HE D'ARRIBAR AL BUIT...!
Em sento com un bagul,
emplenada de molts records,
cada dia, se'n surten uns quants.
Pateixo la síndrome de Diògenes,
molts raconets de la casa
em mostren un munt d'objectes.
Són trastos que apareixen i,
desapareixen al llarg del temps;
el meu germà gran, també hi és.
Encara què n'és mort sempre
l'ataüllo d'esquena amb una
samarreta i, pantalons bruns.
Volgués cremar-ho tot i fer-ne
una falla Valenciana; espetegar
molts petards i, marxar ben lluny.
Em trobo tan intangible a recer
d'uns altres humans; no em comprenc,
i, amb els qui hi sóc afí, no hi són.
D'un temps ençà, que tot em sap
a musti i, a males herbes, com sí
qualsevulla cosa escassegés de lluor.
O tal vegada, m'he quedat tancada
al fons de l'arca i, per això, tot ho
contemplo entre fosquedats.
N'hauré de fer un esforç per
trencar la tapadora i, renyar als
records, per a que no s'hi estiguin amb mi.
Avui n'he reballat un munt de
mocadorets a la paperera i, ara em
sembla que hi veig coloms volant.
Em pregunto quina cosa frugal
em fa sentir-me com sí no residís en aquest món, hi seré feta de cel.lofana?
Ja no li'n pertany a aquest planeta,
poca cosa em diu, ni tan sols m'espenta
a esperar cap altre miracle.
M'he desesperat per albirar el
què no s'ha atrevit a resplendir d'abundor
per a la Terra i, els seus habitants.
Romanc com una guerrera, sempre
guarnida d'armes defensives i, a qui no m'agrada el despatxo de seguida.
El meu caminar hi fa retrunys de soledat,
de ferides tancant-s'hi i, obrint-s'hi;
d'enyor per un home reblit d'amor
què em va consolar amb paraules
etèries, quan en tenia cura d'un
moribund. La vida sense amor no cal.
Almenys, què el fet de viure en
aquests temps esquerps, et duguin
de la mà d'un company al qual estimar.
Ha de ser tan dolç admirar la vida
amb binocles de quatre ulls, què no pas amb el de dos o amb el d'un i mig.
Hi sóc un moble antic amb molts
calaixos reblits de fullam i, cartró;
si us plau, tireu-ho tot. Hi vull espai...!
Adela Payá i Prats
😙😎🦁🏺🎈♨️🎇
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada