EL VOL D'UN COET..!
S'hi va inaugurar
un principi magistral,
segellat per les
nobles paraules.
De tan gran alçada
n'eren exposades,
què els fets i, les
actuacions, no van
assolir mai, apujar
ni el més lleuger esglaó.
Ell, s'hi va tatuar el cos
de dibuixos i de mots,
alguns d'ells,
enduien cua,
uns altres mascaró,
i, de tant en tant,
algú s'hi guarnia amb
barret de palla i somriure
mostatxut.
Per la plaça, s'hi passeja
l'home esgrafiat,
tot ell, de roba exclós,
sorprenent a tothom.
Les mosses s'enrojolen,
contemplen al seu davant
un ésser despullat, mostrant
la seva corpora de collage
multicolor.
A sobre de la panxa
se'ns manifesta
un drac abillat de frac
verd, jaspiat el seu musell
de flames roges;
al pitram: dues
muntanyes vincladisses,
una, més esclafinyada que l'altra;
les cames hi són travessades
per dues serps cargolades
a l'entorn dels panxells;
l'esquena n'és un mapa
que senyala el Sud;
els glutis ens desvetllen
una dona de carabruna;
i, els braços són carrers
de versets, un abaix de
l'altre, que ens parlen del
desamor en el seu màxim
esplendor.
Una criatura alabaixa, no
sap per quina raó,
s'exposa com maniquí,
a fora de l'escaparata.
Incapaç de qualsevol moviment
en fa un munt de giragonses
com una sínia sense descans.
En caure's a terra, de tant
marejat qué s'hi troba,
només demana uns èlitres
per enlairar- se'n.
Escridassa a Ícaro que li
presti els seus alots.
La seva estimada, l'espera
des de fa temps i, des de llavors
ença, que ell ha restat com
paralitzat, convulsionant a
cada segon, fins al punt d'actuar
de sentiments trasbalsats.
Demana un vestit d'alerons,
d'aletes i de rems;
un altre de formiga voladora;
i, pel que es delecta prou
n'és pel de voliaina de més
d'un jorn d'existència.
Ha d'anivellar en actes,
l'estaticitat dels vocables
immòbils.
Ansia un retoc que detoni la
seva passivitat, i tant insisteix
sense èxit, que avui ha anat
a ca del tatuador i, se n'ha fet
imprimir al rostre un coet volador.
A la seva amada no pensa
decebre- la més, ha d'arribar
on fa temps que se li espera.
Campànules de plata
contornegen cadascun
dels branquillons, on ella
hi és, i la fada del bosc,
li ha anunciat que en tombejar
sons de metall, ell, ja hi serà
a prop de la llar.
Doncs qui ho hauria de dir:
Ell, mai no hi va arribar.
De cap s'hi va estavellar
contra un clot obert al cementiri
on tanmateix, només hi van
estendre una vànova de terris.
Els picarols mai no varen
dringar, i la muller per avís
de les goges, n'ha despenjat
dels arbres els instruments
musicals...No obstant això,
a les nits s'escolten murmuris
d'esquellerincs.
Adela Payá i Prats
🚀
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada