejar, relluir sense
detenir-te;
a cada lapse de temps, jo,
em delecto per ser- hi
aombrada davant
dels esguards
inquisitius de qualsevol.

T'agraden les tafaneries,
nin de poble, les dolenteries
i, les xafarderies, jo, només hi
vull una existència sense
indiscreció...!






Adela Payá i Prats
😎🤠😈😳👿😵👽

OCELL SENSE NOM...!

Peter Paul Rubens  (1577–1640) 

OCELL SENSE NOM...!

Ni sóc rossinyol
ni oreneta, com tampoc
no hi sóc palput.

Ni t'empaito ni sóc
acuitada per les
puputs....M'enfilo
per l'airecel tota sola.

Sóc un ocell inconegut
que li agrada cantussejar
a la tardor, anunciant
l'entrada de l'hivern.

Les meves plomes de colors
indeterminats em confonen
sota el sostre de la nit. Hi puc
semblar fullam i, arbrissó,
gespa i, rou.


Amb bec carbassat entono
melòdiques solfejades
a trenc d'alba i, en amagar-se'n
l'astre Sol.


Volo amb tanta rapidesa, què
pots veure'm i, no veure'm en
un segon. Hi sóc i, no hi sóc
al mateix temps.

Però has d'assabentar-te de què
el meu nom no coincideix
amb el de Filomela, Procne o
Tereu...!

Hi sóc aucell lliure, no obeeixo
a ningú, només a mi mateixa;
no n'he nascut per a viure
engarjolada i, puc estimar en
demesia, encara que hi siguis
hoste d'una altra galàxia.


Sè què hi ets, sé què hi som,
com també sé què hem sigut
i, serem. Mai, no hi trobaràs un
amor tan noble com el meu,
perquè em conec i, em reconec
com també sé que refulgim
alhora, tots dos plegats, en els
extrems oposats del políedre.





Adela Payá i Prats
💕💔💜💥❣💟💘




  

AVUI, LA JÚLIA, EN FA 3 ANYS

🌹🌻🌾🦋🐦🌷💕

HI SOM EL QUÈ VOLEM SER...!

HI SOM EL QUÈ VOLEM SER...!

No miris el què
no hi pot ser,
fes-ho possible.

No t'arraconis als
llocs més tenebrosos,
cerca la llum del Sol.

Camina a vora de mar,
refrega't els peus
arran del sabulós.

No pensis en el no
podré, perquè sí vols,
qualsevulla cosa assoliràs.

Envolta't de candeles
enceses, de serpentines,
de garlandes i, de volants,

Somriu i, deixa anar-hi
als éssers de paperines,
prou tenen en sobreviure.

El jorn d'avui se n'ha fet
llarg, la nit passada: una
conversa amb un ésser de llum.

Esgotada de patir per tot
i, per tots, la vida n'hauria
de ser més dolça per tothom.

Quines ganes de veure
rostres somrients, i gent
emplenada de gaubances.

Demà hi muntaré per les serres;
un munt de pregàries acoloriré
de lluminàries, i d'èlitres.

Vull respirar brisalls de cel,
ajocar-me a sobre del brancam
i, poder imaginar que hi sóc aucell. 

Alguns gaudeixen de fer-ne
teatre de la vida, nosaltres,
tan sols volem l'éssència vital.

No interpretem, tampoc fingim,
fluïm al compàs del rierol,
de vegades, plorem sobre el rocam.


Altres estones, es desbordem
d'emocions i, regalem somriures
pertot arreu. Hi som energia pura.


Dels sofriments, n'hem llaurat
sembrats fructífers; de la pena,
n'hem fet rebrostar esperances.

Hem après a transmutar-ho
tot, però hem hagut de grimpar
muntanyes ben escarpades.








Adela Payá i Prats
🍀🌾🌳🦋🐌🐾🌷









 

A SANT JOAN, HOSPITAL...!

A SANT JOAN, HOSPITAL...!

Pluja i ventisca
a Sant Joan,
el Sol, avui, s'amaga
entre núvols de plom
i, arbustos de xicrandes.

Passejo una mica
en sortir de l'hospital,
m'abraço als arbres.
Un, entre tots ells
em mira, i el meu rostre
s'ompli d'escorces
llenyoses.

Mentre la Mireia plora
i li costa agafar- se'n
al pit de la seva mareta,
hi faig recull de flors
violetes al terra, què
els bufaruts han arrencat
de les arbredes.

Catifes liles ornamenten
el paisatge, mentre unes
mans dolces acaronen
la pell d'un nounat.

Ploriqueigs de vida,
aldarulls de fulles
bressolades
per les ventúries;
plugim d'aigua dolça
colpejant a sobre dels
caps....i, de les vidrieres.

Avui, he segut batejada
pels cels amb diferents
capells...I ara somio
amb arbrissons que
embolcallen nius de
nadons....


Pluja i ventisca
a Sant Joan,
durant tot el matí.
Al vespre, un astre
Solar, ben radiant,
n'ha expel.lit els
seus raigs flamígers.

Somriures de coure
a sobre del fullam,
ocellets cantussejant
en sentir l'escalfor, 
i, ja la Mireia, comença
a xuclar del líquid nodridor.

Què bé estar-se'n sempre
a racer de la Natura,..
Uns minairons empolainats
de porpra, han dansat enmig
del ventíjol, i aquest ball
petitona Mireia, te'l
dediquen només a tu....!



Adela Payá i Prats
😘🦆🐾🌻🌹🍀🌾🌳

CELEBRANT...!

       
                  🌟💖🌟💗💥💜💥

FRANC GUINART I FRANCESC TORREGUITART...!

💗💥👏👏💖

🌾🍂🦋💗🌟

DORC SOTA L'ARBRE...!

Il.lustració: Conrad Roset

DORC SOTA L'ARBRE...!  

M'omplo les espardenyes
de petites pedres,
el meu caminar n'és
silenciós i, alentit.

Hi sento al centre del pit
un pes, empremtes de
formigues corretejant
amunt i abaix.

Transporten mercaderies
de sentiments, fins arribar
a la gola, on un nus apenes
em deixa respirar.

El Sol esclareix els meus
cabells, mentre li'n demano
a l'alzina que ombregi
el meu cos xafogós.

Li'n parlo de tot, li prego
què m'alliberi d'aquest
calfred què hi copso
a dintre meu.

Estimat arbre: fes- me una
abraçada, deixa que descansi
sota les teves branques,
avui, només hi veig que laberints.

N'hi han nens saltironejant als
núvols, em somriuen i, em
llancen joguines fetes amb
fulles verdes i, petalines de colors;
els hi responc que hi vull dormir.


En obrir els ulls, a recer
de les meves cames, n' he
trobat un collaret fet
d'aglans i, un paperet
on deia: no n'has de patir
de res...

He plorat una mica i, he
marxat gairebé amb la
posta de Sol, en mirar
de reüll em semblava
què una quitxalla de noiets
em seguia, tots ells
amb flabiols i, accordions.


En aquest moment, ballo
enmig del bosc,
el meu coret, s'hi asembla
a una simbomba i, ja ha
desaparegut aqueix borrufejar
què parsimoniosament
em colpejava...!


N'he acceptat què l'aigua
no plou des del centre de les
pedres, com tampoc no n'és
vessada pels ulls que encara
no han après a donar-ne
forma a les llàgrimes,...

És clar, què sempre hi donaré les gràcies per tot, fins i tot, pels mal bitxos, ells, em fan pena, perquè no saben tot allò què s'hi perden. 

        

Adela Payá i Prats
🗺🌫⛈🌠🌟🌞

ZARA I FÈLIX A ROMA...!

PARLO AMB TU JOANET...!

PARLO AMB TU
JOANET...!

Dintre de poc, el teu
Sant, com també hi
seràs avi de la nostra
tercera néta.

La Mar, en té setze anys,
la Júlia al vint- i- vuit
de Maig, en farà tres
anys i, la Mireia aterrerà
a principis de Juny.

Com m'hagués plagut
què estiguessis al nostre
costat, poder agafar-te'n
de les teves mans i, viatjar
junts a racer de les nostres
nétes.

Tu, que sempre deies què
arribaries fins els cent anys,
què t'estimaves la vida com
ningú, què em vas salvar
de les meves tristeses, en
aquell món, on raïa l'absolutisme.

És cert, què fruíem de tot, ben
junts, amb butxaques foradades;
què hi vam saber gaudir
de la nostra companyia,
i, què de cop, els cels s'hi
varen ennegrir amb boques
de piano.

El Rèquiem de Mozart
hi va sonar mentre el polze
d'un dit Romà hi mirava envers
un sòl tenyit de  sang.

Què senzill pot semblar-ne
per als qui no ho han viscut,
desarrapar-te'n d'un ésser
volgut, quan en cap moment, no
hi vas estar d'acord amb les
decisions dels directors
d'orquestra.

Haver-ne de viure a contractor
a qui pot complaure...?
Trobar-te'n pels viaranys, més
i, més feres ferotges, una rere
l'altra, a qui pot omplir-ne de goig?
Albirar tots els dies les diferents disfresses de la mort a qui pot agradar-li'n..?

Pregues a Zeus, Posidó, i a Èol,
què et deixen tranquil.la i, que
tu te n'aniràs amb Demèter,
i, ja només aquest pensament
et duu a haver-te d'afrontar
amb un munt de déus.


Dintre de poc, el teu
Sant, com també hi
seràs avi de la nostra
tercera néta....!

Al costat del meu seient,
te n'he deixat lliure un selló per tu,
per quan vulguis què et
feliciti per tants esdeveniments.
Hi vam quedar què ens diríem
alguna cosa i, ja fa tretze anys
que t'espero....🙁

Adela Payá i Prats
🤗🤔🙄😊😙😗🦄

DEL GROC CLAR AL GROC FOSC...!

DEL GROC CLAR
  AL GROC FOSC...!

Em feia vergonya
espiar-lo d'amagat
per les graonades
del gratacel.

Ho trepitjava tot
am soles de sabates
afuades;
cap delicadesa a les
mans;
cap amorositat al cor;
una ànima reblerta
de clapes, què en feien
pudor a resclosit.

N'ha de ser molt enutjós,
arrossegar aquestes
càrregues pudendes
a sobre d'esquenes
geperudes;
entrellucar els paisatges
de pallussa, quan tot
resplendeix de colors
ataronjats.

Em feia vergonya
espiar-lo d'amagat
per les graonades
del gratacel.


A tothora corrent al bell mig
dels sembrats de blatdemorar;
tenyint-se els cabells de groc,
sospirejant raigs assolellats
i, vomitejant petalines
esgrogueïdes.



Ja no el reconec de tant
descolorit com refulgeix,
tanmateix, per fer-se visible,
els seus diantres li acompanyin
amb fanals resplendents.



Ara rebrolla com flor de calèndula
força emmusteïda, n'és font d'aliment
per a les erugues de les
papallones i, l'arranquin del terrís
per a beure-se'l en infusions.

Em feia vergonya
espiar-lo d'amagat
per les graonades
del gratacel.

El barret cantaire què
des del cel lluïa, entre els
feixos esblaimats,
escampava
estrofes de citrina;
a alguns, els produïa cremor,
a uns altres, els dibuixava
rostres de llimones.

A l'home empal.lidit,
li'n pentinava cabells rossos
i, arrissats;
en cada rínxol
se li n'afegia una nota
musical: un < Sol>
cada vegada més
llampant, fins a enfosquir
a boqueta de nit,
en una solfejada de <Do>
amb roncadissa de
pinces de crancs, xipollejant
sota el roquissar.





Adela Payá i Prats
🐥🐤🌻🌾🍂🐝🦋