EL QUÈ JA NO SERÀ
Mirar- te n'era
una davallada vertiginosa
als abismes,
una clapejada de llums
a sobre de les foscúries.
Un revoloteig de voliaines
a sobre del pitram.
Un cos batent, curull
de molts cors.
.
Aleshores, no podia ser
el que n'era tan evident.
Hostatjar el mateix lloc
de feina, on tu hi eres,
n'era una lluita constant,
havíem de posar murades
entre el que sentíem i entre
el que no n'ens era possible
manifestar.
Afligida d'afectes,
n'havia d'escampar
la boira..Ho havia de
fer per tal de no produir
pluges de turment.
Sentir-te n'era com
obrir el portell envers
un jardí embadalit,
màgic, misteriós,
emplenat tot ell
de Natura Viva;
un fruir d'ales zumzejant,
on les millors melodies
jamai escoltades,
et conduïen a un món
meravellós.
Saber que hi vas ser en
moments de la meva
existència,
li dóna al llenç, matissos
de molts colors llampants.
La vida en mostrava el
que no podia ser,
malgrat el què a dintre meu
s'excel.lia de tantes i, tantes
pampallugues.
Havia d'abandonar a l'home
bo, en contra meva;
un reguitzell de diantres
m'obligaven a prosseguir
guerrejant pels atrafegats
i, descoratjadors viarons.
Ara que penso que ja n'he
vençut a cadascun dels diablots,
me n'adono que he perdut
tota possibilitat de ser- hi
arran teu, el temps ha trigat
massa en transcórrer i, avui
més a prop de la mort, què
de la vida, ja no ens resta
espai per a estimar-nos- en.
Adela Payá i Prats
🧡💜
Pintura:
José Albada Negreros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada