DEL GROC CLAR
AL GROC FOSC...!
Em feia vergonya
espiar-lo d'amagat
per les graonades
del gratacel.
Ho trepitjava tot
am soles de sabates
afuades;
cap delicadesa a les
mans;
cap amorositat al cor;
una ànima reblerta
de clapes, què en feien
pudor a resclosit.
N'ha de ser molt enutjós,
arrossegar aquestes
càrregues pudendes
a sobre d'esquenes
geperudes;
entrellucar els paisatges
de pallussa, quan tot
resplendeix de colors
ataronjats.
Em feia vergonya
espiar-lo d'amagat
per les graonades
del gratacel.
A tothora corrent al bell mig
dels sembrats de blatdemorar;
tenyint-se els cabells de groc,
sospirejant raigs assolellats
i, vomitejant petalines
esgrogueïdes.
Ja no el reconec de tant
descolorit com refulgeix,
tanmateix, per fer-se visible,
els seus diantres li acompanyin
amb fanals resplendents.
Ara rebrolla com flor de calèndula
força emmusteïda, n'és font d'aliment
per a les erugues de les
papallones i, l'arranquin del terrís
per a beure-se'l en infusions.
Em feia vergonya
espiar-lo d'amagat
per les graonades
del gratacel.
El barret cantaire què
des del cel lluïa, entre els
feixos esblaimats,
escampava
estrofes de citrina;
a alguns, els produïa cremor,
a uns altres, els dibuixava
rostres de llimones.
A l'home empal.lidit,
li'n pentinava cabells rossos
i, arrissats;
en cada rínxol
se li n'afegia una nota
musical: un < Sol>
cada vegada més
llampant, fins a enfosquir
a boqueta de nit,
en una solfejada de <Do>
amb roncadissa de
pinces de crancs, xipollejant
sota el roquissar.
Adela Payá i Prats
🐥🐤🌻🌾🍂🐝🦋
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada