AMOR DESLLUÏT...!
A poc a poc li'n llevares
l'escorça de mandarina
al teu cor;
despullat del seu abrigall,
grilló rere grilló
t'omplires els llambrots
del color safranat.
Al centre del teu tors
hi refulgia un clot de
carbasseta. Cap batec
ja no s'hi escoltava.
Volies estimar-me amb
el teu fanal amortit, sense
aldarulls ni estridències,
amb solfejades somortes.
Ulls entreoberts a mitja
llum, res no en volien
clissar;
mans, amb els punys tancats
s'hi negaven a acaronar;
el cos: tronc de pollancre
aubat, s'hi va estar tan quiet
com un estaquirot.
La malifeta consistia amb
còrpora nua, no deixar
donar-ne fluïdesa al desig
que lluitava desesperadament
per desencongir-se.
Indiferència i, altivesa
volien imposar-se
a les ànsies per estimar
amb força i, frenesí.
L'orgull s'entronitzà
com reiet majestuós,
n'havia de ser fidel
per sempre al desamor.
.
Joc de titelles atzarosos
amb textures diverses,
on els braços repelien pells
recreant escenes enfredorides.
N'hi havia que romandre amb
la mateixa vida esguellada,
vociferant xiscles contra els espais
què ens cenyien i, ens comprimien.
No calia una existència ribetejada de llagoteries, ... No, això és clar que no.
La bojeria d'alguns, consisteix en
ennuvolar-ho tot de tenebres.
Jo hi vaig tenir la malastrugança de
trobar-me en una cantonada a l'ésser
què gosava de la facultat per traslladar-te'n
als indrets més escabrosos.
Enllà, les ombres més desdenyoses,
adquirien formes llòbregues, et feien
albirar el què mai no n'haguessis
imaginat que existís.
Adela Payá i Prats
😓🙁🤤😞😐☹
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada