DORC SOTA L'ARBRE...!

Il.lustració: Conrad Roset

DORC SOTA L'ARBRE...!  

M'omplo les espardenyes
de petites pedres,
el meu caminar n'és
silenciós i, alentit.

Hi sento al centre del pit
un pes, empremtes de
formigues corretejant
amunt i abaix.

Transporten mercaderies
de sentiments, fins arribar
a la gola, on un nus apenes
em deixa respirar.

El Sol esclareix els meus
cabells, mentre li'n demano
a l'alzina que ombregi
el meu cos xafogós.

Li'n parlo de tot, li prego
què m'alliberi d'aquest
calfred què hi copso
a dintre meu.

Estimat arbre: fes- me una
abraçada, deixa que descansi
sota les teves branques,
avui, només hi veig que laberints.

N'hi han nens saltironejant als
núvols, em somriuen i, em
llancen joguines fetes amb
fulles verdes i, petalines de colors;
els hi responc que hi vull dormir.


En obrir els ulls, a recer
de les meves cames, n' he
trobat un collaret fet
d'aglans i, un paperet
on deia: no n'has de patir
de res...

He plorat una mica i, he
marxat gairebé amb la
posta de Sol, en mirar
de reüll em semblava
què una quitxalla de noiets
em seguia, tots ells
amb flabiols i, accordions.


En aquest moment, ballo
enmig del bosc,
el meu coret, s'hi asembla
a una simbomba i, ja ha
desaparegut aqueix borrufejar
què parsimoniosament
em colpejava...!


N'he acceptat què l'aigua
no plou des del centre de les
pedres, com tampoc no n'és
vessada pels ulls que encara
no han après a donar-ne
forma a les llàgrimes,...

És clar, què sempre hi donaré les gràcies per tot, fins i tot, pels mal bitxos, ells, em fan pena, perquè no saben tot allò què s'hi perden. 

        

Adela Payá i Prats
🗺🌫⛈🌠🌟🌞